Cercador
No l'obris
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
- No hi has d'anar. No l'obris, no l'obris mai.
La curiositat se'l menjava, com la dona de Barbablava i el secret de la porta d'una clau intocable.
Així que aquell nen, observador i tafaner, va decidir que sí, que l'obriria aquella porta. Per saber què hi havia al darrere. Per saber on conduïa. Per, en definitiva, saber.
Ho va fer d'amagadíssim, a la matinada. Quan havia sentit dir que la feien servir.
Va haver de travessar l'hort fins assolir aquella mena de cabana allunyada i sota arbres gegants que la camuflaven.
Mai més seria el mateix: va aconseguir descobrir el què. Arrossegament, resistència amb persistents xiscles pel ganivet al coll, dessagnació, mort, buidada de vísceres, esquarterament. Allò era una sucursal de l'infern. La porta, pel darrere, era vermella i no pas de pintura. El pare i dos treballadors havien abatut un dels porcs, l'anomenat Guó... que ja no l'estimaven?
L'impacte va tustar-lo fort. La línia per caure a la demència, tan fina, sortosament la superà. Però mai de la vida, aquell nen, faria mal a un animal ni participaria en res que hi tingués relació.
La curiositat se'l menjava, com la dona de Barbablava i el secret de la porta d'una clau intocable.
Així que aquell nen, observador i tafaner, va decidir que sí, que l'obriria aquella porta. Per saber què hi havia al darrere. Per saber on conduïa. Per, en definitiva, saber.
Ho va fer d'amagadíssim, a la matinada. Quan havia sentit dir que la feien servir.
Va haver de travessar l'hort fins assolir aquella mena de cabana allunyada i sota arbres gegants que la camuflaven.
Mai més seria el mateix: va aconseguir descobrir el què. Arrossegament, resistència amb persistents xiscles pel ganivet al coll, dessagnació, mort, buidada de vísceres, esquarterament. Allò era una sucursal de l'infern. La porta, pel darrere, era vermella i no pas de pintura. El pare i dos treballadors havien abatut un dels porcs, l'anomenat Guó... que ja no l'estimaven?
L'impacte va tustar-lo fort. La línia per caure a la demència, tan fina, sortosament la superà. Però mai de la vida, aquell nen, faria mal a un animal ni participaria en res que hi tingués relació.
Comentaris
-
També era un gat, aquest![Ofensiu]Anaïs | 05-12-2024
Hola octubrenca bis!
Et comento en aquest relat per contestar-te al teu comentari al meu relat "El gat" de fa no se quants mesos, disculpa.
I és que al gat del meu relat, com els castellans diuen, la curiositat el va matar jejej
Tot i que diuen, en un general, que la curiositat és sana. Seria interessant però delimitar-ne els paràmetres perquè no esdevingui xafarderia, cosa que als pobles no ho tenen massa clar, jejejej
Un somriure pinçat!
Anna Maria
l´Autor
926 Relats
987 Comentaris
462862 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com