Cercador
Oques grasses
Un relat de: Marc Becat Busquet- Compartir:
Tot, en aquest món, té una explicació lògica i racional. Les coses no succeeixen perquè si, com si visquéssim en un joc d’atzar definit per una simple tirada de dau. Com bé va dir aquell científic amb aires de boig, Déu no juga als daus. Tot succeeix seguint un llarg joc de causes-conseqüències. I el fet que les oques de l’estany del parc de la Ciutadella estiguin més grasses que els ànecs i no nedin amb ells, també té una raó lògica, racional i, sobretot, fantasiosa. En aquest conte n’explicarem la seva història en tres parts que, com moltes altres, va debutar amb les eleccions del Parlament de Catalunya.
A finals de la legislatura passada canvià el panorama polític de Catalunya, representat per un parlament de majoria independentista i amb totes les aliances, desaliances, apunyalades, traïcions i mambo que varen seguir. Però encara més, va canviar el que fins ara era una simbiosi i un equilibri de l’estany del parc de la Ciutadella –que a partir d’ara ens referirem com a l’Estany donada la importància del lloc per aquesta història–, aconseguit amb l’organització natural –i un polsim d’organització artificial– de generacions i generacions d’oques i ànecs que l’habiten. I aquests animals de l’Estany no són pas animals normals i corrents, no. Són animals vessats des de la més primera edat en el realpolitik, són els guardians de la memòria històrica i política, son els dirigents reals i a l’ombra de la nostre societat. Ells són, realment, i agafant el terme aristotèlic al peu de la lletra, animals polítics.
Car l’Estany és i ha sigut sempre l’escenari del Joc de les traïcions. Com bé se sap –i això és de coneixement popular, una pràctica quasi arrelada al codi genètic humà– des de temps ancestrals, quan dues persones volen parlar de traïcions, no ho fan entorn a una taula, no, com si un estigués gaudint d’una agradable conversa. El que es fa, i repetim, això es de temps ancestrals, més antic encara que l’any de la picó, és anar a fer una activitat totalment aliena a la traïció. Per exemple, anar a fer una passejada, anar al jardí per regar les plantes o, encara millor, i si es té la sort de tenir un estany amb animals aquàtics, anar donar a menjar als ànecs i oques. Idealment, en un banc prou gran amb lloc per ni més ni menys que dues persones, que estigui estratègicament posicionat prop de l’estany i ubicat a una distància adequada dels altres bancs –fins i tot estratègica, com si algú ho hagués fet a posta– per tenir la tranquil·litat i sobretot discreció per entomar les converses traicioneres amb completa serenor i seguretat. En tot el nostre món comptem amb tres bancs que compleixen aquestes característiques. Un es troba a l’estany d’ànecs del parc de St. James, conegut escenari de grans esdeveniments d’espionatge i de contraespionatge des de l’època victoriana. L’altre es troba a Roma, concretament als jardins de la Villa Borghese, i va ser el centre moltes de les conspiracions per assassinar els Cèsars durant la Roma antiga –masses per nombrar-les una per una–. Com us podeu imaginar, el tercer banc amb aquestes particulars i apreciades característiques es troba al nostre estimat i fantasiós Estany.
Part 1: la decisió
Un grup d’oques i d’ànecs estaven nedant en rotllana al centre l’Estany. Alguns turistes que passaven en feien fotos i selfies, sense ser conscients que estaven assistint a l’AEE –l’Assemblea Extraordinària de l’Estany.
–És el moment de passar a l’acció. Ja s’ha acabat el temps de l’observació. Si actuem, podem capgirar ràpidament la situació al nostre avantatge –va dir la Balena.
–Just al contrari, companya –li va respondre el Rousseau– hem de deixar que flueixi la política. En les setmanes entrants l’Estany serà centre d’atenció, i no poder arriscar a ser descoberts.
Malgrat que sigui, teòricament, una assemblea, eren dos els animals que s’havien de posar d’acord: la Balena, representant de les oques, i el Rousseau, representant dels ànecs. Convé presentar-los ràpidament, per la importància que juguen en la història.
L’ànec Rousseau, un ànec mascle, treu el nom del famós filòsof. Un dia, un turista es va deixar el llibre El contracte social, després d’haver-lo adquirit, no pel seu contingut, sinó per fer-se una foto per penjar a les xarxes socials, probablement amb una frase filosòfica buscada ràpidament per internet. Qui el va llegir, digerir i assimilar va ser un ànec que nedava tranquil·lament per l’estany. Aquest ànec, que des de llavors es fa dir Rousseau, va ser elegit ràpidament com el líder dels ànecs de l’estany, demostrant saviesa i lideratge en les més difícils i extravagants situacions que va conèixer l’Estany.
La Balena, en canvi, era una oca femella. El seu nom no és pas cap referència política ni molt menys filosòfica. Un bon dia, l’oca estava nedant per l’Estany, passa-temps favorit dels animals aquàtics, quan va sentir la conversa entre un pare i la seva filla, que li demanava, si us plau, que la portés a veure balenes a l’aquari. El pare, divertit per la innocència de la filla –bonica paraula per dir ignorància– li va explicar que les balenes són criatures enormes, intel·ligents i que no viuen ni haurien de viure en captivitat. L’oca, impressionada per tal animal, decidí fer-se anomenar així. La Balena és una oca atractiva –en estàndards oquencs–, una gran nedadora i era la que podia quedar-se amb el cap a l’aigua el més temps d’entre totes, característica que imposa respecte entre les oques. Així que, ràpidament, també va esdevenir la líder de les oques de l’Estany.
–Fa anys que arrosseguem problemes estructurals a l’Estany. Ara, la conjuntura política és propensa al canvi, i ho hem d’aprofitar. El món pertany als qui passen a l’acció! –va dir la Balena, buscant de la mirada a tots els ànecs i oques, però posant especialment èmfasi amb aquestes últimes.
–Amb una feina constant i segura hem aconseguit arribar on som aquí. Pedra per pedra, traïció per traïció. L’equilibri de l’estany reposa en un contracte social entre nosaltres i els polítics. Si canviem el ritme, arrisquem que els polítics triïn un altre lloc pels seus jocs polítics –va respondre, assenyalant de l’aleta al banc de les traïcions–i llavors, qui ens alimentarà? Qui ens llençarà molles de pa mentres conversen? Aquest banc ha sigut l’espectacle de tot tipus de jocs polítics. I, nosaltres, amb l’enginy i el sigil que ens característica, sempre n’hem sigut a l’origen: el furt d’uns documents que el funcionari deixava al banc mentres gaudia del seu dinar en tupper, agafar amb rapidesa i precisió l’entrepà del polític per posar-lo de mal humor just abans d’un important debat, la venda dels secrets d’estat i informació confidencial que sentim cada dia etc. Que avui arribem a una situació incerta per Catalunya no és coincidència, sinó cosa nostra. I, certament, us puc assegurar: ara, més que mai, hi haurà més i més traïcions entre els polítics. I això vol dir, amb certesa, més i més menjar per nosaltres. Car bé ens han de donar a menjar, mentre conversen...
El Rousseau, com us podeu imaginar, tenia cap i carisma. Apel·lava a la raó inherent de cada animal, amb paral·lelismes amb moments històrics de l’Estany. La Balena, en canvi, persuadia amb els sentiments, apel·lava a un futur desitjable i no es conformava amb el present.
–Parles del present, amic meu, però jo et diré què és el present: el present és un turisme massiu que no pren cura de l’entorn, el present són els joves maleducats que destorben el nostre son amb els seus altaveus, el present és l’Estany amb una aigua cada dia més i més bruta –la Balena va parlar alçant cada vegada més la veu, i aturant estratègicament la seva intervenció per deixar pujar la tensió durant aquesta pensada anàfora–. Però el futur, som nosaltres. Més menjar, aigua més neta, i més tranquil·litat, per aquests objectius hem d’actuar.
Les posicions dels dos líders era oposada i semblava irreconciliable. L’AEE va finalitzar amb l’acord per una posició moderada. No era pas que l’argumentari del Rousseau hagués guanyat, més aviat que el de la Balena ha perdut. Els animals, encara, no estaven preparats per un canvi tan radical.
Es va seguir doncs amb el contraespionatge habitual dels animals de l’Estany, amb l’objectiu de provocar la convocatòria de noves eleccions al Parlament de Catalunya. Les temporades d’eleccions sempre eren la causa-conseqüència de pactes i, com sempre, el banc de l’Estany va ser el lloc decidit pels polítics per tenir aquestes converses. Els ànecs i oques s’asseguraven que els polítics estiguessin tranquils per parlar dels seus afers –sempre i quan els alimentaven. Molt sovint havien d’espantar els periodistes que ja tenien identificats, o havien de vociferar fort per pertorbar els aparells d’escolta de la policia secreta –car, amb molts anys de darwinisme i d’evolució genètica, els crits dels animals de l’Estany van desenvolupar una característica ben particular que pertorbava els micròfons i ones de les ràdios i mòbils, molt útil per aquests moment. Fins i tot van crear un grup clandestí per controlar les manifestacions, a través d’una aplicació on transmetien ordres –sempre de manera segura, anònima i clandestina. No en direm el nom, per motius antirepressius evidents, però el que sí que podem dir es que el nom transmetia de forma evident la tendència aquàtica dels seus creadors.
Aquest període mogut per Catalunya va resultar en una edat d’or per l’Estany. Es van alegrar particularment de la pujada d’escons de la formació d’extrema-esquerra, que acostaven a nodrir els animals de l’Estany amb menjar ecològic, local i de més qualitat.
Durant tot aquest procés, us preguntareu on era la Balena. Després de perdre a l’AEE, la Balena no en va sortir enfadada ni desil·lusionada. Va decidir guardar un perfil baix mentre anava concretant la seva jugada mestrívola. Només havia d’esperar el moment adequat. I, certament, aquest moment va arribar.
Part 2: la zitzània
Com bé sabem, després d’aquest moment convuls el país va desembocar en una paràlisi del moviment independentista. Per molt que s’hi esforcessin, deixant per aquí i per allà proves de la ingerència espanyola o estrangera en certs afers, ni els polítics ni els periodistes ja no feien cas. La por de la repressió era més forta. Contra l’Estat i tot el seu aparatus, fins i tot l’Estany quedava petit.
Els animals, però, ja s’havien acostumat a una certa vida de benestar i de luxúria. La gota que va fer vessar el vas varen ser les manifestacions populars amb cada vegada més ràbia acumulada. Una d’aquestes columnes de manifestants, en veure el parc de la Ciutadella obert, aprofitaren per entrar i assaltar el Parlament de Catalunya. A partir d’aquí, tot va anar en orris: el parc va ser l’escenari de picabaralles constants entre mossos i manifestants que van durar tota la nit. Van caure còctels molotov, pedres, llambordes, i fins i tot va aparèixer el canó d’aigua amb capacitat de 3.500 litres, que van utilitzar quasi al complet. El resultat era nefast: la quasi completa destrucció de la biodiversitat de l’Estany, arbres i zones completes cremades, plantes trepitjades, pedres mogudes, llaunes per tot arreu. Fins i tot es van trobar una petita pols blanca que va caure d’un dels antidisturbis, i que, barrejant-se amb una part de l’estany, va provocar la declaració d’una part de l’Estany com a zona restringida pels animals, per risc bioquímic evident.
Evidentment, es va convocar una nova AEE.
–No me’n sé avenir –va dir el Rousseau. Vam prendre totes les mesures adequades. Ens vam assegurar que totes les portes i reixes estaven ben tancades, i vam fer adoptar un recorregut per la manifestació que passés ben lluny del parc per propiciar, justament, que si la situació s’escalfi anessin per Urquinaona.
–El fet és que va passar. Les teves precaucions no van ser suficients –deia la Balena, amb un somriure satisfactori, sense amagar la felicitat que li provocava la patacada que havia patit el Rousseau.
–És molt curiós, que els manifestants es trobessin la reixa oberta, no trobes? –va preguntar sense esperar resposta el Rousseau, dirigint una mirada sospitosa a la Balena.
–Jo miro al futur, no al passat. No podem tornar a deixar que passi el mateix. Just aquest matí s’han trobat al banc els representants dels partits polítics. Volen rebaixar la tensió, calmar l’ambient. Convocaran noves eleccions, i abandonaran la via unilateral. Oficiosament, clar. El nou partit que governarà serà més prudent, i el president més manipulable.
–No podem controlar l’entorn, només a nosaltres i al nostre Estany. De moment, els polítics encara es reuneixen al banc, i encara ens alimenten amb molles. Què més vols?
–Ja n’estem cansats, de molles, ara volem el pa sencer –va respondre la Balena posant punt final al debat.
A partir d’aquí, l’Estany va adoptar una política intervencionista evident. A poc a poc i avançant a passes estratègiques, la Balena va aconseguir fer pujar una figura política del partit dominant, que va arribar al màxim càrrec de la màxima institució del país. Tot això gràcies a accions pensades meticulosament: per exemple, el robatori de la llibreta del cap de contraespionatge de la policia, uns documents deixats estratègicament al banc que l’advertien d’una traïció dels seus socis de govern, o bé el sabotatge de les converses dels seus rivals polítics impossibilitant, així, tota possibilitat d’aliança contrària,
Mentrestant, el Rousseau també en feia de les seves. Malauradament, la Balena sempre estava una passa endavant.
Part 3: el judici
Els ànecs de l’Estany sempre han sigut de naturalesa més tranquil·la que les oques –que elles, ho definirien com a naturalesa poruga. En part, per la serenor del seu caràcter quan neden, però també per la filosofia rousseauniana que el Rousseau havia provat inculcar. Així que, quan el Rousseau va reclamar una nova AEE per motius imperiosos, els ànecs van acceptar. Per convocar-la, es requereix un quòrum de 50% i, resulta, que l’Estany està poblat exactament per la meitat d’oques i la meitat d’ànecs –ja ho diuen, que la natura es regula sola.
Passada la introducció protocol·lària de l’AEE, es va donar la paraula al Rousseau. Amb un discurs preparat, clar i convincent, el Rousseau va ensenyar les proves i va explicar el procés de causa-conseqüència que va conduir a la destrossa de l’Estany fatídic dia que ja no s’anomena, sobretot, el rol principal que hi va jugar la Balena. Tant el canvi de recorregut de la manifestació, com l’obertura de la reixa, va ser cosa seva. Fins i tot s’atreviria a dir que la contaminació per la desconeguda pols blanca de part de l’estany també.
La Balena es defensava amb ardor: això són només paraules de venjança d’un ànec desesperat, argumentava. El Rousseau l’hi responia amb vehemència. L’oca ha trencat el contracte social, i si no se’n penedeix, només queda una sortida: l’exili. Car per sobre de tot, hem de protegir l’Estany.
Al moment de dir la paraula prohibida, es va produir un silenci complet a l’AEE. La Balena estava preocupada, sabia que el Rousseau només necessitava convèncer una oca per tenir majoria, i a la diferència dels ànecs, el seu lideratge es basava en la força i el benestar material. Aquest lideratge assegura fidelitat en períodes de calma, certament, però mostra els límits en moments conflictius, i no podia assegurar que alguna oca s’hagués deixat convèncer per la retòrica de l’ànec.
La Balena va mirar al seu voltant, amb cara de resignació. “Fins aquí hem arribar”, va pensar.
–Ara tenim menjar constantment, i un futur assegurat –va dir–. No era pas això el que volíem? Saps, amic, meu, sempre t’he apreciat –va continuar la Balena, sense apartar la mirada al Rousseau– però si et soc sincer, mai he apreciat la teva filosofia. Car el nostre comportament no està regit per un inventat contracte social, ben al contrari. No som millors ni pitjors que els humans. Som i naixem una pàgina en blanc, i en conseqüència, estem influenciats pel nostre entorn. I sempre hem crescut en un Estany que és l’escenari de les més viles de les traïcions, mentides carronyeres, i individualisme extrem. Com vols que creixem, en un entorn així? No em culpis a mi, per la meva traïció. No em culpis a mi, pel meu individualisme. No em culpis a mi, per la meva fam de poder. Culpa a l’Estany. Però com que sé que n’ets incapaç, demanaré justícia a l’antiga usança. Reclamo un judici per combat.
Tots els assistents de l’AEE van fer un bot de por. Quants hiverns feia, que no es pronunciaven aquestes paraules en aquestes aigües? El judici per combat era una tradició mil·lenària de l’Estany. Era en un duel de temps. Un duel de resistència. Un duel que consistia a aguantar pel màxim temps possible el cap sota l’aigua.
Els més interessants per la sociologia oquenca sabran que aquests animals estan molt vessats en aquest art. Però els ànecs tampoc fan curt i de fet molts dels més grans cabussadors dels jocs olímpics de l’Estany eren ànecs, ja que, com probablement sabreu, els ànecs cabussen i neden per sota l’aigua per obtenir les plantes submergides o els invertebrats que constitueixen el seu règim alimentari.
Així va ser com va començar el duel que marcaria l’abans i el després de l’Estany. La Balena i el Rousseau van capbussar-se el cap a l’aigua, sota la mirada del representant més vell de les oques i dels ànecs per assegurar-se de la neutralitat del duel, en la que no es permetia cap intervenció o ajuda externa als participants.
Van passar minuts, i més minuts. El Rousseau va aguantar tant com va poder, fidel a la genètica anenca, però, com hem explicat al principi del conte, la Balena era mestra d’aquest art, descendent dels més grans capbussaires oquencs. El duel estava renyit, i la Balena va ser finalment la primera a treure el cap. El Rousseau, en canvi, va durar, durar i durar. Fins que, amb l’autorització de l’ànec vell, el van treure de l’aigua per trobar-lo mort ofegat.
Epíleg
Des d’aquest dia, l’Estany ha continuat amb la seva política intervencionista amb la Balena com a sola i única dirigent. A mesura que anava establint més poder, i havent après dels errors del passat, va anar introduint més i més control als animals de l’Estany, per assegurar-se que la traïció del Rousseau seria l’última de les últimes. També va crear-se un monopoli entorn de l’ús i accés a la zona del banc de l’estany. Car ja ho diuen, qui controla el banc controla l’Estany. La Balena i la seva clica –majoritàriament oques– van esdevenir les propietàries del pa, deixant a la resta només les molles. Aquestes oques ara són oques grasses, i si aneu al parc de la Ciutadella, les podreu contemplar nedant tranquil·lament prop del banc.
Entre els ànecs, durant un temps, va corre el rumor que la victòria de la Balena no va ser una casualitat, ja que alguns asseguren que van trobar rastres de pols blanca al voltant de la zona del duel del Rousseau. Ja ha passat temps des de llavors, i la Balena s’ha assegurat d’ofegar aquesta suposada veritat.
Com també va destruir tot rastre de la filosofia rousseauniana, cremant el famós llibre del qual va treure el nom el líder dels ànecs. Però el llibre va sembrar una llavor, una llavor que creixeria en les noves generacions. Només faltava un detonant. I aquest detonant, va prendre forma en un altre llibre. Un llibre que una persona va deixar-se prop de l’Estany, el Manifest del Partit comunista. No se’l va deixar pas per equivocació, no, sinó per voluntat pròpia. Va voler deixar lectura política a l’afortunada persona que se’l trobés. Però no va ser pas una persona qui se’l va trobar, sinó un jove ànec. Aquest ànec es faria anomenar Marx, i tindria un rol important en la Història de l’Estany. Però ja se’ns està allargant prou aquest conte, així que aquesta altre història, la deixarem per una pròxima vegada.
A finals de la legislatura passada canvià el panorama polític de Catalunya, representat per un parlament de majoria independentista i amb totes les aliances, desaliances, apunyalades, traïcions i mambo que varen seguir. Però encara més, va canviar el que fins ara era una simbiosi i un equilibri de l’estany del parc de la Ciutadella –que a partir d’ara ens referirem com a l’Estany donada la importància del lloc per aquesta història–, aconseguit amb l’organització natural –i un polsim d’organització artificial– de generacions i generacions d’oques i ànecs que l’habiten. I aquests animals de l’Estany no són pas animals normals i corrents, no. Són animals vessats des de la més primera edat en el realpolitik, són els guardians de la memòria històrica i política, son els dirigents reals i a l’ombra de la nostre societat. Ells són, realment, i agafant el terme aristotèlic al peu de la lletra, animals polítics.
Car l’Estany és i ha sigut sempre l’escenari del Joc de les traïcions. Com bé se sap –i això és de coneixement popular, una pràctica quasi arrelada al codi genètic humà– des de temps ancestrals, quan dues persones volen parlar de traïcions, no ho fan entorn a una taula, no, com si un estigués gaudint d’una agradable conversa. El que es fa, i repetim, això es de temps ancestrals, més antic encara que l’any de la picó, és anar a fer una activitat totalment aliena a la traïció. Per exemple, anar a fer una passejada, anar al jardí per regar les plantes o, encara millor, i si es té la sort de tenir un estany amb animals aquàtics, anar donar a menjar als ànecs i oques. Idealment, en un banc prou gran amb lloc per ni més ni menys que dues persones, que estigui estratègicament posicionat prop de l’estany i ubicat a una distància adequada dels altres bancs –fins i tot estratègica, com si algú ho hagués fet a posta– per tenir la tranquil·litat i sobretot discreció per entomar les converses traicioneres amb completa serenor i seguretat. En tot el nostre món comptem amb tres bancs que compleixen aquestes característiques. Un es troba a l’estany d’ànecs del parc de St. James, conegut escenari de grans esdeveniments d’espionatge i de contraespionatge des de l’època victoriana. L’altre es troba a Roma, concretament als jardins de la Villa Borghese, i va ser el centre moltes de les conspiracions per assassinar els Cèsars durant la Roma antiga –masses per nombrar-les una per una–. Com us podeu imaginar, el tercer banc amb aquestes particulars i apreciades característiques es troba al nostre estimat i fantasiós Estany.
Part 1: la decisió
Un grup d’oques i d’ànecs estaven nedant en rotllana al centre l’Estany. Alguns turistes que passaven en feien fotos i selfies, sense ser conscients que estaven assistint a l’AEE –l’Assemblea Extraordinària de l’Estany.
–És el moment de passar a l’acció. Ja s’ha acabat el temps de l’observació. Si actuem, podem capgirar ràpidament la situació al nostre avantatge –va dir la Balena.
–Just al contrari, companya –li va respondre el Rousseau– hem de deixar que flueixi la política. En les setmanes entrants l’Estany serà centre d’atenció, i no poder arriscar a ser descoberts.
Malgrat que sigui, teòricament, una assemblea, eren dos els animals que s’havien de posar d’acord: la Balena, representant de les oques, i el Rousseau, representant dels ànecs. Convé presentar-los ràpidament, per la importància que juguen en la història.
L’ànec Rousseau, un ànec mascle, treu el nom del famós filòsof. Un dia, un turista es va deixar el llibre El contracte social, després d’haver-lo adquirit, no pel seu contingut, sinó per fer-se una foto per penjar a les xarxes socials, probablement amb una frase filosòfica buscada ràpidament per internet. Qui el va llegir, digerir i assimilar va ser un ànec que nedava tranquil·lament per l’estany. Aquest ànec, que des de llavors es fa dir Rousseau, va ser elegit ràpidament com el líder dels ànecs de l’estany, demostrant saviesa i lideratge en les més difícils i extravagants situacions que va conèixer l’Estany.
La Balena, en canvi, era una oca femella. El seu nom no és pas cap referència política ni molt menys filosòfica. Un bon dia, l’oca estava nedant per l’Estany, passa-temps favorit dels animals aquàtics, quan va sentir la conversa entre un pare i la seva filla, que li demanava, si us plau, que la portés a veure balenes a l’aquari. El pare, divertit per la innocència de la filla –bonica paraula per dir ignorància– li va explicar que les balenes són criatures enormes, intel·ligents i que no viuen ni haurien de viure en captivitat. L’oca, impressionada per tal animal, decidí fer-se anomenar així. La Balena és una oca atractiva –en estàndards oquencs–, una gran nedadora i era la que podia quedar-se amb el cap a l’aigua el més temps d’entre totes, característica que imposa respecte entre les oques. Així que, ràpidament, també va esdevenir la líder de les oques de l’Estany.
–Fa anys que arrosseguem problemes estructurals a l’Estany. Ara, la conjuntura política és propensa al canvi, i ho hem d’aprofitar. El món pertany als qui passen a l’acció! –va dir la Balena, buscant de la mirada a tots els ànecs i oques, però posant especialment èmfasi amb aquestes últimes.
–Amb una feina constant i segura hem aconseguit arribar on som aquí. Pedra per pedra, traïció per traïció. L’equilibri de l’estany reposa en un contracte social entre nosaltres i els polítics. Si canviem el ritme, arrisquem que els polítics triïn un altre lloc pels seus jocs polítics –va respondre, assenyalant de l’aleta al banc de les traïcions–i llavors, qui ens alimentarà? Qui ens llençarà molles de pa mentres conversen? Aquest banc ha sigut l’espectacle de tot tipus de jocs polítics. I, nosaltres, amb l’enginy i el sigil que ens característica, sempre n’hem sigut a l’origen: el furt d’uns documents que el funcionari deixava al banc mentres gaudia del seu dinar en tupper, agafar amb rapidesa i precisió l’entrepà del polític per posar-lo de mal humor just abans d’un important debat, la venda dels secrets d’estat i informació confidencial que sentim cada dia etc. Que avui arribem a una situació incerta per Catalunya no és coincidència, sinó cosa nostra. I, certament, us puc assegurar: ara, més que mai, hi haurà més i més traïcions entre els polítics. I això vol dir, amb certesa, més i més menjar per nosaltres. Car bé ens han de donar a menjar, mentre conversen...
El Rousseau, com us podeu imaginar, tenia cap i carisma. Apel·lava a la raó inherent de cada animal, amb paral·lelismes amb moments històrics de l’Estany. La Balena, en canvi, persuadia amb els sentiments, apel·lava a un futur desitjable i no es conformava amb el present.
–Parles del present, amic meu, però jo et diré què és el present: el present és un turisme massiu que no pren cura de l’entorn, el present són els joves maleducats que destorben el nostre son amb els seus altaveus, el present és l’Estany amb una aigua cada dia més i més bruta –la Balena va parlar alçant cada vegada més la veu, i aturant estratègicament la seva intervenció per deixar pujar la tensió durant aquesta pensada anàfora–. Però el futur, som nosaltres. Més menjar, aigua més neta, i més tranquil·litat, per aquests objectius hem d’actuar.
Les posicions dels dos líders era oposada i semblava irreconciliable. L’AEE va finalitzar amb l’acord per una posició moderada. No era pas que l’argumentari del Rousseau hagués guanyat, més aviat que el de la Balena ha perdut. Els animals, encara, no estaven preparats per un canvi tan radical.
Es va seguir doncs amb el contraespionatge habitual dels animals de l’Estany, amb l’objectiu de provocar la convocatòria de noves eleccions al Parlament de Catalunya. Les temporades d’eleccions sempre eren la causa-conseqüència de pactes i, com sempre, el banc de l’Estany va ser el lloc decidit pels polítics per tenir aquestes converses. Els ànecs i oques s’asseguraven que els polítics estiguessin tranquils per parlar dels seus afers –sempre i quan els alimentaven. Molt sovint havien d’espantar els periodistes que ja tenien identificats, o havien de vociferar fort per pertorbar els aparells d’escolta de la policia secreta –car, amb molts anys de darwinisme i d’evolució genètica, els crits dels animals de l’Estany van desenvolupar una característica ben particular que pertorbava els micròfons i ones de les ràdios i mòbils, molt útil per aquests moment. Fins i tot van crear un grup clandestí per controlar les manifestacions, a través d’una aplicació on transmetien ordres –sempre de manera segura, anònima i clandestina. No en direm el nom, per motius antirepressius evidents, però el que sí que podem dir es que el nom transmetia de forma evident la tendència aquàtica dels seus creadors.
Aquest període mogut per Catalunya va resultar en una edat d’or per l’Estany. Es van alegrar particularment de la pujada d’escons de la formació d’extrema-esquerra, que acostaven a nodrir els animals de l’Estany amb menjar ecològic, local i de més qualitat.
Durant tot aquest procés, us preguntareu on era la Balena. Després de perdre a l’AEE, la Balena no en va sortir enfadada ni desil·lusionada. Va decidir guardar un perfil baix mentre anava concretant la seva jugada mestrívola. Només havia d’esperar el moment adequat. I, certament, aquest moment va arribar.
Part 2: la zitzània
Com bé sabem, després d’aquest moment convuls el país va desembocar en una paràlisi del moviment independentista. Per molt que s’hi esforcessin, deixant per aquí i per allà proves de la ingerència espanyola o estrangera en certs afers, ni els polítics ni els periodistes ja no feien cas. La por de la repressió era més forta. Contra l’Estat i tot el seu aparatus, fins i tot l’Estany quedava petit.
Els animals, però, ja s’havien acostumat a una certa vida de benestar i de luxúria. La gota que va fer vessar el vas varen ser les manifestacions populars amb cada vegada més ràbia acumulada. Una d’aquestes columnes de manifestants, en veure el parc de la Ciutadella obert, aprofitaren per entrar i assaltar el Parlament de Catalunya. A partir d’aquí, tot va anar en orris: el parc va ser l’escenari de picabaralles constants entre mossos i manifestants que van durar tota la nit. Van caure còctels molotov, pedres, llambordes, i fins i tot va aparèixer el canó d’aigua amb capacitat de 3.500 litres, que van utilitzar quasi al complet. El resultat era nefast: la quasi completa destrucció de la biodiversitat de l’Estany, arbres i zones completes cremades, plantes trepitjades, pedres mogudes, llaunes per tot arreu. Fins i tot es van trobar una petita pols blanca que va caure d’un dels antidisturbis, i que, barrejant-se amb una part de l’estany, va provocar la declaració d’una part de l’Estany com a zona restringida pels animals, per risc bioquímic evident.
Evidentment, es va convocar una nova AEE.
–No me’n sé avenir –va dir el Rousseau. Vam prendre totes les mesures adequades. Ens vam assegurar que totes les portes i reixes estaven ben tancades, i vam fer adoptar un recorregut per la manifestació que passés ben lluny del parc per propiciar, justament, que si la situació s’escalfi anessin per Urquinaona.
–El fet és que va passar. Les teves precaucions no van ser suficients –deia la Balena, amb un somriure satisfactori, sense amagar la felicitat que li provocava la patacada que havia patit el Rousseau.
–És molt curiós, que els manifestants es trobessin la reixa oberta, no trobes? –va preguntar sense esperar resposta el Rousseau, dirigint una mirada sospitosa a la Balena.
–Jo miro al futur, no al passat. No podem tornar a deixar que passi el mateix. Just aquest matí s’han trobat al banc els representants dels partits polítics. Volen rebaixar la tensió, calmar l’ambient. Convocaran noves eleccions, i abandonaran la via unilateral. Oficiosament, clar. El nou partit que governarà serà més prudent, i el president més manipulable.
–No podem controlar l’entorn, només a nosaltres i al nostre Estany. De moment, els polítics encara es reuneixen al banc, i encara ens alimenten amb molles. Què més vols?
–Ja n’estem cansats, de molles, ara volem el pa sencer –va respondre la Balena posant punt final al debat.
A partir d’aquí, l’Estany va adoptar una política intervencionista evident. A poc a poc i avançant a passes estratègiques, la Balena va aconseguir fer pujar una figura política del partit dominant, que va arribar al màxim càrrec de la màxima institució del país. Tot això gràcies a accions pensades meticulosament: per exemple, el robatori de la llibreta del cap de contraespionatge de la policia, uns documents deixats estratègicament al banc que l’advertien d’una traïció dels seus socis de govern, o bé el sabotatge de les converses dels seus rivals polítics impossibilitant, així, tota possibilitat d’aliança contrària,
Mentrestant, el Rousseau també en feia de les seves. Malauradament, la Balena sempre estava una passa endavant.
Part 3: el judici
Els ànecs de l’Estany sempre han sigut de naturalesa més tranquil·la que les oques –que elles, ho definirien com a naturalesa poruga. En part, per la serenor del seu caràcter quan neden, però també per la filosofia rousseauniana que el Rousseau havia provat inculcar. Així que, quan el Rousseau va reclamar una nova AEE per motius imperiosos, els ànecs van acceptar. Per convocar-la, es requereix un quòrum de 50% i, resulta, que l’Estany està poblat exactament per la meitat d’oques i la meitat d’ànecs –ja ho diuen, que la natura es regula sola.
Passada la introducció protocol·lària de l’AEE, es va donar la paraula al Rousseau. Amb un discurs preparat, clar i convincent, el Rousseau va ensenyar les proves i va explicar el procés de causa-conseqüència que va conduir a la destrossa de l’Estany fatídic dia que ja no s’anomena, sobretot, el rol principal que hi va jugar la Balena. Tant el canvi de recorregut de la manifestació, com l’obertura de la reixa, va ser cosa seva. Fins i tot s’atreviria a dir que la contaminació per la desconeguda pols blanca de part de l’estany també.
La Balena es defensava amb ardor: això són només paraules de venjança d’un ànec desesperat, argumentava. El Rousseau l’hi responia amb vehemència. L’oca ha trencat el contracte social, i si no se’n penedeix, només queda una sortida: l’exili. Car per sobre de tot, hem de protegir l’Estany.
Al moment de dir la paraula prohibida, es va produir un silenci complet a l’AEE. La Balena estava preocupada, sabia que el Rousseau només necessitava convèncer una oca per tenir majoria, i a la diferència dels ànecs, el seu lideratge es basava en la força i el benestar material. Aquest lideratge assegura fidelitat en períodes de calma, certament, però mostra els límits en moments conflictius, i no podia assegurar que alguna oca s’hagués deixat convèncer per la retòrica de l’ànec.
La Balena va mirar al seu voltant, amb cara de resignació. “Fins aquí hem arribar”, va pensar.
–Ara tenim menjar constantment, i un futur assegurat –va dir–. No era pas això el que volíem? Saps, amic, meu, sempre t’he apreciat –va continuar la Balena, sense apartar la mirada al Rousseau– però si et soc sincer, mai he apreciat la teva filosofia. Car el nostre comportament no està regit per un inventat contracte social, ben al contrari. No som millors ni pitjors que els humans. Som i naixem una pàgina en blanc, i en conseqüència, estem influenciats pel nostre entorn. I sempre hem crescut en un Estany que és l’escenari de les més viles de les traïcions, mentides carronyeres, i individualisme extrem. Com vols que creixem, en un entorn així? No em culpis a mi, per la meva traïció. No em culpis a mi, pel meu individualisme. No em culpis a mi, per la meva fam de poder. Culpa a l’Estany. Però com que sé que n’ets incapaç, demanaré justícia a l’antiga usança. Reclamo un judici per combat.
Tots els assistents de l’AEE van fer un bot de por. Quants hiverns feia, que no es pronunciaven aquestes paraules en aquestes aigües? El judici per combat era una tradició mil·lenària de l’Estany. Era en un duel de temps. Un duel de resistència. Un duel que consistia a aguantar pel màxim temps possible el cap sota l’aigua.
Els més interessants per la sociologia oquenca sabran que aquests animals estan molt vessats en aquest art. Però els ànecs tampoc fan curt i de fet molts dels més grans cabussadors dels jocs olímpics de l’Estany eren ànecs, ja que, com probablement sabreu, els ànecs cabussen i neden per sota l’aigua per obtenir les plantes submergides o els invertebrats que constitueixen el seu règim alimentari.
Així va ser com va començar el duel que marcaria l’abans i el després de l’Estany. La Balena i el Rousseau van capbussar-se el cap a l’aigua, sota la mirada del representant més vell de les oques i dels ànecs per assegurar-se de la neutralitat del duel, en la que no es permetia cap intervenció o ajuda externa als participants.
Van passar minuts, i més minuts. El Rousseau va aguantar tant com va poder, fidel a la genètica anenca, però, com hem explicat al principi del conte, la Balena era mestra d’aquest art, descendent dels més grans capbussaires oquencs. El duel estava renyit, i la Balena va ser finalment la primera a treure el cap. El Rousseau, en canvi, va durar, durar i durar. Fins que, amb l’autorització de l’ànec vell, el van treure de l’aigua per trobar-lo mort ofegat.
Epíleg
Des d’aquest dia, l’Estany ha continuat amb la seva política intervencionista amb la Balena com a sola i única dirigent. A mesura que anava establint més poder, i havent après dels errors del passat, va anar introduint més i més control als animals de l’Estany, per assegurar-se que la traïció del Rousseau seria l’última de les últimes. També va crear-se un monopoli entorn de l’ús i accés a la zona del banc de l’estany. Car ja ho diuen, qui controla el banc controla l’Estany. La Balena i la seva clica –majoritàriament oques– van esdevenir les propietàries del pa, deixant a la resta només les molles. Aquestes oques ara són oques grasses, i si aneu al parc de la Ciutadella, les podreu contemplar nedant tranquil·lament prop del banc.
Entre els ànecs, durant un temps, va corre el rumor que la victòria de la Balena no va ser una casualitat, ja que alguns asseguren que van trobar rastres de pols blanca al voltant de la zona del duel del Rousseau. Ja ha passat temps des de llavors, i la Balena s’ha assegurat d’ofegar aquesta suposada veritat.
Com també va destruir tot rastre de la filosofia rousseauniana, cremant el famós llibre del qual va treure el nom el líder dels ànecs. Però el llibre va sembrar una llavor, una llavor que creixeria en les noves generacions. Només faltava un detonant. I aquest detonant, va prendre forma en un altre llibre. Un llibre que una persona va deixar-se prop de l’Estany, el Manifest del Partit comunista. No se’l va deixar pas per equivocació, no, sinó per voluntat pròpia. Va voler deixar lectura política a l’afortunada persona que se’l trobés. Però no va ser pas una persona qui se’l va trobar, sinó un jove ànec. Aquest ànec es faria anomenar Marx, i tindria un rol important en la Història de l’Estany. Però ja se’ns està allargant prou aquest conte, així que aquesta altre història, la deixarem per una pròxima vegada.
