NOM DE DONA: CARMELA

Avui he d’intentar dormir costi el que costi. Després d’uns dies d’excedència, demà torno a la feina, torno al món exterior. Fa un temps vaig deixar-la a corre-cuita. Amb una trucada des d’un hospital, el meu germà requeria la meva presència. L’avi estava ingressat, havia sofert una embòlia.
La distància, mesurada en tres hores de tren, em separaren de la quotidianitat. L’estada a l’hospital, les anades i vingudes a casa l’avi, les discussions amb l’Àlex, el meu germà, sobre que fóra més escaient per a l’avi un cop el donessin d’alta, van fer que la distància que m’havia arrancat, sobtadament, de les rutines del meu dia a dia, de la vida, em resultés incalculable.
Quan entres en un hospital, d’acompanyant, el cansament de no fer res, es fa palès ja des del segon dia. La no acció, l’actitud, forçada, tan sols d’esperar, se’m feia feixuga. A banda dels sentiments, es clar.
Recordo que, quan vaig arribar, estava mig morta de por, no sabia com me’l trobaria. L’Àlex, me n’havia dit poca cosa. Sortosament, l’avi ha estat un home fort, físicament, i, com n’ha sabut de silenciar els traumes!, en aquesta ocasió no fou diferent. Ben aviat aparcà la tenebror, l’aire pesant que ens aclaparava, i tornà a ser ell. Agraeixo el seu anhel i, agraeixo, també, la seva ironia, que l’ha acompanyat sempre, i la conserva, ara, que és conscient de les seves limitacions; de moment no podrà caminar. El seu futur immediat, el recorrerà amb cadira de rodes.
Amb aquesta actitud que el caracteritza, ens ha ajudat moltíssim. Ha fet fora l’Àlex, l’ha enviat als seus judicis, als seu romanços, i a la seva família nombrosa: té dues bessonades, ves. A mi em retindria – digué – fins que trobés la persona escaient que tingui cura d’ell. Ni parlar-ne d’anar a una residència, per molt bona que fos, ell vol continuar a casa amb la Magdalena, la dona que porta les rendes des què falta l’àvia.
Vaig fer la recerca per mitjà d’una agència, recomanada per uns amics. N’he entrevistades tres. Crec que ja l’he trobada, tot i que la darrera paraula la té ell. I no és pas per les que m’ha dit, de paraules, que tinc la intuïció d’haver-la trobat, sinó pel gest i la mirada que dedicà a la candidata. Els ulls li brillaren i la mà se n’hi anà, fins donar-li uns copets amistosos al paner. Ella no feu pas escarafalls, se’l mirà amb maliciosa tendresa, tot somrient.
La veritat és que, superat, el primer moment, també a mi és la candidata que més m’agrada. Les altres dues, certament, no l’hi representaven cap competència.
L’Angelines, per escanyolida, es veia d’una hora lluny, que no podria manegar-lo. L’Amàlia, per tot el contrari; va començar per sermonejar-lo, tenia una bona alçada, però la veu de manaire, encara n’era més. No aniríem enlloc.
La Carmela, malgrat la seva aparença, de complexió vigorosa, ben plantada, i cara de bon any, té una expressió càlida, una melena que es belluga amb gràcia i unes mans fortes i cuidades, malgrat tot.
Ahir va venir a prova. De tant en tant, els sentia riure, als dos. Aquest matí, tal com havíem quedat, ha vingut amb les referències i la documentació, de cara a fer-li el contracte.
Certament, la foto del DNI no l’afavoreix gens, és amb el que primer m’he fixat; he alçat els ulls i m’he trobat amb el seu esguard expectant i una mirada mig trista, com a l’aguait. És quan he acabat de llegir les dades, i el nom, que s’han tornat a creuar les mirades. Mentre, amb una veu gairebé tremolosa, davant la fatalitat que es veia a venir, m’ha dit que no el tenia actualitzat oficialment, el DNI, on encara era en Carmel.
Avui ja dorm a casa l’avi, després de la partida de dominó, però. I jo dormiré, ara, si els meus pensaments m’ho permeten.