PARADOXA LITERÀRIA

En un racó oblidat de la realitat, on el temps s’ha esvaït en fulls en blanc i tecles esmicolades, s’estén un paisatge grotesc: una societat captiva d’una obsessió col·lectiva per la creació literària.

Tothom, des de l’infant que encara balbuceja fins a l’ancià que tremola sota el pes dels anys, s’arrossega amb una urgència malaltissa per escriure relats, contes, poemes i poesies. És un fet dramàtic i paradoxal: la paraula, abraçada com a salvació, s’ha convertit en una maledicció silenciosa.

Diuen que és degut a una fúria creadora: una epidèmia d’egos buits. Els carrers són un escenari caòtic. Les veus humanes s’han extingit; només persisteix el soroll sec de les tecles i dels llapis contra el paper. Les mirades estan fixades en pantalles i quaderns, els ulls injectats de sang per la manca de son.

Ningú parla, ningú escolta, ningú viu. Escriure ja no és un acte de connexió sinó un tic nerviós, un ritu compulsiu per omplir el buit que la mateixa obsessió ha excavat. La pregunta que ningú gosa formular ressona en el buit: Escrivim per existir, o existim per escriure?

La paradoxa rau en la pèrdua de sentit. Els textos s’apilen com una runa en biblioteques fantasmes, obres mai llegides, versos sense destinatari. La qualitat s’ha dissolt en la quantitat: cada paraula és un gra de sorra en un desert infinit, sense forma ni direcció.

Els poetes criden al cel amb metàfores gastades; els narradors fabriquen mons prefabricats, còpies de còpies. La creativitat, abraçada amb tanta força, s’ha esquerdat com una vaixella massa fràgil.

El veritable drama no és la manca d’inspiració, sinó l’excedent d’ella, Cada individu es proclama “artista” però l’art ha perdut la seva funció social. Les obres no es comparteixen, no es discuteixen, no es critiquen; s’amunteguen en arxius digitals que naveguen cap al oblit.

La cultura s’ha convertit en un monòleg infinit, un ressò que rebota en una sala buida. La tragèdia és subtil: en el procés de voler immortalitzar les seves veus, tothom s’ha tornat estúpidament mut.

I aquí rau la ironia més tòxica: la cerca de la immortalitat a través de la paraula ha matat el present. Les relacions humanes són esborranys incomplets, les experiències reals es substitueixen per descripcions apressades. Fins i tot l’amor s’ha reduït a poemes no enviats, guardats sota el matalàs pudent de la inseguretat.

Aquesta obsessió no és sinó una forma elegant de suïcidi col·lectiu. Escriure, un acte que alguna vegada va ser rebel·lia o bàlsam, ara és un filferro de punxes. La societat s’ha enclaustrat en la seva pròpia ment, confonent productivitat amb significat. I mentre el món real s’esvaeix, els escribes compulsius continuaran martellejant tecles cegues per la paradoxa final: que la paraula, en excés, esclavitza allò que pretenia alliberar.

Potser, quan l’ultima pàgina sigui escrita, algú despertarà i cridarà: “Hi ha algú aquí?”. Però només rebotarà el silenci dels milions i milions de paraules mai escoltades.




2025