Petita penyora

No sabria definir el lirisme. M'és totalment impossible. Només sé quan un escriptor està utilitant aquest "recurs" o habilitat. Aquí m'ha agradat molt el joc d'emocions que es manifesta sense a penes notar-se però que et posa un nus a la gola mentre un calfred et recorre l'espinada. Potser el lirisme sigui això: provocar l'emoció en el lector a través de l'identificació total amb l'emoció del personatge. Tot l'entorn ens evoca aquesta mancança d'afecte i mitjançant el mar ens transmets la força poètica per trasbalsar-nos o commoure'ns. M'agradat trobar aquest relat anant des del darrere fins al davant. De tota manera me'n queden pocs, eh! Ja et pots espavilar i posar-te a teclejar.
Ens seguim llegint.

Enric

veus com també pots fer poesia... has utilitzat un vocabulari i unes expressions molt suggeridores

et felicito i et torno a animar a participar al repte... ja saps Dalí, Cadaqués....

una abraçada amb essències de mar salada
de de Mataró...
joande

una criatura en nom de l'amor i la generositat?
Vull imaginar que els pares devien d'estar molt desesperats per a prendre una decisió com aquesta.
Amb una prosa perfecta has escrit un relat que no deixa indiferent a ningú.
Felicitats, Núria!
Nonna

que més que el que diu, és allò que suggereix. Arriba al cor sensible, però allò que li passa a l'infant i que ell no és capaç de raonar-ho. Són els grans que poden valorar-ho per l'experiència viscuda.

Molt ben relatat
Joanalvol

text amb prosa que desprèn grans dosis de sensibilitat, la seva lectura ens manifesta la bellesa, tristó, solitud, paciència, que reflecteix la mirada perduda de la imatge que hi acompanyes, potser part del afecte que li manca el tingui darrera del gravat
Un plaer llegir-te

J. Lluís Cusidó i Ciuraneta

Venint de tu, una persona que demostra amb els seus escrits tanta sensibilitat, m'ha fet feliç.
Petites dosis de felicitat poden arribar a formar un ambient càlid de vida, com el que desitjo pels infants que es troben en la circumstància que descrius tan bellament.

Relat molt bell i a l'hora trist. Expresses magistralment les sensacions i sentiments que deuen passar per la ment de l'Infant que resta a l'espera que els seus pares retornin a buscar-lo d'on han anat per poder-li donar una vida millor. Una sensació d'abandó es deu gravar dins la seva memòria, mentre esperen pacientment que tornin a buscar-lo.
Una forta abraçada

escriure "imprès", però no es pot rectificar...

Una nova abraçada

prosa poètica. Tendra i emotiva; explicada amb gran sensibilitat,

Gràcies, Núria, per la imatge que has imprés en el teu comentari. A mi m´hauria agradat de
posar-la davant del relat, però no ho vaig aconseguir. Ara he fet alguna petita pràctica i potser ja podré imprimir noves imatges. Crec que són un bell complement de la paraula escrita.

Rep una càlida abraçada,

Pilar

Una biografia dura, la d'aquesta criatura que té l'afecte que més necessita a l'altra banda de l'oceà, que té els pares lluny, lluitant segurament contra les circumstàncies i intentant millorar les perspectives de vida pròpies i de la seva descendència, de la qual es perden, però, la infància, l'adolescència, ... la confiança, la companyia, l'estima.
Viure suposa enfrontar-se a dilemes dificilíssims, de vegades!

T'envio una abraçada gens lànguida,
Unaquimera

Enveja és el que sento llegint els teus darrers escrits i veient com ets capaç d'utilitzar registres tan diferents i tots amb tanta qualitat. Diria que has fet un camí molt llarg en molt poc temps, des del primer relat que vas publicar.

Felicitats

Lluís

No va demanar nèixer, i ho va fer, pot ser no en el moment adequat.

una abraçada gran

(és broma).

El cert és que mica en mica et vas descobrint a tu mateixa com a autora. I aquesta prosa poètica és un exemple que te'n surts prou bé. Algunes paraules com "arraulida", em sonen a l'anterior repte poètic. Malgrat tot, t'encoratjo a seguir en aquesta línia creativa. De vegades no importa el fons o l'argument sinó la bellesa del conjunt, la distribució racional dels mots en cada paràgraf, la lògica particular o l'expressivitat i bon humor.

Ara he vist el darrer comentari que em vas fer a "Davant la ignorància, indfiferència", com que no funcionen els avisos, tots anem tard en contestar. M'agraden els comentaris com el teu, pq animen a un a seguir creant. I donat que aquell dia que el vaig penjar al Fòrum, tu no el vas ignorar, sinó que em vas posar aquell acudit que deprés vaig penjar com a presentació del poema, crec que en el fons no em sento tant infravalorat com em presento en el poema. Però com tu bé fius: és com un art-teràpia, per fer fora la negativitat.

Espero comentar-te més coses, tot i que acostumo a comentar més poesia o prosa poètica que altres coses.

Records al vailet, el Rocallamp corre per aki i ens va dur a la final contra el Manchester. Veuràs tu, quin espectacle!!!

llamp!

Milions de nenes i nens perden l'il.lusió cada dia perque algun adult els espatlla les vides.
És impressionant mirar el quadre del teu relat i llegir aquest últim. No hi ha temps per reflexionar. L'emoció és instantània, genial com trista però ja et dic, genial.


Sergi

Cada dia veiem com families amb ganes de formar una llar adopten canalla, pensem: -Que n'ha fet de sort aquesta criatura! amb aquesta familia no li faltrà de res! -Però, que sabem nosaltres del que hi passa pel seu caparró, que sabem nosaltres de la felicitat dels altres? Abandonament i adopció, una nova manera de viure!...

Una visió molt real i al mateix temps d'una gran tendresa. El tema mostra una problemàtica dels nostres dies o potser també de temps passats. Què és millor per a un fill? La companyia i l'amor dels pares o bé les perspectives de sortir de la pobresa i enfrontar un futur millor? Com a mare, aquestes són preguntes difícils de contestar. Sortosament, no ens hi hem de trobar.
Núria, cada dia escrius millor. L'enhorabona. Espero veure't aviat.
Petons per a tots.

Primer deute saldat, i no per penediment ni feina. Que de tràfecs laborals en tinc però una estona per al plaer sempre va bé. I aquest és un d'aquells textos que cal assaborir lentament, com una bona xocolata a la tassa o una infusió de rooibos ben dolça i aromatitzada.

Emperò, el teu text no és dolç perquè la imatge ens mostra una angoixant vessant que desconeixem i podem interpretar de mil-i-una maneres. Tendra, pels ulls, cruel, per les cordes, tènue, per l'absència de colors...


Gràcies per la teva versió, d.

Colpidora. Fa mal. Sort que poses un bocí d'esperança.
Amb tan poques paraules, suggereixes, de forma concisa i magistral tot un univers d'històries. Històries que tenim cada dia a prop i en les que no ens aturem ni un moment a pensar-hi.
Fas que un es trobi malament amb la seva indiferència, però penso que cal donar-te les gràcies per sacsejar-nos d'una manera tan poètica.

Un relat molt emotiu en el que la tristor i l'esperança van juntes, de la maneta. Una temàtica actual i dura que has sabut embolcallar amb una prosa poètica exquisida, plena de sensibilitat i, ensems, amb una serenor sorprenent.
Senzillament t'he de dir, Núria, que m'has fet posar la pell de gallina. Una imatge colpidora per un relat excel·lent. Felicitats!
Mercè