Ofec blau

L’impacte violent de l’aigua feta vidre em flagel·la el cos. L’aigua està tan glaçada que, com un incendi incinera fulles al vent, em crema la pell. Allibero un crit fet pànic, com si fos l’últim crit de la humanitat. L’únic estel en el cel em mira des de la foscor; la mort està escrita en la seva llum. Retinc la nit dins dels pulmons abans d’enfonsar-me. Tot l’univers es deté en un sospir.

Les onades m’arrosseguen i una força invisible em submergeix; una corda gruixuda i aspre com la pell d’un animal. La mare em recull el matí en una trena. Primer dia d’escola. El pes del fons del mar cau sobre meu i m’enfonsa com una bala de plom. Aguanto la respiració. Sento l’aigua travessar-me la pell. Em mulla els ossos. Pàl·lida, quasi transparent, com l’oblit. Agito braços i cames contra la dansa violenta de les aigües opaques.

Dos ulls em miren des de les profunditats. Ulls buits, mancats d’ànima, com dos nius abandonats. “Estàs perduda”, somriuen. I respiro aigua. Nacre. Sorra. Tota la sal del mar s’acumula al nas. Dues mans invisibles m’escanyen les cordes vocals. De la mà de la mare al circ. Acaricio un tigre. El cor s’encongeix en una contracció massa ràpida. S’agita i s’oprimeix. Sento com si un ham ancorés a la meva gola. Una tos descontrolada se m’escapa i els pulmons s’inunden d’aigua.

L’aigua em bloqueja. S’escola i descendeix per les vies respiratòries i em segella els pulmons. Una foguera d’algues marines, d’arrels, de roques afilades em crema el cor. Pum, pum. Pum, pum. Crancs peluts devoren la meva carn i em xuclen la sang. Una sang espessa que lluita per arribar al cervell. Pum, pum. No trobo oxigen. Les pupil·les es dilaten més enllà del blanc dels ulls. Busquen una llàgrima. Una pausa. Una fugida. Una il·lusió. La sang es cristal·litza com lava d’un volcà solidificada. Pum. Les venes rebenten i la lava penetra lliure cada racó del meu cos. Em sento caure. Olor de gratinat de macarrons. La mare em mira des...

Blau.

Marta Villar i Ametller