Passos...

Pas a pas vaig avançant, absent als moviments del meu entorn vaig caminant. La música m'acompanya en aquest viatge; és el cel de les meves agonies.

Intento obrir-me pas entre aquesta multitud de cossos mutilats, qui els ha arrencat la raó? Mans que m'empenyen, peus que em trepitgen, cors que m'ofeguen, llavis que em criden, llengües que em xuclen la llibertat... Em donen permís per viure?
Però enmig d'aquest infern suren els teus ulls, desconegut. La mateixa mirada que mai no descobriré què amaga, amb els dits entrelligats, ignorant la realitat.

Qui sóc jo per demanar-te la salvació? Però, porta'm l'aire que m'ajudi a respirar! Salta els marges de l'incomprensió, rebenta el guant de la vida que m'està ofegant. No et demano que t'estiguis al meu costat, però salva'm!

No ho dubtis, és un crit sincer. Què podrien ser, sinó, aquestes súpliques sortides de la meva boca? Saps que l'orgull se'm menja, que la timidesa m' impedeix que la sinceritat suri entre els rius dels mots, però aquests són diferents. Ajuda'm.

Només això. He estat egoista, ho reconec. Em negaràs la compassió que estens pels vents del món quan més la necessito?

M'has fallat.

Els teus ulls ja no són res més que espectres closos dins la lluïssor d'un temps imaginat. Formes part de la massa engendrada, mutilada i deformada per la societat. No em toquis, mai més m'obriré a la vida. Els meus sentiment són meus!