La persiana groga

Havia aconseguit somriure amb l’inestimable ajut de l’esmorzar (suma de bons fruits secs i, més tard, un a-mig-matí-cafè), el tresor gustatiu-nutritiu de la primera part del dia i ben important per a la Blet, dona de quaranta-quatre anys que cobrava una pensioneta ridícula en tenir l’esquena operada. Ella, que havia treballat de valent, i ara amb aquella misèria mensual, mentre persones que coneixia esquenadretes i àdhuc esquenaesquerres percibien quantitats un bon tros superiors. Per a llogar-hi cadires i butaques, empassar-se la ràbia, la injustícia va del bracet amb tantes coses!

Caminava cap al domicili d’una parella d’ancians pares d’una coneguda que li pagava per hores la feina domèstica, administrar-los medicació, entretenir-los i netejar-los. Sense assegurar-la, és clar.

La Blet, amoïnada pels pèls de la barbeta que calia estirar amb pinces dos i tres cops per setmana, passà un índex per la zona, la resseguí maniosament. Perfecte, encara, encara, encara no rebrotaven. Els antiestètics pèls. I els de les celles i l’entrecella, una altra preocupació, però n’arrencava els sobrers cada quinzena, si fa no fa, davant un mirall d’augment i ulleres. I fora, fora, fora els pèls que atemptaven contra la forma coqueta i arquejada a la qual no renunciaria.

Sí, somreia, la Blet, i encara faltava el cafè. Somreia, se sentia bé pel simple fet de, mira, tenir aquells pèls a ratlla. Efímera ratlla. Mai creu i ratlla.

-Com el mite de Sísif. Puja empenyent el pesant roc amunt, feixugament, assoleix el cim, el deixa caure pendent avall. El roc torna a la base. I sant tornem-hi.

Rigué, amb la comparació. Bona cosa. Bona cosa que rigués.

Va ser llavors que la vista li topà amb la gran persiana. Una gran persiana groga de garatge gros. Un groc lluent i pastós, gruixut, com untada amb maionesa, ella que no en prenia si no era maionesa vegana. Cromatisme de salsa groga en la persiana recentment pintada, color nou de trinca. Algú accionà el comandament per tal que s’apugés. Aquell groc xerricava poc, amb les guies ben greixades. De la foscor rere el color espès aparegué la cara d’un camió seriós. Els ulls se li obriren, encetava tasca. La Blet es mantingué distant, observant. El vehicle avançà a poc a poc fins a situar-se davant l’establiment. L’establiment alfa que assortia o sucursals o franquícies. La Blet es posà a tremolar. La respiració se li desbocava. Hagué de seure al graó d’una entradeta, enlloc hi havia bancs. La persiana groga havia tornat a l’estat teló tancat. El groc, la Blet pensà, color que hi ha qui diu que és dels bojos. Quina demència, aquell negoci, volgué cridar. Sabia prou bé que el propietari del garatge i de la majoria de locals s’havia afeccionat el teatre de baixa estofa. Amb aquella encertada opinió la Blet punxava, tant com podia, la figura d’aquell home prepotent i prim amb mitja panxa inflada, cames de Charlot sense efervescencia, dents que només s’ajustarien a un cavall i rínxols de querubí mesquí. Teatre de poble, voler ovacions, ego parroquial. La Blet l’havia rebutjat de pretendent. El típic mascle ansiós de pit i cul. I que àdhuc col.leccionava imatges-còpia de Venus paleolítiques: estatuetes de pedra mancades d’extremitats, cara sense faccions. Grans mamelles, gran ventre, grans malucs. Femella fèrtil, deessa. El ‘magnífic’ actor s’havia casat l’estiu anterior després d’una dilatada temporada de conquesta de venus diverses, gaudint de llençar-se als cossos-coixí com toves piscines físiques. I empastifar-les de bava i semen fètid, defecte que la seva difunta mare, en descubrir-ho als llençols tacats de l’adolescent, intentà manllevar consultant a la popular consellera radiofònica Elena Francis. Una carta amb un tema com aquell, no apte per a l'audiència, obtingué, i tardà, una curta resposta en què la Francis aconsellava que el noi estovés el múscul de la virilitat en aigua de colònia.

Aquell personatge s’havia casat. S’havia casat, sí.

Per fotre-la, encara deuria creure.

-A mi, de què? Hahaha!

I de quina manera li havia fet saber que la seva esposa ‘és l’única que m’ha entès’.

-Ah, això cercava? Um…

Amb tot, amb penós dissimul i absurds pretextos, mai deixava d’atansar-se-li.

-I és que sóc jo la seva Venus. Jo que, irrisòriament, no represento gens les turgències que acaparen la líbido d’aquest fastigós. Pitjor: assassí. Assassí!

De cop, la dona s’aixecà i de l’esglaó passà apressadament entradeta endins –i que qui visqués en aquella casa no fes sobtat acte de presència, sisplau, què li diria ella, què li dirien?- que l’ocultaria davant la imperiosa necessitat d’esclafir en plors i llàgrimes. I és que havien començat a carregar el camió. Una munió de safates de plàstic blanc, apilades, carregades de…carregades de…uf, carregades dels cossos esquarterats i trossejats, encara amb sang perlejant, de porcs, xais, pollastres, conills, ànecs, vedells,algun cavall,... que de la carnisseria-mare traslladaven a les carnisseries-filles. Empleats vestits de blanc imposible de mostrar impol.lut. Gorra, camisa, pantalons, davantal , esclops antilliscants amb gens impregnacions del vermell de vides que havien volgut viure. Els empleats distribuint la mort en format productes, etiquetant-la amb preus, humiliant-la encara més amb les ofertes,…la Blet rajava un riu de dolor per aquella injustícia, la més antiga de la història de la humanitat, que la majoria de la gent no comprenia o no volia comprendre.

-Com poden ser tan cecs? Tots aquests innocents, sacrificats diuen ells, ben legal diuen ells, el sabor diuen ells, la proteïna diuen ells, la tradició diuen ells, la religió diuen ells,…que diguin EL NEGOCI! Que estimulant, el diner!

-La indiferència del ‘costa d’entendre fins que no t’hi trobes’, si per maldats entre nosaltres mateixos no hi ha suficient ànim de rebuig i canvi, com podem pretendre la dels animals no humans? ‘Costa d’entendre fins que no t’hi trobes’, la humanitat retratada, però si es desretrata el darrer que miraran serà el contigut d’aquests camions.

La Blet anava parlant sola.

La persiana groga li havia robat la petita pau i el petit bon humor que fins aleshores l’acompanyaven i els havia substituït pel dolor pregon davant la crueltat i patiment dels animals que el camió groc havia dut de l’escorxador.

Ella ja no veia el groc a la persiana, hi veia roja cortina devorant el groc. Groc no, foc dels inferns. Groc. El groc de la mala sort a l’escenari però que per collons havia escollit per a la persiana l’empresari femeller. La Blet havia esborrat el groc. Només podia veure carmesí d’agonia i el xerric del mecanisme de puja i baixa tornar-se crits de desesperació.

-Prou, prou!

Tant de plorar, el terra de l’entradeta esdevenia relliscós, les soles del seu calçat barat la farien relliscar. Amb cura sortí, s’eixugà la cara amb un mocadoret amb les seves inicials brodades delicadement, dècades ha, per l’àvia materna. Brodades pacientment, amb un fil que ell mateix augmentava o disminuïa de to. Roses forts i fluixos. Precioses lletres. L’àvia que, recordà, quan el poble no havia crescut quintuplicant-se, en arribar el dia setmanal de la matança d’animals en una cort de la perifèria no podia suportar escoltar els brams i esgarips, els laments dels condemnats. Fugia a tapar-se les orelles sota un coixí gruixut a la cambra més allunyada. Els sons s’hi filtraven, l’àvia després no es veia capaç de cosir. Aquell dia anava a l’església a reconfortar-se, encara que els sants i santes d’aquell temple no l’ajudessin massa. Per això es refugià en d’altres que haguessin tingut en compte els animals. Els trobà en el santoral: St. Francesc d’Assís, St. Antoni de Pàdua i Sta. Gertrudis de Nivelles. En un racó de les golfes els muntà un altaret amb les seves estampes i els demanava que intercedissin davant el sofriment de les ànimes animals vives. No obstant, Sta. Gertrudis, patrona dels gats, no anava més enllà (ni en el més enllà). Parafrasejant Crist, o es contava, la santa hauria dit ‘deixeu que els gats s’acostin a mi’.

La Blet plegà el mocadoret humit i es recollí en una goma els cabells molls enganxats a la cara, fins i castany clar, com els seus ulls. Ja era a mig carrer. Un carrer poc transitat. Quatre passes de no res i davant per davant, palplantat, l’esperava l’expretendent pràcticament impedint-li el pas.

-T’has perdut la glòria. T’has perdut el plaer suprem, estúpida. La meva muller llueix un anell d’or i diamants. Ella és la meva excelsa patata bullida bonyeguda. El seu pare caça senglars. Alguna cosa en farem, hahaha!

La Blet sabia que el pare d’aquella dona havia estat parquetista i que a còpia de posar parquet se li obrí una vena filosófica de perquès. I d’aquí raó i lògica, es jubilà abans d’hora i s’enclaustrà en un monestir. Segur que havia deixat de matar senglars. No lligava.

-No és cert. El seu pare ja no viu al poble. Tothom ho sap. Ha canviat el seu camí de vida.

-Un desgraciat, li tinc les armes a punt, tornarà, tornarà, els caçadors són caçadors sempre!

Rigué mostrant les dents d’una manera que cap èquid recolzaria.

-Calla! Corre la brama que mentre la teva estimada dona treu la merda del cul de la teva mare invàlida tu vas a cardar amb altres. Calla, miserable! Fora de la meva vista!

L’apartà bruscament. Es posà a córrer amb energia. Tot i això, assolí esbufegant la planta baixa dels que cuidava després de recórrer ben bé un quart de poble. Tenia la clau. Tan bon punt obrí el miol de la gata, també senil, la Xaragaia, l’acaronà. Li agradava, aquella felina. Tal volta n’adoptaria una i, en honor a l’àvia i a la santa a qui resava, li posaria Gertrudis. Trudis. La Xaragaia, blanca i negra, negra i blanca, la tindria al costat a l’hora habitual de prendre el cafè sol al pati mentre la parella d’ancians, enllestits els exercicis de moviments bàsics de manteniment, reposaven de l’esforç (cada cop major) mirant pel.lícules de cinema mut que els remuntaven a la joventut.

-‘En el temps en què les bèsties parlaven…’, oh!- llegí als inicis d’uns contes de llibres antics de la biblioteca d’aquella gent, a la qual la deixaven accedir. –Tant de bo encara parlessin, ja parlen, però la seva parla, com que no és la nostra, diuen o volen dir els que ho diuen o ho volen dir…ai, que em perdo, …no són considerats. Tant de bo parlessin la nostra antropocentrista parla i ens poguessin comunicar en la nostra llengua, que tot ho volem fàcil i a mida i sovint ni d’aquesta manera…ai, que em perdo…tant de bo els animals, res de bèsties, les bèsties els humans, tant de bo els animals parlessin i fossin escoltats…escoltats…ja hi tornem, qui escolta? Xaragaia, avui el cafè tan torrefacte i calent, és boníssim pel meu gust, el cafè em desperta més i més. I si el fem prendre a tota l’espècie humana? I si fa que entenguin el que dius, mioladora encisadora? Tu i tants bilions d’altres.

I la Blet, plorant i rient, hagué de fer un petó a l’animal.