PERFUM I HARMONIA

Vaig amunt t i avall, amb uns quants folis de paper en blanc, la carpeta i la ploma; he donat la volta al jardí, amb els estris escaients per poder escriure. Aturar-me i deixar fluir la primera paraula, amb l’esperança que, desprès d’aquesta, en segueixi un reguitzell. Sóc a l’obaga tot contemplant les magnòlies que em fascinen. En aquesta època, en començar l’estiu ja fan florida, estan exuberants, de bellesa i de fragància. És aleshores quan, sovint, penso quina experiència hauré viscut en d’altres mons o en d’altres temps passats, que ara no recordi, però, que sens dubte, la seva presència ha tingut molt a veure amb el meu esperit.
He contemplat, he escoltat, però, ni el vent ni les magnòlies m’han respost. Cadascuna va al seu ritme, no maduren alhora; formen una família nascuda del mateix arbre, el magnolier de fulles simples, el·líptiques, d’un verd fosc brillant, unes obrint-se a la vida, d’altres acomiadant-se´n, a poc a poc.

Som al poble, als afores, entre natura. Així com la música amansa les feres, a mi els vinyars fecunds, i la presència dels fruits penjant dels sarments, m’omplen de benestar. Era asseguda al balancí, sota la magnòlia, gaudint d’uns moments màgics, irrepetibles, del que ben aviat ha de succeir, el gran miracle de l’arribada d’una nova vida al món. Ha estat de sobte.
Assaboria el diàleg interior amb la personeta que porto dins; aquesta serà la darrera conversa que hi tindré perquè, sobtadament, m’ha enviat un clar missatge, certament, té pressa per arribar. S’acomplirà el desig dels que em volien “una hora ben curta”.
En tinc la certesa, tan certa n’estic que, just ara, he parlat amb el metge. No hi ha temps d’anar a l’hospital, ell s’ha posat en camí. Les germanes Moliner, veïnes, en són tres, tan sols una és comadrona, però, ja han arribat les tres, sempre juntes i ben dispostes, saben l’ofici. Han donat instruccions al meu home, que no sabia massa bé què fer amb mi. Jo romanc en el meu balancí, respirant i prenent alè, tot amarant-me de la fragància de les magnòlies que m’embolcallen amb la seva presència.
Aquest arbre m’acompanya des de la meva infantesa. Ha estat amb mi en els moments importants de bona part de la vida. Sota la seva ombra ens férem el primer petó amb l’Àlex i, possiblement, en recordança, vàrem engendrar la petita que ara és a punt d’arribar amb moltes ganes. Sento com empeny. M’agradaria tant que trobés un món millor! Si més no, el que trobarà aquí i ara, és un conjunt harmònic. Unes dones bones que com si fossin marionetes articulades per un sant baró que és el metge del poble, esperessin el gran moment, tots estan a l’aguait. El meu home m’agafa la mà i respirem a l’uníson, inhalar-expirar...inhalar-expirar.
He parit a la mateixa taula del porxo, la nena l’han dipositada en un sofà de vímet ben embolcallada. El metge i les Moliner s’han apressat a obrir-me el llit, l’Àlex m’ha dut en braços a mi i a la menuda, com si es tractés d’una custòdia. M’he adormit feliç. Tots amb la feina ben feta.

Escriure, el que se’n diu escriure, no ho hauré fet; no hi fa res. He restat a l’obaga del magnolier; no n’estic certa, però, tinc la sensació, molt íntima, de no haver estat sola. Tal vegada hagi dormisquejat, però, més aviat tinc la percepció d’haver ultrapassat alguna cosa, quelcom de dolç que no em puc explicar, però, que m’omple de benestar. No en donaré més voltes, no cal demanar explicacions als sentiments que, sense posseir, et fan feliç. Viure en present. No cal demanar respostes al vent, ni intentar atrapar el perfum, gaudir-ne i prou.