Cercador
El mestre i la 'dona-cuixes'
Un relat de: Mena GuigaProfessor de primària, en Santi, cobrava bé, molt bé. Lluny quedava l’expressió ‘ser més pobre que un mestre d’escola’. Quan tocaven vacances i dies de lliure elecció (sumats a d’altres festius per afegir més ‘pont’) en tenia, i moltes. Els seus alumnes se’ls encasellava com aquells enviats a secundària amb la fama de no saber restar portant, ni les taules de multiplicar, ignorar què és un adjectiu i respondre a ‘What’s your name?’ sempre ‘My name is Peter’. I un llarg etcètera més. En Santi, amb un fetge immens (que, en un món paral.lel, ànecs duent una explotació d’humans podrien cobejar com a excel.lent per a patè), si l’aturaven pel carrer per motius docents (no havia tingut la delicadesa de viure en un altre poble, per allò, sobretot, de no mantenir cotxe ni perdre temps en viatges) posava les mans en posició de pregària i la seva boca menuda, de llavis prims que ocultava dents dentetes de segona dentició pràcticament idèntiques a les de llet, implorava:
-No estem al col.legi. Això no toca, ara. Respecte pel meu temp lliure, sisplau!
En Santi, amb la seva companya, la Lauri, habitaven un pis d’alt standing que estaven a punt de vendre per tal d’adquirir una casa unifamiliar amb piscina comunitària perquè ella era del signe peixos. Una unifamiliar i ells sense descendència. Ja feien amb una col.lecció de ninots de neu inflables, que els entusiamaven i no donaven feina. Els exposaven cada hivern sencer i els deixaven fins gairebé Setmana Santa. Santa Claus qui sap on para, Setmana Santa és aquí, toca endreçar-los, explicaven. Aleshores els treien dels balcons on tanta gent els havia admirat i fotografiat, oh. Els de l’ajuntament, quan passaven per allà anant a la cafeteria on esmorzarien durant una hora, s’emocionaven, snif, snif, llagrimetes i somriures d’aire teatre-entranyable, tot i alabant aquella decoració simpàtica del mestre local la família del qual –i de la Lauri, també- estava fitxada a la Casa de la Vila, ni que fos per tapar sots del paviment públic.
En Santi estava força boig per la Laurència, a qui en la intimitat interior i exterior anomenava Lauri. Ambdós s’havien apuntat a la moda d’escurçar paraules i amb ‘i’ final.
-La sogri d’aquells que et vaig dir l’han ingressat a la resi enganyadet. Què hi farem!- comentà ella, netejadora de geriàtric on, quan podia, pispava productes d’higiene i alguna cosa de menjar.
Quan en Santi i la Lauri xingaven les molles del llit xerricaven entonant la cançó discotequera ‘Relax, don’t do it’. Mai havien superat l’examen de saber fer l’amor.
La Laurència feia tres pams menys que en Santi, llarg i prim com una cerilla. I, a vegades, sí, el seu cervell intel.lectualejava i ell es creia, astralment, com una mena d’ésser incandescent, lluminós. S’autoestimava i es considerava algú en un llistó alt de l’escala humana. Es trobava enginyós i hilarant. La Lauri li aplaudia les gràcies i gracietes i després…Relax don’t do it. A la tauleta de nit, mentre, una pila d’exàmens per corregir obtindrien la nota que al mestre li vingués de gust, que li sortís dels collons que la seva parella li comparava a boletes festives peludetes. Reien. Un cop gaudit d’un clímax a ell, per exemple, se li acudia:
-Al parking el fill de la Tal ha aparcat fatal. Rodolí. Un fill trontollant per l’aparcament…quin bolet al.lucinogen el domina? Un fill en un pàrquing, tindrà Parking son, Parkinson? - jugava amb mots el mestre, ignorant que aquella malaltia terrible tardaria pocs anys a trucar-li a la porta. I la Lauri, que en no saber idiomes no havia entès res, dissimulava genial i es pixava de riure. La seva orina tufejava com espàrrecs corruptes, senyal d'alguna coseta futura també.
La Laurència, més que res, era coneguda com ‘la dona cuixes’. Sobrada, de cuixes. Cama més aviat curta, cuixa gruixuda, ben farcida, i peu petit. Calçava sabatetes de xarol del número trenta-tres i mig. Els braços li assolien l’alçada del melic amb prou feines, melic sortint com un quart de tap de cava. Aquella dona adorava menjar. ‘Sóc de vida’ , i, àvida de teca, buidar neveres i restaurants. Alhora no es perdonava guanyar pes, calia conservar la figura i regularment anava a córrer. Li desagradava l’esforç que requeria, però calia cremar per poder engolir. En Santi criticava el mètode i el motiu. ‘És el teu gran defecte. Millor que devoressis revistes rosa i alguna novel.la Corin Tellado, maca, i si et venia gana…anar picant pipes com a molt.’ Això sí, l’home no contemplava que el cuixam d’ella esdevingués massa afectat per l’esport, cuixam sagrat, intocable, mai susceptible de liposuccions. En canvi, ell, no s’engreixava de cap manera. ‘Coses de l’organisme. El meu gaudeix d’una inalterable elegant estètica estilitzada. I tu gaudeixes de la desmesurada generositat que et fa ser la popular “dona-cuixes”’. I continuà: ‘Quant a la pitrera, un notable alt. Et cau poc, és bastant exuberant i amb roba cenyida i escotada m’encanta que se t’airegi la línia separadora de les magnífiques mamelles.’
Tanmateix, un capvespre, el del trenta-ú de desembre de l’any en què estaven, la parella va partir peres mentre preparava el raïm de les campanades. En Santi no podia sofrir la pell ni la grana d’aquella fruita. Cada Cap d’Any calia haver comprat el potet amb els grans apanyadets.
-Raïm de gandul, de criatura, de nen consentit! No t’aprovo!
Que la Lauri gosés fer aquella burla una altra vegada no ho va tolerar. Cada Sant Silvestre amb la mateixa cançoneta enfadosa.
-Ja n’hi ha prou d’aquest color, imbècil, calla! Les notes només les poso jo! Tu no tens cultura ni estudis.
A fora, entrada i pati de la casa nova de trinca, infladíssims, somreien escandalitzats una vintena de ninots gegants de neu (havien ampliat la prole). Avorrits, els encarats cap a les finestres, subtilment s’entretenien observant l’home i la dona i ho comunicaven als altres. A la seva manera, els ninots escoltaven la discussió contemplant el trajo ximple-vintage d’en Santi -pantaló i jaqueta florejats a la hawaiana sobre fons blau marí- i el top i els leggings de la Lauri, acrílics de la Xina i de color entre os i cru. Les cuixes esplèndides es queixaven del tèxtil que les premia excessivament.
La Lauri rebentà d’enrabiada. Ho va fer en format leggings descosint-se. Alhora, en increïble sincronia, uns quants ninots perdien gas petant sorollosament com punxats per una agulla malèvola.
-Hahaha, compta’ls, compta’ls, tal volta en són dotze, de petats, de pets, com les campanades. Hauries pogut assajar la teva flasca, delicada consumició de granets de raïm tan preparadets, hahaha!
Marxà a canviar-se la muda. De fet, se n’anà per no tornar.
En Santi, avui en dia – ha transcorregut un any i no massa més- viu sol a la torre adossada, amb l'entrada i el pati ple de dinosaures de paper maché construïts per ell mateix en hores mortes que li sobren de preparar lliçons i corregir exercicis. Dinosaures de dimensions que, igual que abans els ninots, criden l’atenció. D’aquí un lustre, si fa no fa, es jubila, als seixanta, un luxe que es permet al professoram. No serà trobat a faltar, encara que passa curs a tot l’alumnat. Darrerament ha extirpat el temps i dedicació a celebracions com la Castanyera-Halloween, Nadal i fi de curs, al.legant que li prenen hores fora del centre i que amb les excursions trimestrals i les colònies les criatures ja gaudeixen d’esbarjos diferents. Ha estat impossible denunciar-lo per prohibir tradicions. Els contactes a la casa de la vila són els contactes. Punt. El mestre, pel xic miqueta que enyora la Laurència, s’ha inscrit en un gimnàs. L'emprenya que un entrenador que entra amb el preu li organitzi les sessions. De què va? Ell, el que vol, és enganxar alguna semi-patata-bullida en procés dessemipatatabulliment amb consegüent manteniment, una mena de femella que, així de clar, busqui exhibir un físic estupend (les cuixes són molt importants) per, evidentment, Relax dont’ do it.
-No estem al col.legi. Això no toca, ara. Respecte pel meu temp lliure, sisplau!
En Santi, amb la seva companya, la Lauri, habitaven un pis d’alt standing que estaven a punt de vendre per tal d’adquirir una casa unifamiliar amb piscina comunitària perquè ella era del signe peixos. Una unifamiliar i ells sense descendència. Ja feien amb una col.lecció de ninots de neu inflables, que els entusiamaven i no donaven feina. Els exposaven cada hivern sencer i els deixaven fins gairebé Setmana Santa. Santa Claus qui sap on para, Setmana Santa és aquí, toca endreçar-los, explicaven. Aleshores els treien dels balcons on tanta gent els havia admirat i fotografiat, oh. Els de l’ajuntament, quan passaven per allà anant a la cafeteria on esmorzarien durant una hora, s’emocionaven, snif, snif, llagrimetes i somriures d’aire teatre-entranyable, tot i alabant aquella decoració simpàtica del mestre local la família del qual –i de la Lauri, també- estava fitxada a la Casa de la Vila, ni que fos per tapar sots del paviment públic.
En Santi estava força boig per la Laurència, a qui en la intimitat interior i exterior anomenava Lauri. Ambdós s’havien apuntat a la moda d’escurçar paraules i amb ‘i’ final.
-La sogri d’aquells que et vaig dir l’han ingressat a la resi enganyadet. Què hi farem!- comentà ella, netejadora de geriàtric on, quan podia, pispava productes d’higiene i alguna cosa de menjar.
Quan en Santi i la Lauri xingaven les molles del llit xerricaven entonant la cançó discotequera ‘Relax, don’t do it’. Mai havien superat l’examen de saber fer l’amor.
La Laurència feia tres pams menys que en Santi, llarg i prim com una cerilla. I, a vegades, sí, el seu cervell intel.lectualejava i ell es creia, astralment, com una mena d’ésser incandescent, lluminós. S’autoestimava i es considerava algú en un llistó alt de l’escala humana. Es trobava enginyós i hilarant. La Lauri li aplaudia les gràcies i gracietes i després…Relax don’t do it. A la tauleta de nit, mentre, una pila d’exàmens per corregir obtindrien la nota que al mestre li vingués de gust, que li sortís dels collons que la seva parella li comparava a boletes festives peludetes. Reien. Un cop gaudit d’un clímax a ell, per exemple, se li acudia:
-Al parking el fill de la Tal ha aparcat fatal. Rodolí. Un fill trontollant per l’aparcament…quin bolet al.lucinogen el domina? Un fill en un pàrquing, tindrà Parking son, Parkinson? - jugava amb mots el mestre, ignorant que aquella malaltia terrible tardaria pocs anys a trucar-li a la porta. I la Lauri, que en no saber idiomes no havia entès res, dissimulava genial i es pixava de riure. La seva orina tufejava com espàrrecs corruptes, senyal d'alguna coseta futura també.
La Laurència, més que res, era coneguda com ‘la dona cuixes’. Sobrada, de cuixes. Cama més aviat curta, cuixa gruixuda, ben farcida, i peu petit. Calçava sabatetes de xarol del número trenta-tres i mig. Els braços li assolien l’alçada del melic amb prou feines, melic sortint com un quart de tap de cava. Aquella dona adorava menjar. ‘Sóc de vida’ , i, àvida de teca, buidar neveres i restaurants. Alhora no es perdonava guanyar pes, calia conservar la figura i regularment anava a córrer. Li desagradava l’esforç que requeria, però calia cremar per poder engolir. En Santi criticava el mètode i el motiu. ‘És el teu gran defecte. Millor que devoressis revistes rosa i alguna novel.la Corin Tellado, maca, i si et venia gana…anar picant pipes com a molt.’ Això sí, l’home no contemplava que el cuixam d’ella esdevingués massa afectat per l’esport, cuixam sagrat, intocable, mai susceptible de liposuccions. En canvi, ell, no s’engreixava de cap manera. ‘Coses de l’organisme. El meu gaudeix d’una inalterable elegant estètica estilitzada. I tu gaudeixes de la desmesurada generositat que et fa ser la popular “dona-cuixes”’. I continuà: ‘Quant a la pitrera, un notable alt. Et cau poc, és bastant exuberant i amb roba cenyida i escotada m’encanta que se t’airegi la línia separadora de les magnífiques mamelles.’
Tanmateix, un capvespre, el del trenta-ú de desembre de l’any en què estaven, la parella va partir peres mentre preparava el raïm de les campanades. En Santi no podia sofrir la pell ni la grana d’aquella fruita. Cada Cap d’Any calia haver comprat el potet amb els grans apanyadets.
-Raïm de gandul, de criatura, de nen consentit! No t’aprovo!
Que la Lauri gosés fer aquella burla una altra vegada no ho va tolerar. Cada Sant Silvestre amb la mateixa cançoneta enfadosa.
-Ja n’hi ha prou d’aquest color, imbècil, calla! Les notes només les poso jo! Tu no tens cultura ni estudis.
A fora, entrada i pati de la casa nova de trinca, infladíssims, somreien escandalitzats una vintena de ninots gegants de neu (havien ampliat la prole). Avorrits, els encarats cap a les finestres, subtilment s’entretenien observant l’home i la dona i ho comunicaven als altres. A la seva manera, els ninots escoltaven la discussió contemplant el trajo ximple-vintage d’en Santi -pantaló i jaqueta florejats a la hawaiana sobre fons blau marí- i el top i els leggings de la Lauri, acrílics de la Xina i de color entre os i cru. Les cuixes esplèndides es queixaven del tèxtil que les premia excessivament.
La Lauri rebentà d’enrabiada. Ho va fer en format leggings descosint-se. Alhora, en increïble sincronia, uns quants ninots perdien gas petant sorollosament com punxats per una agulla malèvola.
-Hahaha, compta’ls, compta’ls, tal volta en són dotze, de petats, de pets, com les campanades. Hauries pogut assajar la teva flasca, delicada consumició de granets de raïm tan preparadets, hahaha!
Marxà a canviar-se la muda. De fet, se n’anà per no tornar.
En Santi, avui en dia – ha transcorregut un any i no massa més- viu sol a la torre adossada, amb l'entrada i el pati ple de dinosaures de paper maché construïts per ell mateix en hores mortes que li sobren de preparar lliçons i corregir exercicis. Dinosaures de dimensions que, igual que abans els ninots, criden l’atenció. D’aquí un lustre, si fa no fa, es jubila, als seixanta, un luxe que es permet al professoram. No serà trobat a faltar, encara que passa curs a tot l’alumnat. Darrerament ha extirpat el temps i dedicació a celebracions com la Castanyera-Halloween, Nadal i fi de curs, al.legant que li prenen hores fora del centre i que amb les excursions trimestrals i les colònies les criatures ja gaudeixen d’esbarjos diferents. Ha estat impossible denunciar-lo per prohibir tradicions. Els contactes a la casa de la vila són els contactes. Punt. El mestre, pel xic miqueta que enyora la Laurència, s’ha inscrit en un gimnàs. L'emprenya que un entrenador que entra amb el preu li organitzi les sessions. De què va? Ell, el que vol, és enganxar alguna semi-patata-bullida en procés dessemipatatabulliment amb consegüent manteniment, una mena de femella que, així de clar, busqui exhibir un físic estupend (les cuixes són molt importants) per, evidentment, Relax dont’ do it.
l´Autor

928 Relats
987 Comentaris
464057 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com