Oportunitat

La gent passeja pel mercat amb les disfresses típiques de la planetària festa de Halloween. Barrets punxeguts de bruixa cobrint llargues perruques grises d’on sobresurten postissos nassos granelluts; ratpenats amb braços i cames escombrant el terra tot arrossegant llargues capes negres; fantasmes que amb prou feina avancen entortolligats per la bola negra de suro i els dos orificis del llençol que no coincideixen amb els ulls de l’ànima condemnada. Les aranyes plastificades per les columnes que sostenen el recinte i les teranyines de llargs filaments blancs que creuen les parades dels venedors combinen amb els gallarets de colors i la infinitat de calaveres somrients que pengen del sostre. Arreu, carbasses buidades amb espelmes a l’interior, la llum de les quals s’escapa pels forats que simulen carotes grotesques.
Per això, enmig de tanta parafernàlia festiva, ningú repara en el cos inert que, amb una bossa negra cobrint-li el cap, es balanceja lentament a l’extrem d’una sirga entre una corda que subjecta una mà de plàstic amb pintura vermella al canell i una altra d’on penja un cap de cera de pirata, ambdós versemblantment seccionats dels seus cossos originals. Qui hi passa per sota ho fa entre esgarrifances per la visió dantesca dels membres tallats i les rialles contagioses pròpies de la gresca. Els més agosarats salten per tocar amb la punta dels dits les sabates del penjat, provocant un nou moviment pendular de freqüència sinistra. Encara que ja no és d’aquest món, ha aconseguit amb escreix el seu propòsit: manllevar-se la vida i que la gent passi una bona estona amb ell de cos present. Perquè no està bé riure’s de l’altre quan aquest no et pot respondre, però fer-ho d’un mateix per voluntat pròpia en circumstàncies funestes (ni que ho juris) és tot un repte, i ell ho ha assolit, el que l’honora. Només calia triar el dia i l’hora adients, i què millor que la nit de difunts per enfotre-se’n del mort i de qui el vetlla.