Persiana

Així que enregistra els articles, el caixer del supermercat pren la targeta magnètica que li allarga la senyora gran del seu davant i la passa pel datàfon. Després del piip de l’aparell, l’encara cap a la clienta i li diu:
- Si us plau, signi en aquesta pantalleta, aquí té el punter – i li atansa el llapis de plàstic que penja d’una banda. Ha actuat d’esma, és un ritual de pagament que fa molts cops cada dia i que el seu cervell té pautat com un músic les cadències d’una partitura.
Per això, quan han passat un parell de segons, la mà dreta de l’empleat es dirigeix per prémer el piu que imprimirà el comprovant i donarà la còpia a la interessada, cloent així l’acte comercial. Per sorpresa seva, la dona encara està escrivint.
- Perdoni, que hi ha cap problema? – pregunta encuriosit, no voldria ferir sensibilitats.
Però ella segueix com si res, tan sols aixeca la mà esquerra per donar a entendre que no se la destorbi sota cap motiu.
L’empleat no se’n sap avenir. Li poden discutir el canvi, li faran repassar el compte, ajudarà a ficar les coses al carret o, bàsicament, la farà petar amb la gent que viu sola i aprofita la compra de la setmana per desentumir la llengua; però que algú s’aturi a escriure en lloc de dibuixar un gargot, això és tota una novetat. I una novetat emprenyadora, que la cua per pagar s’allarga perillosament. D’aquí a la revolta popular, un pas.
- Mestre, que és per avui? Faig tard, maco, que si vols t’ho deixo aquí – i un jove pèl-roig amb una anella al nas assenyala un carro ple a vessar d’alcohol mentre pica el terra amb la punta metàl•lica de la bota Martens.
- Perdoni, hauria d’anar acabant la signatura, si no li sap greu – quasi li xiuxiueja l’encarregat a la senyora. De fet, li pregaria de genollons si així s’estalviés l’esbroncada dels qui s’esperen.
- No, ara no pot ser, que m’ha vingut una inspiració sobtada - i no para de moure el llapis com posseïda sense desviar la mirada ni un mil•límetre.
- Vol fer-nos el fotut favor d’enretirar-li l’aparell? Fins quan ha de durar la broma? – i una murmuració d’aprovació s’estén per tots els clients impacients.
El noi no suporta més la pressió i, d’un cop maldestre, provoca que el datàfon deixi d’estar en contacte amb el punter. Però quan anava a disculpar-se per la seva maniobra malintencionada, l’esglai de la dona gran va ajuntar-se amb el de la resta d’assistents: la persiana que comunica la botiga amb el carrer s’abaixa de cop, deixant els astorats presents tan isolats com un nàufrag en una illa paradisíaca (però sense natives mig conilles).
- La que faltava pel duro! Ara sí que l’has feta bona, nano, que ja veurem quan sortim d’aquí... Apa, faci el favor d’aixecar-la, que ja en tinc la pipa plena i me’n vaig a la competència – fa una jove, sostenint un cabàs de pots de llet infantil.
L’interpel•lat calla, que quan veu que la tanca metàl•lica no respon al contacte electrònic, queda blanc com el paper. Engabiat amb una feram amb ganes de fer-li una cara nova per fer-los perdre el temps per culpa d’una dona lletraferida i una persiana impertinent... Ningú de la central donarà crèdit al que li està passant, i el despatxaran de manera procedent adduint desvari mental provocat per un estat etílic transitori.
La confusió és aprofitada per la iaia per desviar cap a ella el datàfon i tornar a escriure. I es produeix el miracle: la persiana comença a elevar-se parsimoniosament. Quan el caixer s’adona que està canviant el destí de la seva situació, ara per ara professionalment ensorrada, no dubta en arrabassar l’aparell a la vella i anuncia en veu alta: “Següent, si us plau!”, mentre acull els articles del nou comprador sobre la cinta transportadora, tot empenyent endavant la senyora gran amb el braç, com aquell que no vol la cosa.
- Ep, què fas, tanoca! Que no ho veus que encara no he acabat el capítol? – i, així que es torna a separar el punter de la pantalleta, la persiana reinicia el seu recorregut vertical en avall.
- És quan escriu que s’aixeca! – fa un dels presents, amb un grau d’observació inversemblant si tenim en compte que qui es manifesta és el cec que ven cupons a la cantonada.
Sense dir res, el caixer acosta la pantalleta i, amb cara de pomes agres, l’ofereix a la senyora. Sense ni creuar-se una paraula, la dona escriu les cinc vocals seguides i, mantenint el llapis electrònic sobre la superfície verda, mira cap a les làmines metàl•liques. Aquestes fa un grinyol esgarrifós, però no s’aixequen ni un pam de terra.
- Ja ho tinc! Torni a escriure el que tenia al cap abans d’aturar-se! – diu algú del darrere de tot, sostenint un llibre amb la mà dreta. – Només s’obrirà quan vegi que el relat avança, segur!
A situacions desesperades, remeis desesperats. El que en un dia qualsevol hauria estat qualificat de bajanada sublim, ara és apreciat com un consell esperançador que podria alliberar-los a tots del captiveri. Així que la dona reprèn la narració, decideix, per distreure al personal, que dirà en veu alta tot el que va transmetent electrònicament.
- “Aleshores la Quimeta s’adonà que s’havia deixat un pot de llenties i abandonà la cua per pagar, demanant a qui anava darrera seu si li faria el favor de guardar la tanda.”
La persiana s’apuja una mica, però de manera insuficient.
- I si no li agrada el que està escrivint? Tot apunta a que aquest tros de llauna enrotllada sobre ella mateixa té nas de crítica literària i farà segons li engresqui o no el que surti del magí de la nostra novel•lista! – insisteix el qui llegeix amb un to d’infinita paciència.
I l’andròmina de marres, com si hagués entès de què anava el tema, s’abaixa de cop, emmudint als presents. Tan sols una nena gosa trencar el gel.
- Expliquem-li un acudit! Si riu, obrirà la seva boca desdentegada i nosaltres marxarem! – però un “nena, calla!” fa perdre l’oportunitat de salvació per la via humorística, malgrat que tot recorda, a aquestes alçades, una comèdia italiana.
- Vols una mica de xocolata, iaia? – insinua el camell del barri, un talòs atrapat com la resta de mortals – diuen que va molt i molt bé per imaginar l’inimaginable...
- Gràcies, noi, però avui ja he berenat! – fa l’àvia, del tot absent del que realment volia dir per “xocolata” l’oferidor. Es torna a inclinar sobre el datàfon. Recita en veu alta un paràgraf sencer: “els allí reunits sentiren que l’angoixa els embolcallava com una bossa de plàstic al cap: estaven presoners i ningú no sabia com podrien sortir de l’atzucac.”
- Aquesta no és la nostra història? Em sembla que la persiana es mor de ganes de saber com acabarà tot plegat... – diu en veu alta la persona que fa cinc de la cua a qui la precedeix.
El relat prossegueix: “Acordaren de manera assembleària que plantejarien un repte al seu carceller. Si aquest l’endevinava, seguirien sotmesos a la seva voluntat; en cas contrari, quedarien lliures”.
Entre els assistents s’escampa un murmuri d’expectació que cada vegada és més eixordador. Fins que la dona vella exclama: “si escric “aquesta frase és falsa”, es tracta d’una afirmació vertadera o falsa?”
Encara que no hagin entès ni un borrall, tots els caps es giren simultàniament cap a l’oracle que s’ha de manifestar. Aquesta s’enlaira fins a dalt, i després comença a baixar fins que, quan és a mitja alçada, s’atura i queda quieta. Cinc segons després, la dona aixeca el braç i crida “tothom fora!”, alliberant compradors i venedors del captiveri.
Ara la filera s’ha format davant de la salvadora, qui és abraçada efusivament per tots els que han passat per aquest mal tràngol.
- I com s’ho ha fet per enganyar-la? – demana el camell del barri, alleugerit perquè l’amenaça de trencament de la seva cadena tròfica s’ha esvaït definitivament.
- Si “aquesta frase és falsa” és falsa, aleshores estem davant d’una oració que diu la veritat, mentre que si és vertadera, aleshores estem dient que la frase és falsa, i seguim dins d’una contradicció flagrant. La persiana no ha sabut sortir de la paradoxa del mentider, se li han creuat els cables i ha deixat de funcionar – i un somriure victoriós se li dibuixa a la cara.
Qui ha fet la pregunta, les neurones del qual no estan avesades al raonament lògic, marxa pensarós. Només té una cosa clara: la propera vegada que es trobi algú que tardi massa estona a signar una targeta de crèdit, sortirà de l’establiment cames ajudeu-me.

Lluís Pagès