El colom d'una pota (o 'Bes de guerra i vas de llum')

El senyor Arpella per fi llegí la propaganda que s’endugué de la bústia en aturar-se tot passejant davant un contenidor per a paper. La imatge d’una dona amb l’esquena alineant chakras asseguda en un cim amb llum de posta de sol proposava:

“Connecta’t a la lluna plena del 15 de desembre, de poderosa energia, lluna coneguda com a Lluna Freda, la darrere de l’any, que marca la trancisió a l’hivern. Oportunitat per tancar cicles i preparar-nos per rebre el canvi amb el cor obert. Alliberar el que ja no ens serveix, manifestar intencions i desitjos, reconectar amb la teva essència amb presència i nodrir l’ànima amb l’energia femenina. Reserva plaça. Meditació de regal.”

Costava un bitllet de cent i calia trucar a una tal Afra. Afra Disíaca. El senyor Arpella deixà anar una rialleta foteta. Ell, amb seixanta anys rodons com la seva cara de pa de quilo de forn tradicional, no creia en espiritualitats pagades (i paganes) i tampoc massa sense pagar. Estripà la proposta d’aquella Afra espavilada que, com tothom, volia omplir butxaca. Oh, i guarda-te’n d’opinar, persones així solen plantificar-te:

-No jutgis. Respecta.

El senyor Arpella, de nom Arç (talment l’arbust espinós d’oloroses flors blanques) llençà cívicament l’anunci estripat a la panxa del contenidor, on es barrejà amb diaris vells i cartrons i es disposà a travessar la plaça. De sobte, es fixà en un parterre esquitxat de fulles magnífiques de magnituds diverses, totes elles pintades de tons tardorals sobre l’herba que algú desaprensiu havia aixafinat. Un ocell feia saltirons mentre picotejava algun insecte desafortunat i la grana espargida quotidianament per una dona que vivia a tocar.

L’au era un colom de plomes amb gamma del gris i amb irisacions. Se’l mirà a distància. Sí…sí que li faltava una pota.

-Mentre pugui volar, està salvat- una veu darrere seu l’informà.

La dona de les llavors . La de la grana. Somreia menjant una magrana sense importar-li que suquegés i en caiguessin gotes al terra. El nodrien. L’Arç la trobà patètica. I encara més vestida amb pijama, bata i sabatilles. Una mandrosa. Però…el rostre de la Tresina esborrà la prèvia mala impressió: desprenia pura dolçor.

-Sempre ve l’últim. Quan els altres coloms i tòrtores s’han atipat. Sempre n’hi deixen.

S’apropà a l’ocell que confiava en ella i l’acaricià.

-Sense dir-m’ho sé que en Passiró, així l’anomeno, pertanyia… bé… pertanyia, estava amb algú que no, no crec pas que l’abandonés. Algú que deu ser mort. Algú de bes de guerra i vas de llum. - i es tombà per veure l’efecte de l’explicació en aquell home, mentre en Passiró volava cap a la branca d’un arbre de fulla perenne.

El senyor Arpelles no entenia com aquella desconeguda li relatava el que ella creia una certesa. D’on ho havia tret? Amb quines arts? Seria una mena de bruixa? De fet, l’estampat de la bata mostrava gats negres…però en plan divertit dalt la lluna o d’una teulada o davant una llar de foc. S’adonà que li agradava, aquella bata. I la Tresina. Sí, sí que era veritat el que ella contava. La dona, amb el somrís que tothora deixava que lluís i el rostre rebregat com una pansa eixuta, continuà i aclarí:

-No acabo de saber si va ser en Passiró o la bona ànima que en va tenir cura, però li asseguro que, en somnis o endormiscada, vaig sentir una veu, fins i tot vaig percebre una aparença amorfa i rutilant. Hi havia hagut una guerra, em deia, i em deia que, hagués estat amb armes o no, una guerra. Que havia patit, que havia resultat ferit, que havia caigut quasi abatut i que s’havia aixecat, que…aquelles ales li mostraren el camí que seguí, el de la sort de fer pam i pipa a la mort.

-Per això ‘bes de guerra’?- l’Arç volia entendre-ho. – Per què, ‘bes’?

-Hi ha petons i petons. La guerra és un mal petó sorollós. Enganyós. Sigui quina sigui la guerra, amb armes o no…

-Ummm…no ho enganxo. No massa. I ‘vas de llum’?

-Ah, sí! Recobrant energia, aquella persona, mig arrossegant-se, assolí un nítid rierol on pul.lulaven insectes d’aigua i d’aire preciosos. Vida. Peixets, també. S’hi estirà. Els núvols s’enretiraven i tornaven -no com exèrcits, sinó com onades- i el sol acaronava, descansava, acaronava. Aquelles ales, aquelles ales totes soles havien esdevingut un au que estava bevent en una pedra que l’erosió havia foradat i moldejat de manera que recordava un vas. L’home s’incorporà tonificat i…feliç. Un raig solar únic i intens s’endinsava al vas del colom…d’una pota.

L’Arç, amb alegre desconcert, volia conèixer més i més la Tresina. Aquelles ganes no tenien res a veure amb cap atracció corporal, anaven molt més enllà. Content que ella acceptés, l’endemà, prendre alguna cosa al terrat antic de la seva casa centenària, s’acomiadà com surant, en un estat de benestar que feia molt havia perdut a causa de la prejubilació mal pagada, un benestar gens de Teràpies Afra. Rigué.




Al migdia assolellat del proper dia, un cop instal.lats, l’Arç, sense preàmbuls, parlà:

-...miri, jo abans, per segons què, tenia deliris de grandesa. Avui, en veure en Passiró, em sento més petit que ell o sento que ell és més gran que jo. Ai, estic dient el mateix. M’encantaria que en Passiró s’habitués al meu terrat i teulada, hi és benvingut. Li posaré menjar.

La Tresina abraçà aquelles paraules sinceres.

Tots tres gaudien de l’espai entre testos de terrissa escrostonats, ambientació de dècades. Van brindar amb el vi ‘Deliris de Gandesa’, un nom encertadíssim. Al costat de la taula de fusta amb corc que li feia ballar una pota, just al costat d’aquella pota, mentre brindaven amb el Gandesa, en terra alta en un test gros on creixia un llorer el colom, bona plomallona interespècie companyia, picotejava grana.

-Quan jo era joveneta…hahaha!- s’animà la Tresina- quan jo era joveneta, i fa més de mig segle, sap? Volia que els nois m’anessin al darrere. Per aconseguir-ho…em posava al davant. Hahaha!

L’Arç va riure, sense respondre. La Tresina amb setanta-tres anys, quin esclat de plenitud!

Al pati veí una ràdio va ser engegada. Els arribaren perfectament anuncis pre-festes, musiquetes ensucrades, boques locutores superficials, frivolitat simpàtica. Deliris de nadalesa.

“Congela ja les tevés cuixes de xai de llet! Què estàs esperant? En compres dues, te n’emportes tres. Ofertassa! A Extramercat som previsors i pensem en tu. En la teva sagrada butxaca.”

El terrat perdé la gràcia de deixadesa pintoresca quan, en qüestió de segons, una nuvolada es presentà carregada de foscor. La Tresina, que només tenia ulls per contemplar tanta, per a ella, meravella, quedà pensida. En Passiró volà cap a la seva falda intentant amagar-se per la faldilla. El terrat havia quedat fred i tenebrós. Tots tres sabien que era degut a aquella publicitat.

-Estàvem tan bé, oi? Jo no he menjat mai xai, mai en la meva vida. Em feia pena.

-Sap? Jo tampoc.

-Estic a punt de plorar. Animals innocents que són encara criatures, marcats amb esprai de color vermell a la llaneta que, com ells, no creixerà. Que mataran amb poques setmanes, separats de les seves mares, demanant-les amb insistencia, i elles a ells. Morts legalitzades, normalitzades. Xaiets trossejats. És sàdic.

Un cop de vent tombà l’ampolla tan bonica, d’etiqueta de dissseny, de ‘Deliris de Gandesa’. Vi negre vessat en rajoles de fang. Semblaven rajos i taques de sang. Un to cirera negrós. La volta celest s’enfosquí encara més.

-…pluja? - l’Arç preguntava per preguntar. No, era una altra cosa.

La ràdio emmudí. L’efecte del canvi metereològic sobtat va fer que la ràdio callés. Qui fos a l’altra banda de la paret, havia marxat. La temperatura, gèlida, va obligar a la parella a abrigar-se. Només podia ser amb les ànimes, perquè el fred de la injustícia restava a la consciència. En Passiró no dormia, no…aquells moviments? Convulsionà. Morí.