Petita faula de la formiga albina

PETITA FAULA DE LA FORMIGA ALBINA
Làquesis

La nostra formiga laboriosa, potacurta i closcablanca, s’esforçava a cor què vols, cor què desitges, per mantenir una conjuntura estable a la colònia, amb un equilibri immutable entre tota la comunitat, per tal d'assegurar un hivern confortable i plaent entre convilatans i convilatanes. El sindicat formícid havia establert, d'uns anys ençà, les bases per a la convivència i la concòrdia de la classe obrera per assolir un objectiu comú i igualitari, sense pertorbacions alienes o insòlites que pertorbessin la vida quotidiana.
Tot l’estiu havia estat contribuint, colze amb colze, pota amb pota, a l’atresorament de queviures que asseguressin una letargia còmoda i segura a l’hivern. El seu esquelet blanc, albí, era una curiositat genètica que despertava enveges i admiracions tot al voltant, però ella era gregària per convenciment i no donava al seu aspecte cap oportunitat de destacar.
En una incursió a una font d’alimentació que havia trobat la formiga rastrejadora més famosa del formiguer, la formiga albina quedà separada de la corrua principal per un obstacle inesperat i perdé el rastre d’olor del grup. Les antenes no li donaven senyals efectius i s’hagué de conformar amb una recerca de nous camins cap al cau.
Desorientada però assossegada, explorà els voltants i n’investigà les facilitats per escurçar el temps de nomadisme. El temps passava i tota la zona es començà a omplir de depredadors que l’ensumaven però no la veien. Així, els pica-soques, els llangardaixos i altres rèptils assetjaven l’espai però ella, camuflant el seu albinisme als pètals d’una camèlia, aconseguí passar desapercebuda.
Caigué la nit i tornà l’alba lluminosa i vingué una nova nit i aparegué un nou dia. Havia aconseguit escapolir-se de tots els enemics terrestres i aeris, però no pogué suportar la inactivitat i sucumbí per l’ociositat.