Pena de vida

Un relat de: llpages
- Levántese el acusado. ¿Es usted don Pedro Coll Sauler?
No ho havia volgut explicar mai a ningú. Ni a la dona ni al nét, i mira que el darrer hi insistia. No calia. Tothom sabia el que suposava caure al front de batalla i ser traslladat a un penal. Era el mateix que passar de persona a objecte, més ben dit, a objecte maltractat. I pels que encara no queien de genollons a les humiliacions més execrables durant els dies infinits de treballs forçats, el fred lacerant, la gana fiblant i les malalties sense cura els acabaven d’acotar el cap. Només era qüestió de temps, i el botxins tenien tot el temps del món.
- Repito por última vez, ¿responde usted a la identidad de don Pedro Coll Sauler?
- Sí, señoría.
Per això quan el van anar a buscar de matinada on el tenien tancat, va sentir un alleujament que li omplia l’ànima. Per fi hi hauria un final a tant de turment, es frissava per abandonar aquell infern a la terra, malgrat que sabia que no tornaria a veure el sol. Era qüestió de poques hores i ja està, tot el patiment hauria acabat i seria una víctima més de la brutal repressió fratricida.
-¿Es usted vecino de Arenys de Munt?
No va acabar d’entendre per què no l’havia visitat encara el capellà castrense, un costum ben arrelat per als qui esperen l’escamot d’execució. En lloc d’això, el van obligar a dutxar-se amb aigua glaçada i el van transferir a un camió que sortí de matinada de la presó, escortat per dos militars que no li van dirigir la paraula en tot el trajecte. Traslladat al seu poble? Només es va aclarir quan li van comunicar que estava acusat d’un assassinat comès als horts que menava abans de cridar-lo a files. Ah, bé, ara ho entenia, allò no era més que un retard en l’acompliment de la pena. Donades les circumstàncies, el fet de poder doblegar les cames trepitjant terra catalana ho considerava, pel cap baix, un honor que molt pocs dels seus companys podrien assolir.
- ¡Haga el favor de decirme si es usted vecino de Arenys de Munt!
- Sí, señoría.
Li va anar ben prim de que no se li neguessin els ulls en recordar els companys de cel•la que havia deixat a León. En Quico, el de ca la Tona, en Quim de can Sunyer … El primer, amb els pulmons afectats per una tuberculosi avançada, quasi no tenia força per llevar-se i començar el dia, de tan feble com estava. Al de ca la Tona, reumàtic, el dolor punyent de les seves articulacions ben aviat el deixarien prostrat al llit, la via ràpida per a rebre el tret de gràcia dels que eren considerats inútils. I a en Quim de can Sunyer, la manca persistent de la seva medicació contra el sucre li afectà ràpidament la vista, que aviat no s’hi veuria ni per trobar el seu jaç al vespre. Desgràcies, maleïdes desgràcies.
- Se le acusa de homicidio en primer grado de Jerónimo Salomó Porta, quien fue encontrado muerto en los huertos que usted cultivaba. El Consejo de Guerra aquí convocado considera probados los cargos que se le imputan. ¿Tiene algo que alegar?
Quan ell arribà a Arenys, el metge que el reconegué abans d’ingressar a la presó de Mataró li diagnosticà una lepra evident. La pell clapejada, un veritable mapa de zones rogenques alternades amb d’altres de protuberants, s’estenia per tot el cos, i algunes taques eren ben bé una nafra viva. La mare i la dona, que es posaren prematurament de dol en no tenir notícies seves des que havia marxat, van ser molt valentes de comparèixer cada dia a la cofurna que compartia amb d’altres reus i allí mateix, en un racó i d’esquena a la resta d’homes, el despullaven i li netejaven les ferides amb aigua de timó i panys calents que traginaven diàriament des de casa. Fins i tot duien unes tisores esterilitzades per a tallar-li els bocins de pell morta que aconseguien separar d’una epidermis devastada per la malaltia. Enfrontar-se a la visió de bubons supurants, que començaven a deformar-li la cara, exigia grans dosis de coratge i amor. A la llarga, l’esforç constant d’aquelles dues santes va donar el seu fruit i en Pere va guarir-se del tot. Com va dir-li uns mesos més tard el metge del poble, en Pere estava sa gràcies a que la mare i la dona “tenien un parell de collons”.
- No estaba en el lugar de los hechos cuando sucedieron, señoría.
- ¿Puede usted probarlo? ¿Pueden testificar a su favor? ¿Hay alguien en la sala que pueda ratificar su alegación? Si éste es el caso, que se levante y hable.
Sí, home, i un be negre amb potes roses! Qui tindrà els nassos de piular davant de tan d’uniforme militar? No és el moment de buscar aliats, la guerra s’ha perdut i no hi ha aturador a l’esclafament dels darrers reductes antifranquistes. No en tenen prou amb la victòria, necessiten escampar la por que paralitzi qualsevol revolta contra el règim, i què millor que una implacable i calculada repressió que acabi de fer volar pels aires els darrers ponts bastits entre germans.
- Señor juez, el acusado no estaba en el lugar donde sucedió el asesinato el día de autos.
En Sisquelles! Qui ho havia de dir, al bàndol dels nacionals des del primer dia sense que pogués dir ni verd ni sec, senzillament el seu pare era el propietari de la fàbrica tèxtil, amb això està tot dit. Encetada la guerra, els esdeveniments van succeir tan de pressa que l’esquerda entre amos i treballadors va tornar-se un abisme insalvable. No obstant, ara que el veia aixecat, quin pes tindria en la seva consciència que compartissin tantes tardes de diumenge al casino?
- ¿En qué se basa para afirmarlo? ¿Tiene usted testigos?
- Estaba jugando una partida de ajedrez con él esa tarde, señor juez.
I les que havien jugat plegats! Ara ho recordava, els fets li venien a la memòria com els fotogrames d’una pel•lícula que acabés de veure.
- Vaya, esto se pone interesante…, ¡yo soy un gran aficionado al ajedrez!¡ Estrategia y táctica, la esencia de todo buen militar!. Pero no nos vayamos por las ramas. Si lo que dice es cierto, seguro que recordará la apertura escogida, ¿sabe a lo que me refiero, verdad?
- Por supuesto, señoría: una Ben-Oni moderna. Y el acusado llevaba las piezas negras.
Quines coses té el destí. Ben Oni és una paraula hebrea que vol dir “fill dels meus dolors, dels meus desvetllaments, de les meves preocupacions”, com si l’obertura triada aquella tarda per en Pere predestinés el seu futur.
- Entonces éste recordará cómo terminó la partida, ¿me equivoco, señor acusado?
La típica maniobra rastrera que vol empènyer l’acusat al fossat, el tir de gràcia del que està de genolls davant de la seva tomba. Després de tant de patiment, amb el cap esborrant cada dia les barbaritats que veia en el camp de concentració per un simple instint de supervivència mental, qui podia recordar-se d’una de tantes partides que havien jugat cada tarda de diumenge al casino? Fa un esforç titànic, debades. El joc despietat que el militar li ha plantejat és massa desigual. Però no es pot fer enrere, li va la vida.
- A pesar de ofrecer una larga protección a mi monarca, me rendí al perder la calidad por efecto de la caballería negra – interromp en Sisquelles en un intent desesperat d’ajudar al seu amic a fer memòria.
- ¡No es su turno, hágame el favor de permanecer en silencio! Responda el acusado – s’exclama l’autoritat, per por de perdre el control de la sessió.
- Mi oponente, con blancas, enrocó largo. Y luego...
Dubta uns segons que se li fan eterns. Si no respon de seguida, el jutge, tan hàbil com malparit, podria pensar que òbviament li està muntant una partida qualsevol per sortir del pas. A en Pere li sembla que la corda del patíbul se li estreny al voltant del coll. Ha interpretat de seguida el que li deia en clau el seu defensor (protecció llarga, enroc llarg), però no acaba de veure la jugada final del cavall.
- Señor juez, el acusado jugó el caballo a e4.
És el veí de cal Roig qui s’ha alçat i ha parlat des del fons de la sala. Ho ha fet amb una veu forta i decidida, sense ni ombra de por del que li podria passar si fos acusat de còmplice. Però no té temps de dir res més.
- Las blancas movieron luego su dama amenazada a c2, su señoría.
Era el torn del Pepet de cal Ros, qui s’ha posat dempeus un parell de fileres enrere d’on està assegut el fiscal. Quan anava a ser interpel•lat pel jutge, se li avança un altre veí.
- Y aquí empezó la combinación final de las negras: alfil por el caballo blanco en e2 – fa l’avi Siset, per a qui el que li queda per viure pot ser més profitós que tot el que ha viscut fins ara si salva la vida del seu amic.
El valor s’està contagiant entre els assistents al judici com una taca d’oli. És una reacció solidària que ha obrat el miracle en el cap tèrbol de l’acusat, qui ha recordat de sobte la partida i tanca les inesperades intervencions de manera lapidària.
- Las blancas se rindieron después de jugar su caballo en e4 a c3, amenazando a la vez la dama blanca en la casilla e2 y la torre del mismo color en d1.
- Exacto, señor juez, fue entonces cuando incliné mi rey – conclou en Sisquelles.
L’allau d’adhesions a l’acusat han convençut el jutge, aclaparat pel recolzament popular. I dictà sentència:
- Vistas las evidencias a favor del acusado, decreto la conmutación de la pena de muerte por la de prisión, que el reo cumplirá en el centro penitenciario de Mataró como prisionero de guerra hasta completarse la misma. Se levanta la sesión.
El jutge militar podia saber-ne d’escacs, de milícia i de força, però no dels indestructibles lligams de la vertadera amistat. Trair un amic pot pesar sobre la consciència molt més que la més dura de les càrregues militars.
I el que és la vida. En Pere Coll hauria mort com una rata de claveguera al penal de León, d’on en va sortir sentenciat per un assassinat que no havia comès, pena per pena. I va acabar morint de vell. Ras i curt, no era la seva hora.

Lluís Pagès

Aquest relat està basat en una història real que succeí a Arenys de Mar. Que si la Guerra Civil ja fou prou cruenta, la postguerra també està farcida d’episodis vergonyosos. No cal dir que els noms s’han inventat, però si algú hi reconeix un veí, puc assegurar que és pura coincidència.
Les jugades citades durant el judici pertanyen a la partida de Mileika contra Tahl jugada l’any 1953, un anacronisme que ja em perdonareu. La reprodueixo i comento a continuació.
1. d4 Cf6 2. c4 c5 (s’ha plantejat l’obertura Ben-Oni moderna) 3. d5 e6 4. g3 exd5 5. cxd5 b5 (Tal es mostra agressiu, i a la vegada arriscat perquè obra la diagonal a l’alfil blanc que ocuparà g2) 6. a4 b4 (creant un “hole” a c4 que podria ser ocupat pel cavall blanc via d2 amb mires cap a d6) 7. b3 (genera l’espai b2 per a l’alfil blanc; les blanques semblen tenir la iniciativa) g6 8. Ag2 d6 9. e4 Ag7 (compte amb la torre d’a1!) 10. Ab2 O-O (ara l’alfil de b2 no està protegit) 11. Ce2 Te8 (pressió sobre e4) 12. Cd2 (protegeix e4, jugada lògica però insuficient, potser Dc2 hauria estat millor, defensant el peó d’e4 i l’alfil de b2) Cxe4 13. Axg7 Cxd2 14. Ah6 (el cavall negre a d2 no té casella d’escapament) Ag4 (el cavall a d2 i l’alfil a g3 creen un problema per a les blanques a f3) 15. Ae3 Cf3 (el cavall està salvat i les negres tenen un peó net d’avantatge)16. Axf3 Axf3 17. Tg1 Cd7 (la posició està guanyada per les negres) 18. Dd2 Cf6 19. Cf4 (defensant d5) g5 (ara el peó de d5 cau) 20. Ce2 Te5 (més pressió sobre d5 enlloc de prendre’l immediatament) 21. O-O-O Ce4 22. Dc2 (aquí s’inicia la combinació final) Axe2 23. Dxe2 Cc3 i les blanques abandonen. Tal va saber aprofitar de manera magistral la debilitat de l’alfil blanc de b2, tot i que la partida té un punt d’estrany que exigiria més anàlisi.



Comentaris

  • Relats molt bons.[Ofensiu]
    Angelina Vilella Ros | 14-06-2013 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt el teu relat. Saps posar el detall en el moment necessari i donar frescura a la història.
    Fins la prpera.
    Angelina Vilella Ros

  • Exemple[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 06-06-2013 | Valoració: 10

    Els fets reals tenen una força meravellosa i espantosa alhora. El teu gran i magnífic relat n'és un clar exemple. Pensar en tot allò fa posar els pèls de punta, però a la vegada desperta un gran comfort interior el comprobar la força de l'amistat. M'has fet passar una gran estona, emotiva i creativa. Una forta abraçada.

    Aleix

l´Autor

Foto de perfil de llpages

llpages

227 Relats

993 Comentaris

295272 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.