PASSEIG ENTRE ELS NÚVOLS

De vegades passejo pels carrers sense fixar-m’hi massa. Passejava. I ara em penedeixo de no haver-me fixat gaire amb la gent amb qui em creuava; no era el mateix quan viatjava amb bus. Ara que ho voldria fer, no puc. Hi ha quelcom de nou que ha entrat de ple a les nostres vides, que ens obliga a emmascarar-nos, no se sap fins quan. El pitjor és que amb aquesta imposició ens hem perdut milers de somriures. Els més optimistes podem pensar que sempre ens queda l’expressió de la mirada; sortosament, tenim els ulls per veure-hi. Només cal espavilar-los i fer-los parlar.
És diumenge i bado. Els diumenges procuro fer dejuni de món. Que res no envaeixi el meu espai. Era al jardí, crec, contemplant el cel. Un cel blau entre clarianes; els núvols guanyen terreny. N’hi ha de moltes mides i formes a desdir. La majoria n’hem contemplat quan érem infants i més. Per suposat la tinc lluny, la infantesa, però, hi continuo jugant, amb els núvols.
Sé que he estat al jardí; ho sé perquè ara em trobo a la hamaca descalça; sabatilles, barret i llibre a terra. Mentre contemplava el cel m’hauré endormiscat. Ha desaparegut tota forma i m’he sentit embolcallada per una suau i espessa bromada que desprenia una dolça flairança. Era una olor característica que he associat a la meva amiga abans de veure-la. L’Almudena se m’ha fet present; sense mascareta, revestida amb un sudari blanc i el seu etern somriure; els ulls li brillaven com mai.
L’ensurt per l’aparició ben aviat ha estat engolit; l’emoció ens envaïa i ha fluït la conversa. No sentia la seva veu ni la meva, però ens enteníem; el cor em bategava harmònicament; com si seguís el metrònom que indica els tempus, em deia: e-s-c-r-í-b-e. Foren les seves darreres paraules el dia del seu traspàs al més enllà i també ho han estat avui en acomiadar-nos.
Les havia escoltades, de tant en tant, sobretot, quan dubto o m’encallo davant d’un paper en blanc, però, mai amb la màgica excepcionalitat d’avui. No ho diré a ningú.