Aquell prat

"Era jo. Sí, qui es mostra en la fotografia. La única fotografia. Jo. La víctima. Un assassinat. Hi ha categories per a la mort. La meva no va ser ni de primera, ni de segona, ni de tercera ni de...La foto tampoc ocupà massa espai. En blanc i negre. Impensable haver estat portada... a portada. El meu deixar el món, a qui l'interessa, aquí, en aquest món, l'existència -ah, van escriure 'abatut', és 'abatuda', no els preocupa- d'una femella senglar cercant aliment? Els meus garrinets, a hores d'ara, hauran sucumbit d'inanició. No hi ha retorn per a la maternal presència que nodreix i pren cura. Petitons, petitons, petitons meus, petitons meus.

Què diuen, aquelles, allà assegudes?"

-Aquest porc salvatge ja s'ha incorporat a la Gran Font, prou patir. Namasté.- una dona supeditada holísticament al món de les energies subtils (i de tant en tant tàntriques) digué en haver llegit, per pura casualitat, la notícia. I va sospirar amb certa afectació per marcar cloenda de temàtica.

La seva amiga, relegada volgudament al món més terrenal, agafà la tassà i xarrupà el cafè amb llet bullint. Cremava, però feia fred. L'altra l'imità quan es posà a bufar-lo. Dues tasses fumejant i elles volien escalfar-se sense malmetre els llavis molsuts, retocats, amb l'afegitó de línia perfiladora permanent. S'estaven en la terrasseta coberta d'una cafeteria, aquell mig matí trist grisós plorós. Havien demanat, amb remarcada accentuació, que la llet fos 'normal'. De vaca. Les altres no eren pas llets, trobaven. Elles sempre consumien llet sencera i desnatada i semidesnatada, però llet. I prenien iogurts amb probiòtics i fibra. Tot com es recomanava als anuncis de la màquina llesta, assessorats per nutricionistes (a canvi de segones i terceres residències i viatges de luxe a les quimbambes). Anunci creïble, negoci assegurat. Sobretot si toques la salut. Mentrestant, silent i avançant, la venjança de les vaques explotades i dutes a l'escorxador un cop no òptimes estenia el regal del calvari d'un gens llunyà Parkinson a aquelles dues humanes-'éssers de llum'.

La segona dona, begut el contingut de mitja tassa, comentà:

-Sí, sí...deuria ser femella. Baixen perquè no troben res a dalt. Quina pena, és clar que quin perill, calia tallar de soca-rel. Primer som nosaltres. Quina peneta!- i, amb posat mig d'indignació mig d'aflicció assajats, amb els llavis premuts sense serrar-los del tot -que no embellia-, en qüestió de segons, passà pàgina. Cosa que l'altra, que ja ho havia fet, avorrida, exigia.

Elles volien comentar la moda. Com vestia, per exemple, aquells dies -i tots els altres- una reina operada de nas i barbeta i vés a saber què més. I, obligat, submergir-se en l'inestimable horòscop que els encantava i encertava prou el que necessitaven o com estaven. El llegien, àvides, adossant-hi subjugada adequació.

-"Et cal sortir de la zona de confort, t'espera un premi als teus esforços dels darrers temps..." Oh, quina raó, certament!- i la més empírica i lògica demostrà que no ho era tant amb aquell guiar-se zodiacal.

Feia una estona que la incorpòria senglar havia desertat de dedicar-los atenció, que s'havia deseixit d'aquella frívola i estèril conversa i surava per la zona on havia traspassat. Invisible, podia córrer amplament, alegrement, lliure i segura, pel parc gran herbat, humid i fresc. El sol tan sols acaronà el verd en un descuit. O com un regal per a la senglar que, en el se nou estat, somrigué. S'apropà a un grup d'alzines productores d'aglans que ja no degustaria. Les aglans escampades sota l'arbre més vell, quasi centenari, dibuixaven, gens atzarosament, la forma d'un cor. El seu dol.

Aquell prat en el parc de l'entrada de la ciutat acollia criatures joganeres; acollia grups iòguics o pilàtics que solien ser de la tercera edat, fent rotllana, exercitant-se seguint les instruccions de monitores sense títol que no cessaven de guiar-se pel mòbil; acollia alguna persona meditadora solitària que no se'n sortia, massa dedicada a retratar-se mostrant la seva excelsa concentració; acollia esportistes footinguers i 'esportites' (d'amagat, rere matolls, espolsaven les gotes darreres de les tites -qui més lluny, guanyador- en haver miccionat); acollia...havia acollit efímerament la senglar. L'alzina més antiga, prop de la qual el cos exsangüe havia restat, no pogué impedir associar-ho amb la remembrança dels ocells que feia dècades havien quedat enganxats al vesc que li havien untat a les branques i que, en quedar-ne empastifats, havien estat incapaços d'alçar el vol, havien caigut i estat atrapats. Una alzina reclamadora: parany letal.

L'esperit de la senglar s'acomiadà de l'arbre amable.

I llavors les captà. Unes vibracions. Un volum de consciències que... la tenien en compte. Persones que havien denunciat l'home que, armat, l'havia tombada mentre ella pasturava pacíficament. L'home que havia disparat no pas un cop fins aconseguir el tret de desgràcia. Quasi ferí un jubilat poc distant absorbit per un vídeo porno XXXX al seu nou mòbil metaprèmium. No es tindria en compte, el vell ni se n'havia adonat. Testimoni zero.

La denúncia dels manifestants va esdevenir denunciable. On s'és vist? El de l'escopeta havia fet la feina que era de menester. Protegir. A més a més, el cadàver seria aprofitat. Directe a cambra frigorífica. En hosteleria s'estava implantant, amb congratulació, la introducció de carn forestal autòctona. Tot positiu: reduir població i el tast. Senglar selecte per a àpats i xeflis de standing. Gastronomia de fauna boscana amb xefs eco-competents. I si es mostraven sexies, encara més. Un país intel.ligent, coherent, una gran tram en el traç d'futur prometedor a la cantonada mateix. Aplaudiments i estrelles Miquelin i Jaumelin i Perecerimonisin i les que convingués. Ovacions amb davantals blancs.

Blanc que absorbeix sang, sang, sang...


Pels carrers, els rètols de la manifestació ben enlairats. La processó no callava, amb repetides consignes. Cridava, feta un mar de llàgrimes, una responsable d'un santuari d'animals, coneixedora de la bonesa i docilitat dels senglars. Pensà en aquell que, víctima de la caça, miraculosament rescatat per uns activistes, mig caminava, impossibilitat, arrossegant les potes del darrere. Un ésser amorós i agraït. A les xarxes, alguna ment pèrfida se'n reia. Sortosament, era molta més la gent que alabava i ajudava econòmicament als animals desvalguts d'aquell centre -i d'altres- salvats de l'ús i l'abús especista.

Des d'un balcó, i amb els ulls encesos d'enfurismat, algú que no aprovava l'animalisme llençà, sense dissimul, una galleda amb excrements cap a la manifestació.

-Escarmenteu, au, pareu d'emprenyar, colla de pesats! Prefereixo escoltar el discurs del Rei Filipip que a vosaltres emprenyant! Toqueu el dos! Tanta parafernàlia per un porc, esteu pirats!

La senglar, planejant just sobre el que cridava, tancà els ulls intangibles per experimentar pau, tal volta perdonar-li la ignorància. Sentia la força pregona dels qui la defensaven demanant justícia, en sentia un agraïment profund. Aquell planeta infernal encara posseïa una prima guspira d'esperança per a...

'Nosaltres, animals!'

Una potència abassegadora pronunciava fermament aquells dos mots. Les veus de les infinites animal-ànimes. La incomptable addició de víctimes animals degudes a l'acció humana.

'Nosaltres, animals!'

Era una intensitat que, provinent de l'ignot, l'acaparava, que la convidava a afegir-s'hi, a dissoldre-s'hi en harmònic repòs.

No. Abans calia fer alguna cosa. Fixà l'atenció en un punt on, amb les mans en posició de pregària, la dona namasté de feia poc a la cafeteria i un grupet de seguidores feien que sí, que sí, al seu aclariment alleugeridor a 'els animals han vingut al món a practicar l'amor incondicional'. No calia amoinar-se per ells, tot plegat formava part d'un pacte. No calia amoinar-se pels seus sofriments, explotació, mort. No calia pas. Els animals jo ho volien d'aquella manera. Així que podien gaudir dels entrepans de fuet, pernil, formatge, tonyina, truita...La pregunta, que una torrocollonera dubtant per l'encaminar-se al vegeterianisme -o, exagerant, al veganisme- havia enfosquit la festa, quedava noquejada.

Molt bé. La senglar, amb l'inspirador exemple de l'exaltat del balcó, i amb un poder que es notà conferit, rebentà una clavaguera, n'acumulà el contingut, l'enlairà i el distribuí alegrement en forma de projectils fètids per emmerdar aquella congregació tan espiritualeta. I reia, reia, reia. Un home lluïa els ullals de la senglar, que li havien donat sense problemes en retirar el cadàver. Ell, a canvi, prometé als dos policies tenir-los en compte amb el talismà contra les malediccions i la bruixeria que aquelles dents còniques acabades en punxa li procurarien. Una onada de defecacions li arrencà, un ocell descendent d'un dels envescats l'agafà al vol i se l'endugué al bosc, el netejà en un rierol i després el diposità sobre on s'estaven descomposant els cossos dels garrins de la senglar, els quals estaven retrobant la seva mare en el més enllà. El més enllà de la injustícia i la crueltat, on ningú els faria mai mal.