El nas 364

-A cercar-los! Vinga, som-hi! Tres-cents seixanta-quatre nassos! On són, tots aquests nassooooos?- encetava el joc una de les dues animadores.

Van tenir sort que al sol li vingués de gust treure el nas, mai millor dit. El darrer dia de l’any, el de l’Home dels Nassos (i la Dona dels Nassos, fins els ídem de no incloure-la a la festivitat!) a qui només n’hi quedava un, aquell personatge també era allà, acompanyant en l’ambient de recerca i gatzara matinenca a la plaça de l’església d’aquell poble costaner de densitat de població en alça.

Però el fred no es deixava imposar del tot. L’hivern manava. Per això, per escalfar-se, calia córrer pels carrers, carrerons, placetes i places del barri antic per tal de trobar als establiments i per la vegetació els nassos de plàstic amagats. Per cada nas una llaminadura. Nenes i nens i àdhuc ganganassos (ganàpies cercant nàpies) engrescats mentre fotògrafs de pa sucat els retrataven (pel concurs de la foto més original: de premi, un lot de productes dels comerços adherits a la proposta homenassera), imatges a dojo, més les papades inflades dels principals de cultura de l’ajuntament per un èxit assegurat.

S’anava per feina. O tal volta els nassos no costaven de ser vistos. El cas és que aviat només en quedava un de no captat per acabar la diversió. La resta, gran collita, estaven exposats en fileres penjant de fulls gegants de calendari de l’any moribund amb tots els dies ratllats –passats a millor vida- semblaven estranyes pinces en rars estenedors en aquell pedestal provisional en un costat del temple.

Les monitores continuaven amenitzant la festa. Ballaven i feien ballar amb cançonetes tradicionals. L’Home dels Nassos s’hi afegia. L’Home dels Nassos: un capgròs de tercer any consecutiu d’ús. Únic ús, com un únic nas li restava. De tant en tant s’enganxava a parlar pel micro. Veu d’ànec, nasal, què vols!, empenyent a, va, va, va, cal aconseguir el nas millor ocultat. On és, on és, on serà, on será, on deu ser, on deu ser? Caminava fent passets ridículament, efecte graciós estudiat, calçat amb sabatetes amb sivella, excessivament petites per als peus de l’actor que les portava. Suplici que, de ser cosa diària, li suposaria de ben segur uns bons galindons. Anava vestit amb un trajo de línies verticals de molts colors i corbata blanca esquitxada de puntets blau cel. El noi de dinou anys que feia el paper l’havien demanat baixet (però la mida dels peus no s’adeia amb la seva alçada).

Quan el darrer òrgan de la flaire aparegués es passaria a la xerinola de cloenda amb la funció de l’“esperada” colla de Jubilart-Act-and-Dance, una vintena de parroquians de la tercera edat ostentosament guarnits d’arbres de Nadal. Les cares maquilladíssimes, cap arruga, les galtes pintades amb cercles vermell intens com les de la poma de la Blancaneus. Els caps, lluint divertits barrets saturats d’estels purpurínico-rutilants. Els intèrprets mantenien una mirada ximpleta amb un somriure grotesc durant la funció, quan no tocava parlar. Si algú s’havia queixat les edicions anteriors que ics nen o i grega nena, s’havien espantat…per una orella entra per l’altra surt. La de cultura al.legava, indebatiblement convençuda –el grup actuava de franc- que aquella contribució artística es tractava de quelcom fora de sèrie, plausible. La seva mare n’era membre: l’arbre de Nadal amb angelets de túniques-banderes de totes les nacionalitats (menys les que no interessaven que, curiosament, no hi havien cabut).

L’horari era l’horari. Calia que el nas que mancava fes acte de presència. Certa exasperació començava a estendre’s per l’ambient. Els comerciants volien tancar, atabalats que els remenessin aparadors, estanteries i prestatges. A les cafeteries estaven farts que els toquessin les consumicions, fins i tot que intentessin mirar-hi a dins. I la fauna alada, reclosa per l’enrenou en les teulades, anhelava saltironar amb una certa tranquil.litat pels parterres herbats que havien resultat aixafinats a causa dels pocs miraments dels detectius.

Fins que una nena de nou anys, observadora, va aturar-se davant el mostrador d’una carnisseria-xarcuteria dins del mercat municipal. Per a ella suposava un esforç passejar lentament la vista entre el que s’hi oferia. Les orelles de la sensible nena, sí, no van poder evitar, de cop i volta, escoltar subtils però penetrants i continus esgüells, brams i cloqueig, els de les ànimes dels animals morts, considerats productes, esquarterats, trossejats, transformats. Una morgue. Morgue. Aquella paraula l’havia apresa feia poc, l’havia sentida a dir al seu cosí vegà i l’havia haguda de buscar al diccionari. La nena s’estava aguantant les llàgrimes. Tanmateix, els ulls enterbolits van identificar, de sobte, el nas nombre 364. El localitzà en un pessebret surrealísticament disposat dins un pollastre decapitat, desplomat i buidat de les vísceres. El cadàver s’havia convertit en una increïble cova protectora del Naixement. El nas estava situat entre el Nen Jesús i la Mare de Déu. El nas ensumava, no pas pau i amor, sinó l’inici de corrupció que, dos dies després del sacrifici, iniciava el cos de la dissortada au.

-Aquesta nena tan maca assenyala el nas que amb tanta gràcia hem mirat de dissimular dins el capó de pagès! Hahaha, un altre any potser que el col.loquem rere una orella de porc, grossa i del mateix color, ho farem més difícil! Hahaha! – exclamà, inflat i satisfet, el carnisser. –Vols un tros de fuet, maca?

Però ella va fer que no, que no, mig marejada. I marxà de pressa amb el nas, que demanà que li posés en una bossa. El nas que havia estat en contacte amb l’ocell traspassat i amb les figures del pessebre tacades de sang.

La multitud aplaudia, aplaudia, aplaudia. L’Home dels Nassos, peu-adolorit, feia ballaruca curta i també picava de mans, esperant el moment de plegar.

-Ja els tenim tots! Visca!

L’últim nas exigia un premi. Com l’any anterior, i l’altre, els vells i velles arbrenadalencs esclataven en un ventall de frases, amb veu de falset i musical.

-Ja hi són tots!
-Tots ja hi són!
-M’ensumo que sí!
-Ens ensumem que sí!
-Tres-cents seixanta-quatre més un, el que encara duus, Home dels Nassos!
-Cada nas un dia, cada nas un pas!

I anaven dansant.

La de cultura, que havia esmorzat més de pressa del que acostumava -una hora-, es permeté lliurar una ventositat que quasi asfixià un pardal massa agosarat en la branca baixa d’un arbre a tocar.

-Molt bé, felicitats, nena! Magnífic! Aquí t’entrego dues entrades per a l’espectacle sobre gel ‘Nadal per totes bandes’, que no és de Disney però s’hi acosta. Què et sembla, eh? Enhorabona, exploradora! Vols formular un desig de cara a l’any vinent que tenim aquí a la cantonada?

-Sí! Que no matin més animals! Que no hi hagi escorxadors, són inferns. Prou de fer-los mal!- i arrencà a plorar amb sentiment.

La de cultura caigué de cul, impactant caiguda. El campanar anuncià les dues. Que tard. Animadores, Home dels Nassos, participants, ancians…van esbargir la boira de pressa, de pressa, de pressa. Van dispersar-se, van fer-se fonedissos. Que tard. Que tard. S’ha acabat el joc. Cap a casa. Cap a casa.


…deixant la nena sola feta un mar de llàgrimes.

…mantenint a ratlla les seves consciències.