Panxa contenta

PANXA CONTENTA

La meva dona havia estat la més prima de la colla. Suposo que això explica per què adonar-se que ara n’era la més grassa la va fer embogir, o el que és el mateix: embotir-se en unes malles i apuntar-se al gimnàs. Jo li deia que per mi no s’havia de preocupar. Però allò no tenia res a veure amb mi. Es tractava del seu amor propi. I per satisfer-lo, estava disposada a tot, inclús operar-se. I això per força m’havia de fer pensar.
Sempre que he de pensar, truco al meu millor amic perquè ho faci per mi. A parer seu, voler aprimar-se fent esport és un disbarat: “Que són prims els jugadors de bitlles? I els llançadors de dards, eh? I tots, esportistes d’elit! El que aprima de debò és patir, com als camps de concentració, on no n’hi havia ni un de gras!”.
Vaig rumiar-hi una estona. Efectivament, el cop que havia perdut més pes (onze quilos en tres mesos) havia estat per mal d’amors. Tot seguit, vaig trucar a totes les dones que he deixat al llarg de la meva vida. Casualitat o no, les dues havien perdut la mateixa quantitat en el mateix període.
L’endemà, vaig preguntar a la meva dona si volia perdre onze quilos en poc temps. Al dir-me que sí, vaig marxar de casa immediatament. Era broma, és clar. Vaig tornar tres mesos després, quan ella ja havia recuperat la silueta d’una malalta terminal (l’ideal de bellesa del nostre temps). Però el que no havia previst era que em trobaria al seu monitor d’aeròbic (Hola-soc-el-Pol) instal·lat al meu sofà!
Juro per Déu que vaig avisar-la. Amorrada al boc gros d’un forçut de gimnàs, engegaria a rodar tot el que havíem aconseguit. Però creieu que em va fer cas? Al cap d’un mes ja no passava per la porta! I per acabar-ho d’adobar, l’Hola-soc-el-Pol era tan bon jan que ni així volia deixar-la, pel que havia hagut de fer-ho ella (i deixar no aprima).
Desesperada, em va suplicar que repetíssim el tractament. Jo encara estava dolgut. Però en el fons soc un tou. Ara bé, aquest cop ho farem millor. Abans de deixar-la, ens casarem.


Pseudònim
Donka