Pinya amb qui...kiiiirsch?

Mirava pebrots. Els d'escalivar, grans, ben vermells; els del padron, petits i bufons; els llargs italians...

Es notà apebrotat.

Amb dissimulació, tapat per una compradora que ocupava un generós espai, va passar-se la mà per sobre els seus, amb una sobtada ànsia palpable. Ben posats. La dona ampla anava vestida amb brusa i faldilla conjunt d'un to cru o tal volta fossin peces brutes. No feia massa bona olor. Serien les cols passant-se d'una caixa a tocar, va voler disculpar-la. La dona es va mig girar, com intuint que ella era la protagonista dels pensaments de l'home canós i bru darrere seu, aquell cuiner de restaurant sambiòtic, d'àpats preparats a ritme de samba, ella creia. Ignorava que 'sambiòtic' volia dir 'sambiòtic' fent referència a 'sa' però com que davant 'b' cal escriure 'm', 'saNbiòtic' no era viable per a, sobretot, la clientela de mestres, professors, escriptors, lingüistes, literats i periodistes que sovintejaven el restaurant. És clar que aquella 'm' tenia un preu: un encariment dels plats. Els incultes que ho havien entès aquella ema obligada no haurien comprès el significat no tan críptic del local. Per tant, a menjar sa i bio, no hi anirien. Així, doncs, mestres, professors, lingüistes, escriptors, literats i periodistes havien de pagar més (l'autora del relat hi està molt d'acord, somrient immersa en retirs existencials substancials i economia sòbria).

A la dona corpulenta el que s'amagava li semblà...sí, gairebé la doble d'una monja que havia tingut (patit) a l'escola primària. Aires de sergent. Robusta, acuirassada, de mentalitat patriòtico-religiosa. Imposadora. Un monyo alt tibat de cabells tenyits de negre petroli, aquella doble. Piteruda. A més no poder. Cinturó de castedat per a cap cintura. Cametes fermes i curtes. Un braçalet inspirat en un collar de gos. Un mocador de coll d'estampat zebra ingènua.

-Vull una pinya.

El cuinar va respirar fondo amb ànim de relaxar-se els pebrots, víctima del neguit del record d'aquella monja que l'havia suspès força vegades.

-Vull una pinya- va repetir la calcomaniada.

Amb ulls al·lucinant i les boques amb més obertura que els governs realment demòcrates, la botiguera de les fruites i verdures i dues persones més fent tanda a la tenda van presenciar la magnífica (fot-li colossal) hòstia que la dona va rebre per part del cuiner sambiòtic qui, rabent, tragué de la bossa de la compra una ampolla de kirsch. Regà l'esterneiada clon-monja amb el licor. La barreja de ferum que ella desprenia amb el kirsch va fer-lo exclamar:

-Ja la tens, la pinya!

Els presents van aplaudir des de les entranyes més estranyes, magnetitzats amb tanta harmonia. La càmera de seguretat ho va gravar tot amb deler sublim. Ningú es quedaria, per descomptat, sense voler la seva part quan el video obtingués beneficis arran múltiples projeccions en xarxes.

El restaurant, de resultes, aconseguí més intel·lectualoides (clàssics i progres) a les taules, col·lectiu que esperava amb candeletes les postres de pinya amb kirsch que els era servit per la cambrera còpia-de-la-monja que exhibia el seu personal aroma de dutxa un cop al mes i que van estar d'acord en titllar de col·locaire al súmmum.