Panotxa

Panotxa


Encara recordo el dia que explicava que havia tingut un somni horripilant. Fins i tot estava enfadat per una cosa que ni tan sols havia succeït. Havia somniat que fullejant el diari, de sobte s’havia trobat amb una esquela al davant. Sota una creu negra, llegia: “Pregueu per l’ànima d’en Panotxa de Ca l’Esperrucat que ha mort als 78 anys, era natural de Sant Gervasi…”  Els ulls se li havien quedat clavats en aquell full de paper. No s’ho podia creure, era la seva pròpia esquela!! 

Ho explicava com si li hagués passat de debò. A ell, no li feia gens de gràcia que li diguessin així, era més, l’ofenia. Panotxa venia de quan era ben menut, es veu que tenia els cabells gairebé grocs i Ca l’Esperrucat provenia de temps més remots. Segons explicaven, el seu besavi anava tan grenyut i despentinat que fins i tot havia originat el motiu de la casa i aquest havia perdurat diverses generacions. Mentre jo només escoltava des del darrere de la barra, ell s’exaltava cada cop més. 

—Ai carai! —deia— Com s’atreveixen a posar-me aquest malnom a l’esquela, quins pocavergonyes!

—Vinga Patxi…  —que era com acceptava que li diguessin i que en realitat era el diminutiu del motiu— No t’ho agafis tan malament! Segur que així tothom sabria qui és el difunt i l’església estaria plena! —li deien els seus amics de partida.  

—Pots comptar! —contestava queixós. 

Per sort, van acabar prenent-se el cafè i rient d’aquell somni eixelebrat. 

Alhora que el record d’aquella tarda em dibuixava un somriure, el diaca va acomiadar la cerimònia. Havia estat curta i sense gaires floriments.  Llavors em vaig posar la mà a la butxaca i en vaig treure el recordatori: “Pregueu per l’ànima d’en Ramon Bragulat Garrigosa que ha mort als 81 anys…” 

Vaig alçar la vista, només els primers bancs de l’església estaven ocupats, amb tot, no em va saber greu, perquè sabia del cert, que a l’enterrament d’en Panotxa de Ca l’Esperrucat l’església anava plena de gom a gom.



Anna Cle Feliu