Cercador
La Lali lilà
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Quan varen haver crescut el suficient i estigueren en olorosa floració, la Lali es situà entre el grup de lilars que feien cap a cinc metres d’alçada. Allà, la Lali, flairant l’aroma que les arbustives desprenien, allà, la Lali sentia una mena de felicitat…sí, indescriptible. Allà, tota vestida de lila, la Lali lilà, la Lali lilà, la Lali lilà. Lali lilà, joc de sons amb cantarella que tant li havia repetit la germana gran que la mirava des del cel perfumat amb la fragància d’aquelles plantes. La Lali vivía el dia fins que el VIVIA en aquella dimensió. Les tasques quotidianes adquirien, al costat de l’abraçada dels lilars, valor zero. I la Lali, la Lali lilà, somrient afegí pintar-se parpelles i llavis amb els tons de les flors dels lilars. Lilars liles. L’afavorien: eren ella. Després afegí el tenyir-se els rínxols de verd sostenible -en el to del de les fulles dels lilars- aliat per tal que el cervell aguantés.
La Lali lilà.
La Lali lilà.
A vegades posava una flor o uns pètals a la llengua, que estirava enfora. Una ofrena. I avall. Engolint una mena de llum.
Enrere li quedava a la dona de seixanta-quatre anys el tram de vida de mare i esposa. Deia, d’ell, que havia estat un amant 10 i un pare 15. I, no obstant, tot cansa. L’esperit li exigia un tall. La Lali el cregué, quan ja havia plorat sota la dutxa, per dissimular, més llàgrimes que no pas aigua en sortia pel telèfon.
Enrere, enrere, reculava recordant sovint. Enrere, enrere i un somrís. Però havia passat pàgina.
La Lali només demanava ser la Lali lilà, als lilars. Fins que se n’imbuís tant, tant, tant, tant Lali lilà, Lali lilà, Lali lilà…dels lilars el color, olor, sabor…fins que s’hi fusionés
La Lali lilà.
La Lali lilà.
A vegades posava una flor o uns pètals a la llengua, que estirava enfora. Una ofrena. I avall. Engolint una mena de llum.
Enrere li quedava a la dona de seixanta-quatre anys el tram de vida de mare i esposa. Deia, d’ell, que havia estat un amant 10 i un pare 15. I, no obstant, tot cansa. L’esperit li exigia un tall. La Lali el cregué, quan ja havia plorat sota la dutxa, per dissimular, més llàgrimes que no pas aigua en sortia pel telèfon.
Enrere, enrere, reculava recordant sovint. Enrere, enrere i un somrís. Però havia passat pàgina.
La Lali només demanava ser la Lali lilà, als lilars. Fins que se n’imbuís tant, tant, tant, tant Lali lilà, Lali lilà, Lali lilà…dels lilars el color, olor, sabor…fins que s’hi fusionés
l´Autor
926 Relats
987 Comentaris
463211 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com