Cercador
ON ETS
Un relat de: jomagi- Compartir:
El cel era d’un blau profund, gairebé opressiu, quan la vaig veure per primera vegada. Estava asseguda a la terrassa d’un cafè, acompanyada d’un home que semblava la seva parella. Ella era altiva, elegant, amb un vestit vermell que semblava cremar sota el sol de tarda. Jo només passava per allà, sense destí concret, quan els nostres ulls es van trobar...
La seva parella parlava, però ella no l’escoltava. Els seus llavis estaven lleugerament entreoberts, com si estiguessin a punt de pronunciar alguna cosa, però no va dir res. Només em mirava, amb una intensitat que em cremava per dins. Jo tampoc podia parlar. No podia respirar. Només sentia el batec del meu cor, accelerant-se com si volgués sortir del meu pit...
Va ser una connexió instantània, animal, gairebé violenta. No hi va haver paraules, ni gestos, ni tan sols un somriure. Només aquella mirada que ho deia tot. Desig, passió, vici, però també alguna cosa més profunda, alguna cosa pura i autèntica que no podria explicar amb paraules. Era com si ens coneguéssim des de sempre, com si les nostres ànimes s’haguessin reconegut enmig del caos del món...
I després, de sobte, tot va acabar. Ella va apartar la mirada, com si hagués recordat on era i amb qui estava. Va agafar la mà de la seva parella i es van aixecar per marxar. Jo em vaig quedar allà, immòbil, encara tremolant per dins. No vaig tornar a veure-la mai més. No sé el seu nom, ni on viu, ni res d’ella. Però aquells dos minuts de mirada van ser suficients per saber que havia viscut l’amor més pur i autèntic de la meva vida.
2025
Comentaris
-
La força d'una mirada[Ofensiu]Helena Sauras Matheu | 21-02-2025 | Valoració: 10
Bon dia, jomagi:
De vegades, tan sols una mirada és suficient per descobrir-nos un món desconegut: ben profund. Un món on ens voldríem quedar perquè estem molt bé.
Llàstima, que a la fi, la noia aparta el poder que té aquesta mirada per tornar a la seua rutina. Llàstima que no la torni a veure mai més, malgrat pot recordar aquestes sensacions per escriure-les.
Bon text! M'ha agradat.
Helena
-
La força del destí[Ofensiu]Rosa Gubau | 14-02-2025
Una història ben diferent de les que sols escriure, i l'he trobat fascinant. Un encreuament de mirades, que ho deien tot, i on les paraules no feien cap falta. Amor i desig explosius, agafats de la mà.
Potser els meus relats, poesia, no són del teu interès, i això ho puc entendre, però mai en dius res, quan jo personalment, faig comentaris assidus als teus relats, que possiblement no són útils per a tu, i ho entenc, no soc cap llumenera, ni tinc el nivell de molts de vosaltres, i en soc conscient. És aquest el motiu jomagi?
Rosa.
-
Comparacions[Ofensiu]SrGarcia | 13-02-2025
Es un relat emotiu, poètic i visceral, amb descripcions sensorials que li donen molt impacte. Té molta profunditat emocional, amb descripció de sensacions i emocions intenses. Sembla que parli del moment etern i únic, irrepetible, en que hi ha una forta connexió entre dos desconeguts.
Jo he tracta aquest tema al meu últim relat, "Tres assajos", al segon assaig, tot i que d'una manera molt diferent.
Com que t'agrada això de la intel·ligència artificial, li he dit a Deepseek que els compari i vet aquí el resultat:
El teu relat: Conclou amb la idea que l’amor pot ser pur i autèntic, fins i tot en un moment breu i sense futur. És una celebració de la intensitat emocional.
El meu: Conclou que l’amor és un misteri que no pot ser explicat ni justificat. És una acceptació de la irracionalitat i la profunditat de l’amor.
El teu relat: És profund en el sentit emocional. Transmet la intensitat d’un moment únic i com aquest pot marcar una vida. La profunditat rau en la descripció de les sensacions i les emocions.
El meu: És profund en el sentit intel·lectual. Explora les limitacions de la raó per explicar l’amor i defensa que aquest és un fenomen que va més enllà de la lògica.
