Petúnies de circ (o 'I si em morís?')

Cada vegada que plantaven la carpa, insòlitament, del terra -fos fèrtil o no- en brollaven una munió. Aquelles plantes de flors de forma entre de campana i de trompeta, delicades -si plovien quedaven pansides i malmeses- s'hi enramaven, tiges enfiladisses que preferien un creixement en vertical, ben arrapades, però lluny del risc com el dels trapezistes o els funàmbuls.

Feien via en créixer. Sempre hi havia algú que s'entretenia comptabilitzant-ho, normalment algú lesionat que no podia entrenar el seu número durant un nombre de dies que se li feia llarg com un dia sense pa o com la longitud d'una de les plantes que havia pujat tan alt.

-Són petúnies de circ!- havia exclamat, rotunda, la primera vegada que es van presentar. Havia estat la Nassin, coneguda com la Nassironassa, que tenia vint nassos i que els exhibia omplint en temps rècord els mocadors de paper de cent paquets que uns clowns anaven desplegant amb còmica celeritat. La Nassironassa musicava el fet de mocar-se amb sons entre melòdico-sublims i melòdico-irrisoris i acompanyant-ho d'algun petar de bombolla mucosa (artística-més-que-fastigosa) que s'havia anat inflant i inflant i de caramells mucosos quilomètrics que feien relliscar i caure-no caure els pallassos.

-Les petúnies de circ!- i sempre era ella qui les anunciava, la més esplendora olfactivament.

Un conductor de camió de la marca que era l'inrevés del nom de la 'polinàssica', en Pahz, se'n va enamorar a l'instant. Va raptar-la -amb el consentiment d'ella- i van fugir a la Polinàssica, lloc òptim on la felicitat ni calia plantejar-la.

-Té nassos, la cosa!- es va enfadar el director, perquè no va trobar substituta. Havia de pensar i ràpid. Va sentir:

-Quins nassos que ha tingut!- reia la de la neteja, que li havia fet gràcia.

Ell sí que va riure per sota el nas. La de fer feines tenia setze nassos. Es tractava d'adossar-n'hi quatre, o set, o dotze més, i tot solventat. La va convèncer amb relativa facilitat: unes estades d'unes estones al catre amb un bon assortiment de postures molt pròpies d'ell que extasiaven qualsevol femella...i enllestit. Tracte fet, contracte firmat.

-Les petúnies de circ!

Feia lustres que la Nassin era fora i, amb tot, calia fer saber d'elles quan indefectiblement es mostraven. Havien esdevingut senyal de bona sort. D'alegria. Afegien a la gran mola de lona un to màgico-primaveral que atreia més públic. I les garrofes són les garrofes.

Alguns vespres concrets emanaven un perfum selecte i extrem, acollidor i estimulant per a l'amor més dolç i net.

Aleshores, al cap de nou mesos, un naixement.


Havia nascut un petit trapezista. Havia nascut un petit mag. Havia nascut una petita domadora...


La darrera vegada, en què les franges de les flors -que variaven- van ser rosa clar i fúcsia lluentíssim contrastant amb les de la carpa, blanques i blau klein, van venir al món dues nenes, les dues amb una cabellera que els assolia els genolls: la Petúnia i la Valèria, filles, respectivament, de la parella de coreògrafs i de la de comptables.

La Petúnia tenia els cabells negres i ondulats, amb irisacions diamantines. La pell, ben bruna.
Els de la Valèria eren estirats i gruixuts, vermellosos amb esclats tornassolats. La seva pell, rosada.


En aquells dies la Companyia Cirquera Circ es trobava a Buffalo City III...o a Buffalo Town II?...o a Buffalo Megavillage I?...No ho aclarien. Els espais idèntics tenien aquella mancança d'identitat. Havia de no importar-los.

En aquelles dates, també, a la Polinàssica, la Nassin es va ensumar -amb cadascun dels nassos- la certesa volguda del seu fi humà. En part pel recent traspàs d'en Pahz, qui acabava de morir en pau víctima-autoofrena per a una sirena postissa: un tauró famèlic que per tal de menjar s'havia disfressat de falsa fèmina mitològica. Un cervell calculador, fred? No: supervivència, estratègia. L'home, en captar les vibracions de necessitat de l'esqual, va parar de nedar, va ser una rendició embolicada amb un somriure. Entenia el cicle de la vida com entenia el funcionament del motor del seu camió, vehicle del qual feia poc que no disposava: uns vàndals l'havien incendiat. Turistes gambirots, ja s'ho trobarien. A més, en Pahz tenia seixanta-quatre anys. Donava per vàlida i plena la seva existència. I acabada.

En va quedar sencer un os que l'oceà va polir i que va ser entregat a la Nassin. El va acaronar durant mesos, el va erosionar. Tancada en una cova obscura. Plorant i plorant. Cada llàgrima esdevenia una cuca de llum que s'envolava amb un missatge reiterat:

-T'hi apuntes? T'hi apuntes? T'hi apuntes?

Finalment, la dona multinassuda ho va copsar. Va inspirar, profundament, amb el conjunt nasal.

-I si em morís? I si em morís? I si em morís?

Ni tan sols era una idea. Es tractava d'una intenció, d'una fita. Més i més volguda. En altres parts del món s'haurien es-can-da-lit-zat, l'haurien titllada de depressedwoman. Incultes! Quan tocava, tocava. Quan se sentia, se sentia. El següent pas de la Nassironassa, quan s'incorporés a la Gran Font de Tot, era tornar-se una estrella a la galàxia Nose-Nosely que seria batejada com a La Gran Nàpia, com una tafanarota celest. Un orgull suprem.

-I si em morís? Gran solució!

Fora dol, fora tristesa, fora solitud, fora aire que entrés pels quaranta orificis. Quin descans!

Enviada ferventment, fermament i efervescentment la informació de la decisió a cada cèl·lula del seu cos, el desitjat va passar a realitat. Una aturada cardíaca. Va manifestar-se-li mentre la dona mirava amunt, passejant per una platja de sorra enganxadissa, sota el firmament esquitxat de fulles de palmeres i de mirades de micos tafanerots que s'acomiadaven de la Nassin:

-Boboboooon viviviatgegegeeeee!

Les petúnies, en la llunyania, van notar-ho i es van convertir en teranyines cotonoses enganxifoses: unes erugues invasives i la seva tàctica de transformar, corrompre i matar.

Un vell clown ho va interpretar com un mal averany. Per no afectar-se massa va córrer a posar-se el nas rodó i vermell vint vegades seguides, com per exorcitzar no sabia pas què.

-Ja no farem amanides de petúnies!

Quan desmontaven, el costum era desaferrar-les de la carpa. Les tiges, ben bullides: aigua per treure el maquillatge i nodrir el rostre. Les flors, de primer plat fresc. O àdhuc en sopa. Fins i tot esclafades, fetes una pasta, per a emblanquir les dents. I més coses.

Aquell clown, però, les adorava amb l'enciam i la ceba, el tomàquet i els raves.

Davant del mirall, l'ancià va provar de fer-se riure. Endebades. Preocupat, va optar per ocupar-se interessant-se per la política. Mica en mica, de resultes, se li anava embrutant el fetge.

-Fes torrades, suca-les amb oli de petúnia i frega-hi el gel que l'aloe vera conté!- va recomanar-li l'endevinadora.

Les petúnies de garden distaven de les que ells coneixien. El pobre clown no se'n sortí. Somiava que trepitjava infants que corrien pels camps i que xipollejaven pels rierols. Estava emmalaltint de psicopatia onírica.

Va demanar a l'univers, per tant, d'abandonar el planeta, ell que era transparent i vulnerable. No suportava la seva personalitat mentre dormia.

-I si em morís?

Sí, allò calia. Aquella veu invisible que li ho va xiuxiuejar-proposar anava ben encaminada.


La crida rebé resposta. El van enterrar entre les runes d'un casalot farcit d'herbes espesses atapeïdes de cargols de l'espiral atàvica, portadors de seny en el més enllà. En Guillemó Till es va agenollars davant la llosa demanant perdó enèsimament per haver-li travessat el cor amb una fletxa en disparar cap a una poma golden quan estava practicant el tir amb l'arc. De cop una boira i una confusió i el company mestre de la rialla a l'altre barri.

-I si em morís?

Aquella pregunta al cap de Guillemó, de retruc...

La Petúnia i la Valèria varen ser enviades urgentment a una escola de Germanes Talleristes per salvar-les de la mala època mental que anava del bracet amb la decadència, sacsejant el circ i la seva gent. Les hi van enviar quan l'Home Projectil va ser disparat com habitualment i per causes desconegudes va anar a petar a la lluna, que el va engolir sense miraments.

-I si me'l cruspís?- amb un deix de punyeteria s'havia interrogat el satèl·lit.


Quan van assolir les quatre dècades d'edat, tant l'una com l'altra mostraven talent esplendorós, treballat, grandiós. Dones imaginatives, úniques, que agraïen l'educació en aquell centre de multiopcions per a l'esperit. El circ quedava en el record, en conservaven un retall de la carpa. La Petúnia, amb extrema habilitat, s'hi havia folrat una baldufa que feia girar dia sí dia també. La Petúnia que, cosa gens accidental, no era massa occidental.

S'havien bifurcat en un tram de viatges i coneixences, de ser tastaolletes i cassoletes. D'anar provant i evolucionant, dibuixant el camí (algú va comentar).

La Valèria havia sabut explotar una faceta. Feia tours de performances d'històries que pescava de rius cabalosos. L'aigua fluvial els li contava i ella les transcrivia en folis que guardava en una carpeta de la seva joventut que havia estat prou ardent amb un polsim de classicisme, cosa que frenava la genialitat. La part de la lògica, masculina. La genètica no deixa escollir. D'aquells apunts en formava obretes de teatre en què ella actuava sent cada personatge. L'amant de torn solia afegir-hi un fons instrumental adient, normalment de didgeridoo. La Valèria va anar guanyant fama i un bon dia el president del Quart Món Lletrat li va concedir la Creu de Santa Georgina, sinònim d'un adjectiu en grau superlatiu: 'la millor en'. La Valèria, mentre el nòvio es cansava de bufar el tub d'origen australià assajant, esperava que la Petúnia fes acte de presència per tal de felicitar-la...Només aconseguia que la fusta d'eucaliptus amb la qual el didgeridoo havia estat fet, li provoqués ganes de caramels de menta, que tenia la gola rogallosa de tant parlar davant dels micròfons de la mass media que omplien l'efímera actualitat d'oblidadissa immediatesa.

La Petúnia sentia angúnia, enyorava les flors homònimes, molt. Sempre vestia amb tèxtils estampats amb bandes com per retre'ls homenatge. Acostumava a dissenyar-se'ls ella mateixa. Hi combinava penjolls estridents, la majoria fets d'elements naturals; mocadors extravagants; sabates psicodèliques. L'energia d'aquella dona menuda i fina, abillada tan virolada, tota cromatisme, retratava el seu fer constant, caòtic i impactant. L'observaven com un ser estrany, una bogeta polifacètica submergida en el seu cau: una furgoneta tunejada que habitava amb dues gossetes de pelatge ocre. La Petúnia estava condemanada a trascendir ella amb ella sola sense cap més recompensa, cap reconeixement. Aquella era la seva lliçó.Escrivia molt, moltíssim, amb l'empremta de l'ànima en alça. Feia quadres que després gairebé regalava per tal d'aconseguir un àpat. No va tenir notícies de l'exitosa Valèria. Conservava la seva relació en un dels passats daurats.

Ignorava que al Cosmos sí guardava la seva grandesa, aliment infinit. Dins un envelat protector, a punt per ser mostrat i ovacionat. Resseguit per...petúnies de circ.