No m’agrada aquesta nit…

No m’agrada aquesta nit ! La foscor m’ha fet perdre els colors. Ajaguda en un lloc que desconec no sé qui sóc: m’he perdut a mi mateixa.
Des d’aquest lloc inhòspit intento cridar i no recordo les paraules. L’aire em ve a glopades per no deixar-me marxar del tot.
Estic sola o algú m’acompanya?
No m’agrada aquesta nit! Busco sense saber què. Tanco els ulls i m’horroritzo: calaixos que s’obren i es tanquen, bates que caminen de pressa, una habitació carregada de llibres oberts, tancats, mig oberts, mig tancats. No vull tancar els ulls... una angoixa permanent m’empetiteix.
Dins d’aquesta foscor, a les palpentes, amb els dits llargs i freds vaig resseguint allò que sospito que és meu: unes cames primes i inertes que no es belluguen, uns braços que busquen el moviment sense ganes, una cara sense somriure ni mirada...
No m’agrada aquesta nit llarga i trista!...
On sóc?...aquest món el desconec, està ple de portes tancades, de llums sense claror, de paraules ofegades, d’aires sense vida.
No m’agrada aquesta nit que no s’acaba; aquesta nit sense espais ni fronteres on existeixo sense existir, on visc sense viure, on respiro fora de mi mateixa i sóc sense ser.
No m’agrada aquesta nit!
Amb els ulls ben oberts m’esforço per buscar aquells poders amagats que em faran ressuscitar els colors. Provo de tornar-los a tancar. Primer intent: fallit, torno a veure calaixos que s’obren i es tanquen, bates que corren, llums que s’apaguen...
Atenció... hi ha una cosa diferent!: una escletxa de llum em descobreix el color blanc i darrera hi ha quelcom que no distingeixo gaire, poc definit, enterbolit...
Obro els ulls per fer una prova, encara que no vull perdre l’escletxa de llum... Seran fantasmes que m’enarboren o bé àngels que em volen despertar del meu fals somni? El temps passa i no m’ajuda a sortir d’aquest ofec.
Torno a tancar els ulls, observo atònita que l’escletxa de llum es manté i alguna cosa diferent ocupa l’espai que hauria de ser el cel i es mou lentament, no com els calaixos que es tanquen aferrissadament, ni com les bates que corren cap a mi. M’amara una estranya lentitud i tanmateix, aquesta claror escadussera em tranquil·litza. És un raconet, però tant s’hi val, és com una petita llavor que em dóna força i em fa renéixer !
Algú evoca:
-Tranquils ! Se’n sortirà !

reusenca