Mal de vell

Havia vist, en una matrícula de cotxe híbrid, el nombre 1616. Li va caldre cercar-ne el significat espiritual.

‘El nombre 1616 dels àngels simbolitza optimisme, cal veure les coses de forma més positiva’.

Quan fes la darrera visita a la Mili amb motiu del reiki-regal li ho comentaria. La Mili s’aferraria, convençudíssima, al missatge que el 1616 duia per a la Cela. I la Cela ja en tenia prou, de terapiès energètiques, vibracionals, holístiques i romanços. Tot plegat, xucladiners. Sí que, uns quants anys sent tastaolletes d’aquell món tirant a happy-flowers, n’havia extret alguna cosa-coseta més una butxaca foradada que caldria cosir i preservar l’economia prudentment. Ara sabia que, tan sols cercant llibres o enllaços digitals, podia empastifar-se tant com li plagués de l’orientalisme tergiversat occidentalment i seria de franc. Ooooh, matrícula amb 0000, a veure…Vol dir: mort i renaixement. Ummm…com m’afecta, que té de cert en mi? Au, va! No ho diria a la Mili, que feia temps, quan s’obrí a aquell ‘món’, l’havia feta sentir millor amb les flors de Buuuch i el famós elixir ‘Complert rescat’ que li havia, sobretot, gratat la curiositat. Gotes d’un sabor whisky aigualit amb la consigna ‘Estigues en el SÍ’. Així es resumia el seu poder curatiu. Estar en el SÍ.

-Sí, sí! Sí que és, força, un enganyabobos, hahahaha!

Al mini-local de la Mili, no obstant, com s’havia proposat, es relaxà permetent que les mans d’aquella veïna fins no feia massa netejadora d’higiènics municipals li arrangés i sanés el cos astral o aural o romanços. Notà una escalforeta, quan feia una estona que estava estirada.

-Notes, notes el reiki?

El calefactor d’un angle de la cambra petita, sí, tenia encesa una franja més, observà de cua d’ull en un moment de descuit de la Mili.

Per donar per acabada la sessió la facilitadora fregà al pubis de la Cela una pedra de quars blanc purificadora i poderosa. I que confiés que l’anhel que li havia confessat, el desig d’un company per, més que res, treure-li les teranyines del túnel del plaer, arribaria.

Marxà, la Cela. Marxà amb ànim de no tornar. A més a més, canviava de poble. Girava pàgina. Sentí alegria i llibertat i un inici d’infecció d’orina se li curà instantàniament, s’havia acabat marcar territori pixant per la ex-casa per no rebre visitants indesitjables, especialment un cunyat titola contenta de modos grollers i l’anus amb un raïm de morenes que contava a tothom que quan les hi operessin al quiròfan en farien vi. La Cela, territorial, estava farta de l’invasor. Farta de miccionar aquí i allà, esperant que servís per foragitar-lo. Fastiguejada del mal psicosomàtic d’orinar més del compte, de bufeta inflada, d’energia rabiüda fent-se valdre. Abandonava l’espai del malestar. Això sí: amb la seva part al banc, la que li pertocava i que havia costat, costat, costat d’aconseguir. Cap número màgic l’ajudà. Paga advocat, que sí que va fer servei.

La Cela, somrient, llençà la pedra de no se què que la Mili, en acomiadar-se, li oferí. La llençà en un parterre on creixia un arbre ginko envoltat de margaridoies. Mesos més tard farien figa.

La Cela s’abraçà a ella, la Cela, la Cela actual, a la seva Cela nena interior (sense imbecil.litats pseudopsicològiques), a ella la Cela-Cela i en com volia anar sent, sent com realment era, a ella amb trenta-nou anys, nombre que trobà precios i que, no, noooo, no en miraria definició esotèrica. ‘Medita amb aquest nombre, inhala’l, exhala’l’. Enriolada, s’instal.là a la taula d’una terrassa amb encant on servien bon cafè (sense afegitó de cacau) amb magnífica capa d’escuma. Aquell fi de matí, l’escuma del seu tallat somreia amb dos puntets-ulls i un arc-boca-feliç. No, res de relacionar-ho amb ‘és un senyal’. La cambrera va dir-li que no, no hi havia dibuixat res. Casualitat. I si ho fos, un senyalet…ummm…es renyà per la recaiguda naïf.

Naïf, predicadora, evangelitzadora, adoctrinadora, aires de deessa amb misticisme,…representaven la Mili i companyia. Celebració i gaudi. Egoisme. En l’abraçada d’adéu la Mili se li havia enganxat com el vesc als desgraciats ocells a les alzines reclamadores i exclamà:

-Cela, has crescut molt!

I la Cela, més aviat alta, mirà amunt cap al sostre, més aviat baix. I, per dins, un atac de riure.

-Aquest any has sofert un gran desgastament i el quars blanc serà la teva salvació.
Recordant aquells mots mentre xarrupava el cafè, els llavis pintats per l’escuma, quasi li anà per mal camí. I si era així, tossiria. Tossir.

-Tossir i cap problema. Tossir i cap problema. Podré cenyir-m’ho com si fos un lema?
Es proposà que sí. Llavors. En aquell moment. Li vindria, de recordar-s’ho?

-Però no el sí ‘d’estar en el sí’. Hahaha!

Al torn de tarda, al sindicat, pesant i envasant verdura, fruita i llegum, una companya, la Yoli, uf, la Yoli…redundava planyent-se en monotemàtic monòleg (poc deixava parlar). Que si les mans se li enrampaven, que si caminant a vegades s’encallava, que si tenia gasos per inflar un Montgolfier,…

-Prou, Yoli, atabales! –esclatà la Cela aprofitant que era el seu últim dia laboral. El proper lloc, o no, …i si s’autoespecialitzava en reikis i parafernàlies? Caldria estudiar l’escenari, la decoració, la vestimenta, les afectacions, un cert espiritual convenciment, etc. El cas, guanyar-se la vida. Enredant?

-Prou, Yoli, tot això que dius el meu pare ho anomenava ‘mal de vella’. Calla amb els teus mals de vella. Vés a fer-te un reiki…iiii….-i sortí a fer un pipí, es pixava de riure.
Mentre feia el riu (que llarg!, els dos gots d’aigua amb llimona se’n van) pensà en un púlpit, hahaha, des d’on conferenciar al seguidoram àvid de salut i bonhomia, hahaha. Ella, divorciada, tant de marit com de teràpies.

Novament amb la Yoli, la Yoli volia ser ella, mots a dojo. Que si les orelles lletges l’havien traumatitzada i se les havia operades. Les mostrava ornades amb piercings i arracades variades, destacant envers els cabells llisos i escassos tenyits de ros platí emmarcant un rostre en forma de barreta de pa amb nas i llavis menuts i ulls insípids rere ullera glamorosa estil Rococó Chenal.

-Avui compraré pernil del bo, de gla, el menjaré amb el marit i el fill i la filla per sopar, amb pa de qualitat amb tomàquet de llavor no híbrida. Jo no compro embotit de tercera, fet de porcs malalts, que tenen tumors. Suposo que els maten. Jo compro, i pago més, en botigues de confiança. Nosaltres, a casa, consumim amb seguretat. Per això penco mitja jornada que aquí, sense papers, m’apanyen, que afegeixo a la pagueta per depressió aguda, sort, i la dona de la neteja sagrat que l’haig de tenir, ja faig massa.

Tot seguit es passà les mans per les orelles, que estaven fredes (mans i orelles), li vingué una esgarrifança, agafà el termo i va fer un glop calent. El timbre de plegar sonà. La Cela es guardà el comentari al tema dels porcs amb tumors. Quina consciència, la Yoli, ja s’ho trobaria. I no volia pas, no, no, nooo, etiquetar-ho de coses del karma amb un namasté de tancament. Adéu, Yoli.

Adéu, Mili.

I adéu, també, al grupet de quatre adossats en una taula per esmorzar cada dia cada dia cada dia. Clients d’una cafeteria on la Cela, quan havia començat a anar sola, alguns matins d’estiu prenia una orxata fresquíssima i natural i alguns matins d’hivern una infusió fumejant de fruits vermells, la millor que havia tastat. Aquelles quatre persones amb la conversa quotidiana, el saber-ho tot, una de les tres dones la tertuliana major, amb roba variada de la seva filla compradora compulsiva i acaronadora de dos gossets de raça peluda, arrissada i d’aspecte de xais petits que li havien costat una fortuna que pagà amb un dels anells de la filla regalats per un nòvio desprès. Aquella dona ho sabia tot. Les altres dues, quasi tot. El marit d’una d’elles, mut i amb bigoti tímid, guarnia la conversa amb cops de cap afirmatius i somriures donant la raó. La seva veu era un misteri. En tenia, però aquell era el regne de les tres amigues de feia tant, a l’escola de feia dècades. Elles manaven. Elles actrius i ell figurant. Així ho describí la Cela en una de les seves llibretetes literàries que quan es cansava de guardar fotia en mar.

Adéu a aquell quartet.

La Cela caminà ni lenta ni de pressa cap al cotxe, ple de maletes. Deixava el poble. Cinc generacions hi restaven. Ella no. Ella volia renéixer, estar en un nou ‘sí’ (hahaha). Amb ànsies de divertir-se. I ho faria amb el teatre de les teràpies. I quan se’n fartés, sí (hahaha) canviaria de municipi i el tercer seria, sí (hahaha) el definitiu.
Conduí sense feixugesa, disposada a la nova etapa.

-Oh, si em toca la loteria, cap impediment, tu, em compro un vaixell privat i a veure món.

Ai, paraules d’una de les dones del quartet. De resposta a ella, la Cela, un dels pocs cops que els saludava i s’hi afegia, de resposta a un no us sap greu que viatjar, i avui en dia tantíssima gent, es contamini?

Conduir, Cela, conduir. Enrera el que queda enrera.

-Tossir per …per què era?

Va tossir. La carretera feia goig, escassos cotxes i els flancs magníficament florits d’arbustives de temporada.

-No, els gats no són nostres. Jo no pagaré res.-havia dit una missaire que regalava als pobres sopa de pedra (que no costés un ronyó).

Conduir, Cela, conduir. Enrere gent que deixes enrera.

La missaire que, per viure molts anys, feia Pilates. Que, vídua, s’havia ajuntat a un altre missaire, però no s’havien casat per no perdre una pensió. I allò, segons la difunta feia-dos-anys àvia de la Cela, no era, allò no era, allò no ho acceptaria pas Crist. Que tramposos, la iaia, cada vegada que els veia els ho deia des de la cadira de rodes, ah, la vella amb demència senil, vol un platet de sopa de pedra, són cinc euros, per la parròquia, pels necessitats…

La missaire que es feia crema de pastanagues sense pesticides i crema d’alls porrers sense…

-…no sé què!

A tossir, Cela.

Tossí, sense tos. I si intentaba fer un esternut?

La missaire que no col.laborà amb donatius per les colònies de gats ferals.

-Aquests gats són aquí perquè nosaltres els vam dur.

No, i ara.

I sí. Culpa, per variar, de l’espècie més nociva del planeta.

La missaire no donà ni cinc. La missaire que reduí les hores de la seva dona de fer feines perquè la pobra dona li va fer veure que tenia la casa massa plena de mobles sobrers i figures i rampoines i que requeria temps dedicar-se a treure’n la pols. La va creure. Es va desfer de molta cosa. I estalvià. De sis hores a la setmana a dues i l’altra dona s’estirava els cabells per totxa.

La Cela avançà un vehicle matrícula 2223.

No. Retenir-la per saber-ne el missatge espiritual. No.

-Estar en el no. Hahaha.

-Va, m’aniré explicant una història que aniré confegint al ritme de la música aquesta de Glenn Miller, …què diuen? Que l’avió que el duia va desaparèixer? Doncs canviaré l’emissora. No vull escoltar desgràcies. M’he divorciat. D’un marit. D’un cunyat. D’una Mili. D’una Yoli. D’un quartet. D’una missaire. I de tant, tant, tant…
Música sufí? Suficient. Sí? Hahaha.

-Hi havia una vegada un home que va assolir l’alcaldia i va fer oblidar que el seu difunt pare, procreador incansable de catorze fills, meitat nois, meitat noies, empobrit per la megadescendència, collia fruita de les parades a plaça, que aprofitant la llençada tocada no feien. La bona que queia, l’agafava xiulant i al sac. El fill esdevingut important a la vil.la mai més volgué saber res de tants germans i germanes, com si no existissin. Va enamorar-se d’un parquetista que posava el parquet amb sensual gràcia. El va fer segon alcalde. La gent picava de mans, eren tan guapos i tan moderns i valia tant la pena de pagar-los els sous que cada any s’apujaven i quin goig que feien a tots els actes culturals, els que no es solapaven, és clar, de tants que en feien organitzar i que no es donava a l’abast. I la gent està cansada, la gent ni mira tanta oferta, la gent canvia de poble els dies de festa, especialmente si és un poble avorrit amb més tercera edat que no res més…
Uf.

Cela?

Sí?

No, sí, no. Hahaha.

Havia arribat a lloc. Nova localitat. Nova comarca.

Carrer amb un nom estupend: ‘Carrer estupend’.

Número…111. Noooo! Hahaha! Sí! Hahaha!



Mesos més tard, complia amb els seus objectius ximplets (així els etiquetava ella). Viure de comèdia. Trobar algú amb qui desfogar el cos. I aquest la satisfeia. Un sagitari. Hahaha. Fins que, agosarat, comença a confessar-li intimitats, cosa que ella volia defugir.

-L’esquena, adolorida la tinc, dels anys de pagès. I els galindons, s’han d’intervenir aviat, em lleven el son, quin mal…

-Mal?

Mal.

Mal de vell. El pare havia parlat del mal de vell. I n’havia patit, uns quants. L’àvia havia mort amb tots els seus mals de vella, cap demència.

-Sí. Ara sí. Mai aquell ‘sí’. El sí mai ha de ser un sí com aquells. No s’ha de reduir el valor del sí autèntic.

Gran idea:

-Escriuré una obra de teatre titulada ‘Mal de vell’. Obtindrà un èxit espectacular. Perquè…perquè s’estrenarà un 10 del 10 amb so de rialles.

Plorava tant de riure, reia tant plorant, imaginant els personatges tan reals que l’amant s’havia quedat parat. Ben parat, ben sorprès veient-la en aquell sublim estat de goig superior al de cap coit compartit. L'home en els quasi seixanta, fent cara interrogativa, li picà una espatlla per tal que el mirés.

-Mal de vell?

El rellotge marcava les 16:16.