NOVEMBRE.

Il•luminats per un projector de llum blavosa difusa, els membres del quartet de corda sota la direcció del violoncel•lista afinaven els instruments.
Molta gent feia estona que passejaven amunt i avall mentre observaven amb desinterès un grup que sentia sense escoltar, un seguit de complicats poemes funeraris. Era plena nit.
Incomodat al veure l’actitud d’aquella gent com si assistissin en un espectacle per esnobs i veure el nombrós jovent que absents i indiferents al lloc on eren clicaven els seus ipads d’última generació, molest vaig dirigir-me per un altre indret buscant la porta de sortida.
Dins de la foscor silenciosa sols alterada per la musica llunyana de Debussy vaig distingir un home que com jo buscava la porta.
-Bona nit.. També és retira vostè? –vaig dir-li.
-Bona nit.. També, també... És vergonyós veure la comèdia que és munta la gent que se sap viva. Em treuen de polleguera!
-Ja que veure on estem arribant. –vaig dir- Tot son llums làser i sons amb estereofonia i el més absurd, de tot això en diuen interpretacions i intervencions artístiques...
-Ja ho podeu ben dir ja. Quina manera de perdre-hi el temps amb la feinada que tinc... –digué ell.
-Heus conec? Diria que en alguna circumstància ens hem vist -vaig preguntar.
-Podria ser. Jo també heus tinc vist. Però passa que jo normalment no parlo amb ningú fins que hi ha força confiança.
-Que potser sou el senyor notari Martinells?..
-No, jo soc la Mort !!!