On sóc?

ON SÓC?

Quan vaig néixer, tot era gelatinós. Una mena de barreja de textures i olors de formes incertes i de dimensió descomunal. Allò era el món. Un paisatge desenfocat impossible de comprendre per la meva ment de nounada. No hi havia cap forma coneguda al voltant, tot havia canviat. Els avions ja no hi eren, l’asfalt tampoc, la meva feina d’oficina que tant m’havia preocupat fins aleshores, tampoc. Què quedava d’allò i, per què, després d’haver viscut aquella cosa que per mi era vida el meu cervell em deia que acabava de néixer? Era filla de la matèria gelatinosa d’aquell univers desconegut? Preguntes i preguntes sense resposta. Em devia haver passat alguna cosa a la vida que coneixia. Allò era morir?
La gelatina es feia espessa a mesura que l’apartava amb el meu cos, encara no determinat i, unes bombolles entraven dins meu per un espiell rectangular de llum verda. Si allò era el món, l’havia de descobrir, però com més cercava respostes, més m’estrenyia la gelatina. I, al deixar la ment en blanc per suportar l’asfíxia que em creava el món, vaig canviar. Tot va canviar. I vaig passar al món on sóc ara: blanc, buit. No m’hi veia, no veia res, no hi ha res i, no podia deixar de pensar si encara seguia sent la Clara. El meu pensament donava voltes preguntant-se quin era el meu món, quin era i quin és el món.
Tot d’una, així com vaig aparèixer al món gelatinós i, tal com vaig arribar al buit, ho he recordat tot. Tot. I em sembla que vaig abocar-me a la meva perdició amb aquella decisió. Era al metge, després de la feina hi vaig anar. Ja no podia més. La vida m’ofegava i ell em va fer callar i em va dir: ja veuràs que bé. I tot seguit, em va implantar el microxip. Mentre m’endormiscava sentia en eco la seva veu: Ja veuràs com serà la solució a tots els teus problemes, problemes, problemes, proble...
M’he perdut. No puc tornar a reiniciar el meu cos de Clara. Ja no sóc jo. Sóc el microxip antidepressiu que em va posar el metge. Jo sóc el buit. Jo, i només jo sóc el meu món.



Pseudònim: Flautista d'Hamelín