L'Angelina antifelina

Venia d’avantpassades amb ales. MªÀngels, Angèliques, Àngeles. I ella, Angelina. S’autoconsiderava alada, aladíssima. Llegia Aladí i els quaranta lladres i es perfumava amb la colònia ‘Alada’. Fins que aquella lectura no li quadrà amb les de la seva cultura i l’aigua fragant, de cop, la trobà cara i descarada, gens adequada per a ella, catequista major, que havia de captenir-se maredecalcuticament.

L’Angelina tenia edat d’àvia. Sempre havia estat ventruda, qual venus paleolítica. També la seva naturalesa li havia afegit un cul amplament poderós que a vegades requeria de l’espai de dues cadires per tal de ben aclofar-lo. La dentadura, d’aspecte equí, la mostrava amb un somriure continu que, no obstant, ni cavalls ni eugues aprovarien. Somriure d’ús polivalent amb profunditat zero. Els cabells els duia curts en pentinat catòlic i els raspallava apostòlicament. Ulleres romanes, de pasta barata, amb alguna zona amb taquetes de verdet, molsa tipus pessebre.

L’Angelina –només l’espòs podia anomenar-la Lina en la intimitat més íntima i escassa- no podia cordar-se les sabates a causa d’haver perdut flexibilitat, que els anys no perdonen ni passant pel confessionari. La dona havia de fer-hi alguna cosa, com ara encendre un ciri a l’altar d’una santa i pregar-li ‘ajuda’…I sí, sí, que, al seu entendre, miraculosament que arribà: en format Ioga Restauratiu per a la gent madura al Casal Provisional de la localitat. El preu, irrisoriet. La monitora no comptava amb cap titulació i l’ajuntament es posava un vel als ulls. Amb tot, la devota aconseguí el seu objectiu. Amb els exercicis a poc a poc va poder agafar els cordons (ningú sabria mai que havia de fer un esforç per esborrar el que el cervell li obria de vés a saber quin calaix mental prohibit: ‘agafar els collons’) i lligar-los fent una baga. Més fàcil encara si el calçat es tancava amb velcros. El velcro a les sabates per a criatures i… per a ancians (no, no, es resistia a aquella etiqueta).

Contenta amb la millora de l’elasticitat, aquella tarda entrà a la saleta de la parròquia on un grupet de nenes i nens, de famílies de religiositat activa que com a regal de Comunió viatjarien a Eurodisney, l’estaven esperant.

-Escriviu i feu un dibuix. Tema: ‘Una bona acció’.

Mentre s’hi dedicaven, ella llegia el full dominical. Ooooh, s’havia mort l’Adoració. La Daurada Dora, com era popularment coneguda. Una meuca. I tindria missa? Que s’havia begut l’enteniment, el capellà? Una ombra d’emprenyada li esborrà el somriure habitual i la carcassa li tremolà. Ja parlaria amb el clergue, ja. Tal volta el convenceria de desdir-se d’aquella bajanada oferint-li la seva bona sopa de pedra ben espessa, amb més inclusió d’ossos que normalment. Bona pensada. A l’Angelina li retornà el somrís típic i, amb l’humor recuperat, es disposà a gaudir dels deures finalitzats de les criatures que acabaven de marxar. Amb aprovació, el seu cap de forma de mongeta (mongeta-monja) assentia a mesura que llegia.

De cop…els ulls de la dona hagueren de reprimir-se per no sortir de les conques. La redacció d’una nena. Deia:

“L’altre dia vaig ajudar la meva tieta. Ella cuida una colònia de gats. Els posa menjar i aigua i neteja els plats. Cada dia. Matí i vespre. Mai fa vacances, la meva tieta. Els estima. Aquests gats no tenen casa com el gat de casa. Tampoc estan segurs com el gat de casa. La tieta diu que hi ha gent dolenta que els enverina i vaig plorar perquè és una mort terrible, cremats per dintre. Hi ha gent que fa que els seus gossos facin mal als gats, també. Hi ha massa cotxes i han atropellat gats. No s’aturen i els deixen com si fossin una brutícia a l’asfalt. Però els gats tenen la sort que la meva tieta i altres persones bones com ella fan la gran bona acció cada dia de tenir cura d’ells. Els gats no tenen cap culpa de ser gats. Diu la tieta que la culpa és de la gent que va abandonar gats, que van criar. I que és responsabilitat de tots ajudar-los. Estic tan orgullosa de la meva tieta!”

Les ales de l’Angelina li van caure als peus. Van desplomar-se. L’Angelina treia fum pels queixals. Gats! Intrusos! Pixaners! Un destorb! Hauria de parlar seriosament amb l’autora del text. Que no s’adonava que són primer les persones? Sempre. Els animals, animals són. Ja s’espavilen. Prou i gegantina feina hi ha en ajudar i fer el bé a tants humans patint misèria, guerra, vicis,…Li faria veure que són els negrets, els sensesostre, els trastocats,...a aquesta mena de persones desgraciades calia enfocar les bones obres.

Sortí de la rectoria amb l’esquena més recta que la coordena cartesiana d’ordenades. Les ales subtils se li havien invisiblement desintegrat (havien existit?). Caminava amb l’energia de la ràbia. Girà cap al carreró estret d’una banda de l’església, que no admetia el pas de vehicles i pocs l’utilitzaven. De sobte li vingueren uns sons que classificà immediatament d’odiosos. Un gat miolant. L’animal va fer acte de presència amb pas feixuc, estava ferit. S’acostà a l’Angelina. Era jovenent, encara tenia esma joganera. Va voler estirar els cordons tan ben posats de la dona. Ella, irada, el va apartar. Va seguir el seu camí. Ni pensaments d’avisar un veterinari. Per un gat descuidat i malalt? No. L’ignorà. L’ignorà amb el fetge ben gros…tan gros com un tumor gens benèvol que se li engrandia gradualment en aquell òrgan i que, curiosament, havia pres una certa forma de cap de gat.

Si existia el karma felí, l’Angelina, tal volta, disposaria de sis vides per intentar tenir ales i ànima de debò…