Cercador
Per fi!
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
Per fi!
La qüestió no era tant si la mort era accidental o provocada, si no com ens podia afectar aquella situació. Cares compungides, plors, nervis descontrolats... aquell esmorzar era un autèntic caos que podia convertir-se fàcilment en un atac d'histèria col·lectiva. En tant que degà de la universitat d'estiu, em veia obligat a posar seny i capteniment al desori. No serviria de res saber si algú havia provocat la mort per odi o per venjança, o si es tractava d'una mort natural, sobtada. Endegar una investigació seria una situació enutjosa i totalment inoportuna.
És cert que a última hora de la jornada anterior, la discussió havia agafat un caire furiós, fins i tot violent. Justament per això es va dissoldre la reunió i tothom va entendre que era el més assenyat. No era pas el primer cop que, acabat el sopar, després del desplegament generós d'esperituosos, la passió s'apoderava dels congressistes i se sentien insults i comentaris pujats de to. Recordo cops de puny a la taula i algun got esberlat contra la paret. Però siguem raonables. De la discussió acalorada a l'homicidi, hi ha un bon tros.
A més, quantes vegades hem descobert que la veritat no és exactament el que sembla? Un ganivet clavat a l'esquena és una situació molt sospitosa, cert, però no definitiva. Tot plegat perquè ell insistia amb vehemència en el seu error, defensant que era primer l'ou que no pas la gallina. Jo mateix vaig procurar fer-li veure la gravetat de l'heretgia que estava cometent. Vaig insistir als presents: “La qüestió és, senyors, si després d'això d'avui, podrem continuar celebrant el congrés? Podem llençar el cos al mar, com cada any, i lloat sigui Déu? Crec que l'any vinent, al congrés, ja no hi quedarà cap ignorant que afirmi que és primer l'ou. Ja seran tots morts. Per fi!”
Pseudònim:
Soriano Aladrén
La qüestió no era tant si la mort era accidental o provocada, si no com ens podia afectar aquella situació. Cares compungides, plors, nervis descontrolats... aquell esmorzar era un autèntic caos que podia convertir-se fàcilment en un atac d'histèria col·lectiva. En tant que degà de la universitat d'estiu, em veia obligat a posar seny i capteniment al desori. No serviria de res saber si algú havia provocat la mort per odi o per venjança, o si es tractava d'una mort natural, sobtada. Endegar una investigació seria una situació enutjosa i totalment inoportuna.
És cert que a última hora de la jornada anterior, la discussió havia agafat un caire furiós, fins i tot violent. Justament per això es va dissoldre la reunió i tothom va entendre que era el més assenyat. No era pas el primer cop que, acabat el sopar, després del desplegament generós d'esperituosos, la passió s'apoderava dels congressistes i se sentien insults i comentaris pujats de to. Recordo cops de puny a la taula i algun got esberlat contra la paret. Però siguem raonables. De la discussió acalorada a l'homicidi, hi ha un bon tros.
A més, quantes vegades hem descobert que la veritat no és exactament el que sembla? Un ganivet clavat a l'esquena és una situació molt sospitosa, cert, però no definitiva. Tot plegat perquè ell insistia amb vehemència en el seu error, defensant que era primer l'ou que no pas la gallina. Jo mateix vaig procurar fer-li veure la gravetat de l'heretgia que estava cometent. Vaig insistir als presents: “La qüestió és, senyors, si després d'això d'avui, podrem continuar celebrant el congrés? Podem llençar el cos al mar, com cada any, i lloat sigui Déu? Crec que l'any vinent, al congrés, ja no hi quedarà cap ignorant que afirmi que és primer l'ou. Ja seran tots morts. Per fi!”
Pseudònim:
Soriano Aladrén
Comentaris
-
Relat rebut[Ofensiu]Concurs ARC de microrelats a la Ràdio | 19-11-2023
Relat rebut correctament. Entra a concurs.
Recorda, ja no el pots esborrar!
Qualsevol dubte contacta amb nosaltres en el nostre correu:
concursos.arc@gmail.com
Gràcies per participar.
Comissió XIV Concurs ARC de microrelats
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
297840 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!