Cercador
PER CARITAT
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
No s’hauria d’escriure mai des del dolor, però de vegades no hi ha més remei. Simplement es tracta de «vomitar-ho» tot i deixar-se portar. Potser sembla fàcil, però no ho és. I no ho és, perquè no puc pensar amb objectivitat quan la desesperació m’esprem el cor. I encara menys, expressar el rebombori mental que m’embogeix per dins en un full de paper.
La música de fons ajuda a concentrar-se, la quietud i la tranquil·litat de la habitació també posen el seu granet de sorra, però el tema no és que hi hagi una bona escenografia. L’important és trobar les paraules adients, les més precises i concises, i sobretot, aquelles que no donin lloc a confusió. És aleshores quan s’han d’ajuntar, combinar-les amb paciència, harmonitzar-les i aconseguir que cobrin sentit.
«M’he comportat com un ésser menyspreable, i em repugna pensar que potser no serà l’últim cop que em porti així. Però de vegades no puc reprimir l’instint animal que em fa mirar a d’altres, desitjar-les amb luxúria i anar més enllà d’un simple flirteig. Un cop he aconseguit el que volia, torno a la realitat, em quedo perplex de tanta fredor acumulada i no em reconec davant del mirall. És llavors, i no abans, quan la veu interior em diu que t’he fallat i t’he faltat al respecte, i això és imperdonable. M’has bloquejat de tot arreu, has marxat de casa i no sé on pares. Ningú obre la boca, i no els culpo, per això t’escric aquestes línies de súplica i les faig arribar a qualsevol persona del teu entorn que em vulgui ajudar.»
El més irònic de tot plegat és que això, exactament això, és el que voldria dir-li mentre la mirés als ulls i em desfés a plorar com un nen penedit després d’haver fet una malifeta. Ja que aquesta és la tortura que no em deixa dormir i m’amarga l’existència, però, malauradament, mai m’he caracteritzat per expressar amb lucidesa el que tinc tan clar dins del cap.
“Sóc un fill de puta, però no puc viure sense tu.
Torna amb mi, PER CARITAT!”
Pseudònim: Ironic
La música de fons ajuda a concentrar-se, la quietud i la tranquil·litat de la habitació també posen el seu granet de sorra, però el tema no és que hi hagi una bona escenografia. L’important és trobar les paraules adients, les més precises i concises, i sobretot, aquelles que no donin lloc a confusió. És aleshores quan s’han d’ajuntar, combinar-les amb paciència, harmonitzar-les i aconseguir que cobrin sentit.
«M’he comportat com un ésser menyspreable, i em repugna pensar que potser no serà l’últim cop que em porti així. Però de vegades no puc reprimir l’instint animal que em fa mirar a d’altres, desitjar-les amb luxúria i anar més enllà d’un simple flirteig. Un cop he aconseguit el que volia, torno a la realitat, em quedo perplex de tanta fredor acumulada i no em reconec davant del mirall. És llavors, i no abans, quan la veu interior em diu que t’he fallat i t’he faltat al respecte, i això és imperdonable. M’has bloquejat de tot arreu, has marxat de casa i no sé on pares. Ningú obre la boca, i no els culpo, per això t’escric aquestes línies de súplica i les faig arribar a qualsevol persona del teu entorn que em vulgui ajudar.»
El més irònic de tot plegat és que això, exactament això, és el que voldria dir-li mentre la mirés als ulls i em desfés a plorar com un nen penedit després d’haver fet una malifeta. Ja que aquesta és la tortura que no em deixa dormir i m’amarga l’existència, però, malauradament, mai m’he caracteritzat per expressar amb lucidesa el que tinc tan clar dins del cap.
“Sóc un fill de puta, però no puc viure sense tu.
Torna amb mi, PER CARITAT!”
Pseudònim: Ironic
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
297840 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!