Cercador
Pintura i emocions
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
Pintura i emocions
Si tingués que dibuixar el paisatge de la meva vida amb quin color l’acoloriria? Aquesta era una pregunta que moltes vegades es feia l’Àngela, pintora en les seves estones d’oci. Per ella la vida és com aquell prisma que té la facultat de descompondre els colors de l’inconscient.
Havia après que no existeix un color més bonic que l’altre, doncs la vida és aquest joc de clars i obscurs, aquest gran ventall de colors d’infinits matisos que sempre ens acompanya, convertint-nos en camaleònics.
Unes vegades vestim la vida només de grisos, d’altres es vesteix de festa despertant tots aquells colors oblidats que viuen en el nostre interior i ens convertim en aquell pintor que es deixa portar pels pinzells tot cercant barreges i complicitats, plasmant el seu paisatge interior, el de la seva subjectivitat, allò que li dicta el subconscient, fugint del món palpable, mentre va omplint el llenç amb traços de més o menys intensitat, pinzellades de tota mena, llargues, curtes, rectes, corbes, ziga zagues, mentre, sense adonar-se es submergeix en un món on el temps resta aturat i és que la mateixa vida no és lineal i reaccionem de diferents maneres davant una mateixa situació, l’ Àngela ho havia experimentat moltes vegades en les seves pròpies carns.
Amb ajut dels seus pinzells deixava que les emocions fluïssin tot inventant mil-i-un colors. A voltes era com si els colors visquessin acotxats per les ombres dels records. Totes aquestes premisses les tenia tan clares que quan havia de pintar un quadre seguia sempre el mateix ritual, tancava els ulls per a despertar els colors que dormien en la seva imaginació i com per art de màgia ara cobrarien vida, tot dansant amb els pinzells deixant les petjades del seu testimoni sense que cap fos més important que l’altre.
Sovint pensava que els colors se li escapaven de les mans, indomables, donant com a resultat final obres que no imaginava però que portava ben endins. Eren els colors de la seva realitat.
Montse Cercós Farreny
Si tingués que dibuixar el paisatge de la meva vida amb quin color l’acoloriria? Aquesta era una pregunta que moltes vegades es feia l’Àngela, pintora en les seves estones d’oci. Per ella la vida és com aquell prisma que té la facultat de descompondre els colors de l’inconscient.
Havia après que no existeix un color més bonic que l’altre, doncs la vida és aquest joc de clars i obscurs, aquest gran ventall de colors d’infinits matisos que sempre ens acompanya, convertint-nos en camaleònics.
Unes vegades vestim la vida només de grisos, d’altres es vesteix de festa despertant tots aquells colors oblidats que viuen en el nostre interior i ens convertim en aquell pintor que es deixa portar pels pinzells tot cercant barreges i complicitats, plasmant el seu paisatge interior, el de la seva subjectivitat, allò que li dicta el subconscient, fugint del món palpable, mentre va omplint el llenç amb traços de més o menys intensitat, pinzellades de tota mena, llargues, curtes, rectes, corbes, ziga zagues, mentre, sense adonar-se es submergeix en un món on el temps resta aturat i és que la mateixa vida no és lineal i reaccionem de diferents maneres davant una mateixa situació, l’ Àngela ho havia experimentat moltes vegades en les seves pròpies carns.
Amb ajut dels seus pinzells deixava que les emocions fluïssin tot inventant mil-i-un colors. A voltes era com si els colors visquessin acotxats per les ombres dels records. Totes aquestes premisses les tenia tan clares que quan havia de pintar un quadre seguia sempre el mateix ritual, tancava els ulls per a despertar els colors que dormien en la seva imaginació i com per art de màgia ara cobrarien vida, tot dansant amb els pinzells deixant les petjades del seu testimoni sense que cap fos més important que l’altre.
Sovint pensava que els colors se li escapaven de les mans, indomables, donant com a resultat final obres que no imaginava però que portava ben endins. Eren els colors de la seva realitat.
Montse Cercós Farreny
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
297840 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!