L'oportuartista

Un relat de: Mena Guiga
Va tenir una genial , fenomenal, original, estupenda idea, aquell home alt, ossut, pelut, de faccions un pèl pitecantròpiques. Conegut com era, plasmar-la en proposta escrita a un determinat ajuntament i posteriorment obrir butxaca profunda i ampla.
L’artista tocava una mica de tot, tastaolletes, xarrupacassoles, llepapots. L’artista, Jaumepere, ulls gris verdosenc, nas en descentrada gran presència, llavis fins gens querubins un xic tallats per vents gèlids que quedava tan bé empescar-se, boca amb un somrís tancat: la dentadura no era per a tirar coets.

Una vegada, un fotògraf passavolant n’aconseguí una imatge mostrant la mandíbula. Jaumepere el denuncià ipso-facto, però aquell fet accentuà l’èxit de la foto, que va esdevenir molt compartida i comentada. I que proporcionà més fama a l’artista seixantè. La seva popularitat venia basada en un bon % en l’excentricitat. Jaumepere vestia amb roba combinada d’època reculada i moderna d’una manera ximplement particular. Caminava amb dos bastons obre-pit per mostrar tothora, amb satisfacció, com el tenia de masclement poblat. Cap amant demanà que se’l desherbés, més aviat hi enfonsaven el rostre i l’hi perdien i de poc no s’asfixiaven en la pilosa boscúria jaumepèrica que emanava un aroma de potència anorreadora, devastadora, d’alfa dominant. Una d’aquelles dones, una tal Lolauri, va estar a punt d’aixafinar-li un matoll pelut arrissat situat sobre el pit dret, l’orgull suprem del propietari. Cap excusa no va valer. La desterrà del seu cos i, més venjatiu encara, pintà un quadre on la Lolauri lluïa pits-penjarella bosses de plàstic de supermercat de marca blanca desinflades. I ella, justeta de mena, adquirí l’obra. Sense cap descompte. Ni per musa inspiradora? Es va arruinar. Avui en dia habita sota el Pont de la Idiotesa, fa les necessitats als marges dels camins i s’alimenta amb ortiga bullida i garrofes triturades. Acabarà sent algú exemplar.

El municipi pel qual Jaumepere treballaria, acceptada la seva idea i sota el lema ‘És l’hora de ser feliç’, re-aplaudí el projecte. Allò “afegiria vida cultural, que va del bracet amb la dinàmica econòmica”, es llegí a la revista local. Tot aniria centrat en la celebració del bicentenari del naixement d’una monja poeta cèlebre d’aquell lloc, Na Rudineta Sacra. Jaumepere havia quadriculat el mapa del poble en sectors iguals per, a migdia exacte del darrer diumenge del mes, una sèrie de persones intel.lectuals i no tant o quasi gens, totes d’egos infladets, llegirien alhora fragments de l’obra de la religiosa, especialment versos. Es vendria (regalar, no) un llibret obra pòstuma de Na Rudineta. Amb il.lustracions jaumepèriques de qualitat igualment selecta. Un poemari: ‘Veu de Déu, beveu de Déu’, una enganyifa realment escrita per un negre sudanès que suava la cansalada treballant un camp de conreu de l’artista i que, quan comptava amb un cert temps de repòs, orava i meditava. I escrivia sobre el goig de tota existència. D’alguna misteriosa manera havia après (o duia incorporada…d’una altra vida?) la llengua antiga en què s’expressava la germana Rudineta. Jaumepere espiava sovint el jornaler, gelós de l’autèntica espiritualitat que traspuava Abubaker, tothora somrient amb esguard de puresa. Jaumepere acabà prenent-li la llibreta feta de papers aprofitats i grapats que Abubaker ni tan sols amagava. Només tocar-la, sentí una vibració com elèctrica que es tractava d’una màgia protectora inherent que impedia passar del primer full. Intuí, doncs, que aquell material era cosa divina, que calia aprofitar-la moltíssim. Així que directament intimidà Abubaker amenaçant-lo amb acomiadar-lo si no li entregava amb beneplàcit l’humil quadern i que digués: ‘Pot llegir-lo sense problemes, cada pàgina s’oferirà’. ,Per fi. El contingut Jaumepere el considerà pintoresc a més de literari (del que ell entenia per ‘literari’)…li venien al cap edicions en volums estratificats i coses rares rares rares. Al.lucinava i en aquell estat pintà ‘Lletres santes’, enganxant en una tela trossos de paper higiènic amb paraules escrites amb gebre barrejat amb suc de remolatxa. El preu seria desorbitat, per descomptat.

A canvi, Abubaker conservà la feina que, Jaumepere va accentuar, després de dotze anys al seu servei es plantejaria ajudar-lo per tal de poder viatjar al seu país a veure la família que no coneixeria. Abubaker acceptà, però conservant en la memòria de l’ànima la joia de les seves paraules en els papers, titulats ‘És l’hora de ser feliç’, que Jaumepere trobà de magnífic aprofitar com a lema. Es trià, doncs, un diumenge per al solemne acte. Els de les quatre immobiliàries rústiques de la vil.la ho van trobar fatal. Tant bé que els hauria anat, al.legant la seva gràcia dialèctica (i persuasiva) d’haver format part del grup de rapsodes. Però un festiu no, calia reposar de l’ardu estar-se asseguts llargues hores davant els ordinadors, exhausts d’hores mortes, pretenent que pencaven de valent, que els sous s’han de validar. Per habitacle venut, la comissió parlava sola…

Arribat dia i hora, lectores i lectors, situats on els pertocava quadrícula-geogràficament, en escoltar les tres campanes de so gripau enrogallat anunciant les dotze i, sent un dia d’abril poc afortunat sense l’astre rei, encetaren a llegir un seguit de paraules antigues i d’emocions vetustes complicades de copsar que varen ser lamentablement llegides sense alliberar-ne l’essència amb gràcia. Jaumepere, conduint un quatre per cinc, controlava l’èxit de la seva pensada. Al seu costat, una periodista comarcal i una mica regional, la del setmanari Medi Ocre, l’anava entrevistant. A més, enregistrava fragments de les lectures dels participants: enmig d’un prat allunyat; a la plaça del poble; darrere el cementiri; al costat dels safarejos;…i a prop de l’escorxador.

L’escorxador. I abans, les granges industrials animals.Terres i aigües supuraven purins. Al banc, els comptes gens corrents de nombrosos grangers superaven els ingressos d’un any per l’altre. Tot té un preu.

Conclòs l’esdeveniment, aplaudiments entregats pel públic, escàs, repartit a cada zona, Jaumepere, exultant, circulant cap aquí cap allà, repartint lots d’embotits de, posava l’etiqueta, elaboració casolana amb mètode tradiconal. La periodista no donava l’abast, mentre al cap li niava de liar-se amb el poliartista de manera alt standing: viatges, restaurants, botigues supremes,…els costos a càrrec d’ell. Ella, a canvi, li començaria una biografia.

Els versos d’Abubaker, profundíssims, sí que van assolir l’esperit de la Natura. Les plantes van inhalar aquell bé que, encara que regat amb pèssimes lectures, les penetrava. I els animals que les mengessin en rebrien preciosa i sana energia. Abubaker, que estava plantant cebes en renglera, va plorar doblement: per l’efecte dels tubercles i per la magnitud del seu poemari, doncs li arribà que havia estat compartit. Un somrís entre llàgrimes mostrà dents lluents com estels rutilants.

La una. Les campanes rogalloses anunciant-la al poble de Na Rudineta Sacra. Un terrabastall, un estrèpit, una tremolor multicel.lular…els humans distribuïts pel perímetre municipal van agenollar-se de dolor i de por. Els eixordaven els crits constants i perllongats de múltiples porcs morint ofegats amb gas, cremats de dins cap a fora, rere els murs de l’escorxador. Sis-cents cinquanta per hora. Va ser el vent que va voler fer arribar l’agonia arreu, confabulat amb el fantasma de Na Rudineta, que mai havia fet mal a cap animal ni menjant-ne ni vestint-s’hi ni usant-los per a res. Na Rudineta, que Abubaker –qui, al seu torn, tampoc havia fet mal a cap animal i feia molt que no volia menjar-ne ni vestir-s’hi ni explotar-ne- havia fet aparèixer amb el llenguatge del respecte i l’amor que sabien, fent escoltar la massacre, la tragèdia, la injustícia. I tota aquella gent que, festejant l’acte, havien menjat els embotits…van defecar sang.

Comentaris

  • Sang per tot arreu[Ofensiu]
    Montseblanc | 10-02-2025

    Encara que el relat estigui escrit com un conte, com una mena de faula, és ben real, sobretot al principi. N'és ple d'aquests artistes oportunistes, que xuclen de les arques públiques a canvi d'un art invisible. Encara que això no es pot dir, perquè llavors ens diran que no hi entenem, que no som moderns, que no sabem valorar les obres... En fi, que com que els calers són de tots, doncs a engreixar aquests oportuartistes, suposo que també han de menjar ells... Però el relat es complica, cap el final, que és esgarrifós, tant pel patiment dels animals com pel dels humans.

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

928 Relats

988 Comentaris

464407 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.


L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com