Ossos

Ho tiro tot per la finestra:
roba, cos i casa.
Ja no queda res.

Tot flota a l'aire,
com un cúmul de juguets inútils.
La vida no té lògica,
i prefereixo que sigui així.

No es pot arribar al cim de les muntanyes,
armes invisibles em segueixen,
em disparen,
i torno a caure una altra vegada.

La ràbia i la resignació
conviuen en la meva ànima.
Perquè estar content?
perque brillen les estrelles?
i què?
Tot segueix el seu procés de rutina que amarga,
que dóna el seu mal gust
quan hi mulles el paladar.

Més i més mentides.
Però té algun sentit, la veritat?
No. Vivim i morim.
El passat, el present i el futur són una al.lucinació.
No val la pena ni pensar-hi,
tot i que el cap sempre dóna voltes.

Voles més enllà
i hi trobes el mateix.
On és el somni?
Que és el mateix que preguntar:
on és l'utopia?
Resposta:
simplement han marxat,
no hi són.

Vivim una guerra de preocupacions,
decisions ambicioses que no porten enlloc,
depressions, diumenges de somriures falsos, etc.

La gent que manté la il.lusió viu enganyada,
al fons del mar, ofegada,
creient que pot conviure amb les espècies marines.

El cas és que estem construïts per la natura,
que és imperfecta,
i un dia només ens quedaran els ossos,
que a la llarga també desapareixaran.