Cercador
Elixir d'urgència
Un relat de: Mena GuigaCaducat feia un any. Un flasconet de la mida i gruix d'un puro ufanós. No va posar-se'n pas unes gotes a la llengua. Se n'espraià als canells. Olorà. Semblava cervesa dissipant-se. No hi llepà, naïfment temorenca. L'etiqueta deia 'ELIXIR D'URGÈNCIA', amb lletres majúscules d'aire geni de la làmpada com a mínim. Amb subtítols i tot: Rescat Total, Tot Rescat. L'havia trobat al segon calaix de la cuina sobre el dels draps, soferts i ben plegats, i sota el que contenia coberteria. Entre utillatge divers, aquella ampolleta salvadora. Entre taps, llevataps, obrellaunes, espelmes i espelmetes gastades o a mig gastar (especialment les d'aniversari), capses de cerilles, encenedors, una mà de morter que anhelava ser, en una altra vida, guant de boxa (pèssima tria), ...fins i tot baletes, algunes tornassolades, algunes purpuríniques, algunes llises com caps amb calvícies rutilants. I més: embuts menuts que sense embuts s'havien erosionat, l'alumini no regala res.
La Bièlia s'estava en aquell apartament des que l'Irineu s'havia atabalat. Atabalat massa. No pas un inici de demència, però el cervell és delicat. Tot li venia perquè la meitat del personal de la casa de la vila s'havia enrigut d'ell pel cartell -redactat seu- en visible exposició en una balustrada de l'església:
"Obres d'execució del projecte executiu d'executar millores a la plaça del temple religiós del municipal poble".
-Pobre balustrada, va llustrada!- el tinent d'alcalde jugà enginyosament amb el motiu de riota.
La Bièlia no en sabia res. Ella havia llogat el pis, amb tot inclòs, però no pas les burles laborals que hi poguessin ressonar de patiments del llogater. Mirà per la finestra, massa estreta pel seu gust, la única. La cuina, mal dissenyada, requeria més il.luminació natural.
-Que negre, allà baix! Tindrà raó, la ràdio, que s'apropa pluja grassa la nit sencera?
L'ampolleta, amb un pèl de pàtina greixosa, la deixà a la pica, entre ampolles de quart de litre de vidre blau esmerilat que havia extirpat del ventre d'un contenidor de reciclatge, segurament procedents d'un hotel a tocar que li va fer l'efecte que li demanaven que se les emportés ella.
No tenia ganes de sopar. Feia mitja hora havia menjat un parell de grapats d'avellana torrada i un tros de teula de xocolata negra. Suficient. Energètic. Sa.
Al lavabo, estança també petita, es contemplà al mirall ovalat d'herència que ella havia portat, d'herència d'una tieta segona que primerament havia detestat i que a les acaballes de la seva vida trobà encantadora. Li envià un petò amb un somrís i una llàgrima. Continuà observant-se al reflex.
"L'aspecte monumental neix sovint de la ruïna".
Aquella frase de Víctor Hugo li va venir com un llamp i un dels anunciats s'hi sincronitzava amb un tro.
-Doncs sí. Amb cinquanta-set anys sóc una pintoresca ruïna. Monumental, que m'he treballat. Treballar-se, que de moda que queda! M'he de-cons-tru-ït, hahaha!
Es va fer dos petons als palmells de les mans, se'ls estampà a les galtes (d'alçada no operada) i hi conjuntà un somriure acceptablement feliç.
Més tard, sent al llit – en dormitori bastant ample (oh!)- es repetia que l'endemà buidaria el contingut de l'ampolleta al test de la dragonera (dracaena, però la Bièlia li deia ‘dragonera’). Dubtà. Pobra planta, si no rutllava. On era, el dragó, dragonera? On era, on era...murmurant sense parar aquells mots entrà en un somieig. L'envàs no era un vas, on vas a parar, no un vas, no un vas, el vidre gruixut de to ambre taronja marronós es queda, es queda, da, da, da. Sense el tap. Up el tap, fora el tap. Fora, que és de plàstic. A l'ampolleta hi aniran unes roses nanes seques, de tija ben fina que desprenen subtil aroma, fragància, ànsia de la fragància, ànsia, ànsia...
I el son guanyà.
Malauradament una mà més adormida que ella, al seu torn, guanyà al món de Morfeu. Ui, ja hi tornava. Despertar-la, que no costés. Mentre s'hi mossegava els dits calculà que, cinc, cinc dies... l'Irineu tornaria de viatge i, com havien acordat, passaria, aquella vegada en persona, a cobrar la mesada. Gosaria demanar-li informació sobre l'elixir? Ell podria respondre perfectament 'no és de la teva incumbència'.
La mà enrampada exigia una altra tàctica. La va fer picar contra els barrots de la capçalera del llit, metàl.licament freds. I no. L'estirà, per damunt la tauleta, a l'alçada del volum de mil dues-centes i escaig pàgines de 'Els miserables', de Víctor Hugo, que estava llegint i, calculava, s'hi estaria pel cap baix mig any. Per assaborir-lo –i alhora ‘patir-lo’, feixuc, carregat d’història- com calia. La bibliotecària li havia allargat el préstec quatre vegades. Si ningú més esperava la novel.la, cap problema. La Bièlia alhora llegia cada dia en anglès i francès (llengües de les que volia mantenir un nivell i ampliar-lo d'aquella manera, pel seu compte) i en castellà (en aquells moments l’ocupava un capítol diari d'un assaig sobre els beneficis i els estralls del riure). Tot plegat comportava l'allargament de la novelassa de l'autor francès. En definitiva, un desplegament lector que la seva ment inquieta, àvida de saber escollir, havia de menester per en la suma del peculiar equilibri de la Bièlia.
Com que, amb la història de la mà empalagosa no podia retornar al món oníric, s’entretenia recordant coses del dia acabat.
-Sí. El lloguer és car.
Qui se’n queixava viatjava cada estiu, en temporada alta, uns quants milers d’euros de despesa. Que no viatgés! Quina ràbia li feia, la gent així. Tant, costava, un benestar humil, que el benestar de rics no ajuda al planeta. Ho tenia claríssim, la Bièlia. Però, com que coneixia poc a aquell amic jovenet d’un amic més maduret, es mossegà la llengua i no li vomità la seva assenyada opinió.
-El meu salari és irrisori. Per això deixo l’apartament, prou pagar per tenir-lo i aniré a viure amb la meva mare.
La Bièlia treia fum per dins.
-Ella cuina súper. Renta la roba més súper encara. Endreçada i neta. No pas com jo! Pot pagar sense impediments els subministraments energètics seus i meus, els bàsics i els de caprici. No vegis, me n’hi vaig! A canvi, no estarà sola. Sóc la nineta dels seus ulls. Bé, ull, que un no li xuta gaire.
La mare en qüestió, que encara no tenia ni la mitja cinquantena, havia exclamat ‘quin fill xupòpter!’, el mateix fill continuà relatant, i que tant ella, condescendent, com ell havien rigut de valent.
-Això és amor.
Sí. I no. La Bièlia sospesava les dues cares de la moneda. La mare del noi era més jove que ella mateixa. Ella no havia tingut fills. Un abortament era comptable?
-Als fills sempre se’ls ha de tenir la porta oberta.- allò altre havia quasi cridat una dona del poble de tota la vida, exbotiguera d’una sabateria, dona acuirassadament robusta, expressió sovint blindada, i creient catòlica. Després ho repetí, taxativament, ‘als fills sempre se’ls ha de tenir la porta oberta’. Xarrupà, per refrescar-se de l’esforç, el cafè sol que prenia acompanyada del seu mig difunt marit, que jugava a penjar babaies. La dona feia patir una pota de la cadira on estaba instal.lada amb un pes que no perdonava. Operada de galindons i amb els canells carregats de galindaines. El seu cafè i aturar coneguts per fer-los escoltar les seves intocables opinions. L’home, quan encara tirava, podia anar sol al WC on trucava a un club de treballadores sexuals amb qui esplaiar-se lluny de la galindona i dels seus picardies arnats. Cites per cardar amb femelles fresques mentre la bava iniciava el trajecte cap a mal port.
La Bièlia no sabia si li desagradava més la imatge de la Concepció alliçonadora o la del seu home regalimant saliva. La Concepció alliçonant… a qui? Ah, sí. A una altra dona, que li debatia que un cop fora de la llar, els fills, que campin, que alleugeria i donava llibertat. I aquella segona dona, més jove, s’havia afanyat a fugir de la imposaire…i…i…la mà s’entestava en la dificultat de ser calmada, requeia amb intermitències. La Bièlia, pacient, practicava exercicis d’estirament al mateix temps que de reforçament de memòria, amb els ulls closos. Amb tot el braç fora del llit.
“Ai, així que t’he confós, noia? No ets la que alimenta una colònia de gats? Doncs t’hi assembles. Com? No, jo no tinc animals. Tinc metge de salut pública per a mi i hauria de pagar, privat, un veterinari? No, gràcies. Primer les persones. “
Aquell vell en bicicleta rovellada, de motiu en Cadernera, l’havia presa per una altra. Bigoti de fregall, gruixut i canós. En Cadernera. Ulleres de pasta color molsa marronosa. I ganes de xerrera. De seguida va passar a dir-li que ell havia criat conills, feia molt, és clar. “Una conilla pot arribar a tenir catorze cries . No pot pas criar-los. N’agafes uns quants, els torces el coll i llestos. Els enterres sota un arbre i li donaran nutrients.”
-Què????- la Bièlia no païa la crueltat.
“Seguint aquest sistema, senyor, una humana que pareix trigèmins, un caldria eliminar-lo, no?”
“On vas a parar! Barreges cols amb peres, tu també! Massa poc, això em passa per parlar amb una ximpleta. Escolta: una conilla no hi entén. Una dona sí que sap què ha de fer.”
I la Bièlia, sense ocultar exasperació, va palplantar-lo. “Que el karma, tant de bo existeixi, … bé, ja s’ho trobarà, s’ho ha de trobar! Que el karma …no et sigui gens lleu!”
-Si això és pràcticament maleir! - i va obrir els ulls d’una manera tan infreqüent que feina va tenir a retancar-los. L’ànima li ho requeria, imperiosament. I la mà, pesadeta.
“M’he d’aturar quant trobo bellesa. Robo bellesa ? No, la xuclo, nèctar. La bellesa natural. Plantes, animals, formes, colors, textures, contrastos, terra, cel, certes arquitectures de sòlida poesia o de decadent magnetisme, la tardor daurada i emporprada, les altres estacions, però la tardor, la tardor, tardOR, la tardor és l’or que adoro.
Després va reviure com havia fet via cap la feina.
“Corren, corren pels carrers corren, paraules que no s’esborren, imatges que no se’n van”. Corria cantant per dins aquelles líniees d’una cançó que li agradava i que feia temps que no escoltava. Corria, la Bièlia, pels carrers, la Bièlia, però les paraules i les imatges que es quedessin quietetes, no podia distreure’s mentre pencava.
I encara la mà persistia amb el túnel metacarpià dolorosament manaire. Deixà tota aquella gent aturant-la, amic xupòpter de mare, Cadernera assassí de conillets, la galindona i el seu home que mirava pits i culs,… corren pels carrers corren, paraules que no s’esborren… de pressa, no volia arribar tard a la fleca on li havien canviat el torn però no pas la minsa mitja jornada.
Prou. Hagué de llevar-se. Massa cervell. Una arengada viva, nedant en aigües esquitxades d’orenga. Envoltada de mar en un marc decorant el passadís. Quadre, afegit per ella a l'apartament, comprat a preu irrisori en un mercat d’ocasió. El quadre de la transformació. La Bièlia, observant aquell peix, deixà de consumir-ne. Aquell peix pintat viu que era mort. Els peixos morien més que no vivien, tants, tones, tantes tones. Decapitats, escuats, desaletats, esventrats. Va ser el punt i final de ser especista. I aquelles llagostes posades a bullir mentre es bellugaven, havia continuat informant-se, allò era por i tot seguit encara els arribaria el dolor més gran, insuportable. Arran de l’arengada presonera en una reproducció naïf la Bièlia va entendre el colossal error, el desorbitat mal al món animal. Cap tast equivalia a patiment i fi. Cap. No li calia cap més làmina. No contribuïra mai més a l'explotació animal.
Ni era la matinada. La Bièlia decidí fer uns minuts d’estiraments, però no d’estiraMENT. Reposa, ment. Agafà la seva colònia preferida, la de sentor de tomaquera amb un toc precís de pebrot mig escalivat. Flaire d’hort. Se’n posà als canells i es traslladà a un indret de la infantesa. Amb gats i rosers i granotes en un safareig, fruiters i hortalisses. Amb la Bièlia petita, que feia pilonets de sorra per enfortir les cames de les formigues. Ai, Bièlia. Amb cargols bovers i cargols del fonoll. Closques vulnerables de mol.luscs que no pagaven ni lloguers ni hipoteques. Ai, Bièlia, rius.
Les parets del pis de l’Irineu, d’un gruix esquifit, van voler que la dona sentís el veí, un tal Procopi, que a trenc d’alba ja era dempeus, uniformat de taronja i blanc fluorescents i cap a treballar, jardiner municipal. Vivia amb la seva mare, una anciana queixosa que, abans de marxar el ‘nen’, havia d’acomiadar-se’n amb un petó cercant el rostre de la vella sota estrats de mantes primes, com capes de ceba (àdhuc desprenien la fortor d’aquell bulb). La mare estirava un braç (no adormit), obria un calaix de la tauleta, n’extreia un tros de teula de xocolata preparada la vigília i tocava que en Procopi la mengés. Un ritual. Fins després, mare. A les tres de la tarda tindria el dinar a taula.
-Ets de por! No m’ho havies dit que avui tens festa i agafes el tren per voltar. No vens a dinar, doncs.
-No, mare. T’ho he anat dient uns quants cops, fa dies. Ah…quan t’incorporis posa’t de seguida un jersei.
-Si encara fa caloreta. On vols que vagi, amb jersei, capsigrany? - el mirà renyaire… mentre les mantes, sis, callaven.
En Procopi sortí del pis. Poc trigaria la de dependències bàsiques a fer acte de presència. Ajuda imprescindible que, entre d’altres, hauria de sentir i sentir i sentir:
-El dia que em moriré serà el dia més feliç de la meva vida. - i assentia, la mare d’en Procopi, fe cega en el Regne dels Cels. Mentrentestant, calia afrontar el suplici del dia a dia, l’esforç. Esmorzaria amb pastilles abans i amb pastilles després. L’assistenta li escalfaria llet que no li feia cap bé, però la insistència és la insistència. Estovar-hi pa amb molta fibra per poder defecar. Vital. Tot menjant, la dona gran regalava un ampli ventall de sons que ella mateixa trobava repulsius –iguals que els que ella havia sentit als vells de la masia en la seva infància - i demanava a la cuidadora que anés a airejar les cambres, totes bastant petites, les quals pregaven deleroses el plaer de la frescor exterior i l’extirpació d’una certa ferum de ranci.
A “Quan cau la poesia, cal recollir-la”, el títol per a la col.lecció de fotografies a la única paret amb estucat venecià, d’un to terròs toscànic, en toscos marcs que en Procopi havia construït tot bricolatgejant, la de benestar admirava imatges de l’anciana, la Consol, en sèpia sobre fons fosc tinta de calamar lliure. Una exposició que no viatjava i no obstant traslladava al món peculiar de la Consol aquells darrers anys, envoltada de decadència, tràgicament graciosa com una nina malalta amb els moviments lents que l’anirien anquilosant i catapultant a la sepultura. Llàgrimes als ulls de l’Erea, la cuidadora. O, si la substituïa, la seva bessona, la Nerea.
A la Bièlia en Procopi li feia sentir papallones més al cor que a l’estómac. Un fill amb la mare senil. Ella, sense fills. I si adoptava un gat? No. Patiria quan l’animal patís. Ja col.laborava amb associacions felines, en Cadernera s’hi havia acostat. El cert és que un buit massa buit l’afligia. La necessitat de donar i rebre tracte amorós, caliu físic i anímic. En Procopi era l’home que saludava a vegades, que l’escoltava a vegades, que el veia del bracet amb la mare a vegades. Semblava poc i era tant.
-Quan fa que no tinc amant? Se m’hi faran teranyines, al cau i al bosc de vellut, antany espessa boscúria intricada. Que poètica sóc, hahaha! – més aviat plorava. – Però les ànsies hi són, no se’m rovellen…encara no! – exclamà cap al sostre. Amb contundència. Oh…i si l’havien sentit? Baixà el braç de la mà adormida cap a les rajoles, hi posà la mà plana, premé. Un gust i un, ara!, molèstia a la baixa.
Exultant per l’èxit saltironà com una nena esbojarrada fins a la cuina-cuineta. On seria la fira, fira-fireta, fireta de fira? La finestra-finestreta…estreta finestreta…hi havia un colom bastant arrodonit, pioc, aureolat d’una quietud que confessava un imminent traspàs. De seguida la dona tragué, d’un pot de vidre, llavors per a ocells. Amb una inspiració…hi afegiria gotes de…l’elixir d’urgència? Per fer que no caduqui la vida, potser.
I no. Primer en prendria ella mateixa, del beuratge suposadament curatiu. L’ampolleta continuava a la pica. L’ensabonà procurant preservar l’etiqueta explicativa. Tampoc feia tant, tant, tant que era caducat. Com l’Irineu.
L’Irineu.
L’Irineu, tot vestit de blanc com la protagonista d’un poema (‘Toda vestida de blanco, almidonada y compuesta, en la puerta de su casa estaba, la niña negra’) en aquells moments en què la Bièlia encetava el matí i només havia dormit amb les hores de tempesta ferotge, intentava girar el cap, cabells tenyits perquè sí de blanc, ell, amb la pell tan clara. S’entestava en fer com una òliba blanca i que el coll fes la volta sencera. No era pas un Irineu mussol, impossible. Tampoc arriscaria lesionar-se. Aquell cap immaculat pensà llavors en el ‘Tot rescat’. N’havia prescindit feia molt. L’ajuda que predicava el producte: una falsedat com una catedral, falsedat com un cutis de reina plebeia poblat de cirurgia estètica. Si, quan se l’administrava, experimentava un sentir-se millor… efecte placebo total, havia conclòs.
Amb tant de blanc li vingué fred. Es posà un pullover blanc, acrílic. S’hi llegien, estampades, ‘Rob és Pierre’. No tenia ni idea de qui era en Rob ni qui era en Pierre ni tots dos junts. No hi perdria el cap. La temperatura, gèlida, l’hostiava de valent i, ell, covard, entrà a l’autocaravana. Tocava tornar. Tocava tornar el vehicle llogat. Tocava tornar al poble. I al pis que tocava cobrar-ne el mes, aquell, però, en persona, a aquella dona... Bièlia, es deia? Abans caldria dutxar-se. L’Irineu es notà una fortor que podia ofendre. A ell el convidava a estimar-se. Quant feia, que no es rentava? Tancà els ulls, tan profunds i obscurs, arraconà les poques ganes de la propera reincorporació laboral. Un record l’inundà. La seva àvia xarrupant fruita. Xarrupant mitges taronges, mitges mandarines, mitges aranges.
-Quan menjo, deixeu-me sola. – exigia, tossudament. No admetia ningú mentre gratava el plat triant bocins, xuclava, bavejava, estovava pa a l’oli de l’amanida. Gotejar. Rots i pets, els que sortissin.
Quan menjo, deixeu-me sola. Com la mare d’en Procopi, la Consol.
Sí i no, respectar aquella voluntat. Calia vigilar la deglució, que no li fos costosa. El gorja avall esdevenia una fita. Tanmateix, aquella àvia, antany coqueta, no perdia elegància innata. Com la Consol.
L’Irineu desà l’àvia ben endins, ben tapadeta. S’abraçà fent una ics, tapant bastant el ‘Rob és Pierre’. Al llit del vehicle-habitatge, sota mantes, isolat, es lliurà a més records, del que li vingués, del que fos, mentre a fora el blanc esdevenia fosc i la neu encara no prou fosa manava menys. Li vingué u aquella noia de naturalesa fleble de cervell, pell i budell, d’aquella manera ho deia, rimant, aquella noia que es planyia massa de mals encara menuts. L’Irineu no podia pas, per pena, protegir-la tota la vida. Gens aviat és dit, ‘Tota una vida’. En trencar relacions coincidint que a ella no li renovaven el contracte… ella deixà la feina d’aparadorista de botigues solidàries que l’Ajuntament reforçava (a la seva ehem manera): moltes persones amb càrrecs de salari xiula fort es mostraven substanciosament compassius i aportaven sacs i sacs de roba i articles de marca que havien dut poques o cap vegada, que a certes esferes els capritxos són ben regats. L’exnovieta de l’Irineu tenia tres noms i a vegades anava a la feina amb pijama. Ilvana, Rododendra i Rooibas.
Endinsat en la comoditat, flonjor i escalfor, una mena de placenta, en la solitud d’enlloc, l’Irineu parlava i es parlava:
-Ilvana no m’agrada, sona a fada malèfica nòrdica, què vols que t’hi digui. M’afecta, m’irrita la part final, anal, de l’intestí, deia ella, deia si em dius així no respondré. Rododendra. Em fa rodar el cap, quin nom! Potent. Com Raquel, però més maco. Vegetal i vivificant. Si em perdo en un dèdal i és d’estructura rodona no me’n sortiré, deia ella, no volia aquest nom i deia això. Però deu ser perquè pocs recordarien el nom sencer, per llarg. Això també ho deia ella. Bé recorden, els noms compostos, hauria de ser el mateix. I no. Rododendra, robustament plantada. No. Que sóc malaltissona. I Rooibas. Rooo. Rooo. Rooo. No et fa gràcia? Rooo. Rooo. Rooo. No és cap motor de cap enginy, nooo. T’haig de recordar que sona Ruuu, Ruuu, Ruuu? No et fa gràcia, deia, és el millor. És quasi igual que el nom d’un arbust vermellós africà. M’encanta. Quan parles dels teus noms no i del teu nom sí no et planys, això m’encanta a mi. Calla, continuava, jo prenc aquest te sense teïna, té aquest te que no és te i ho discuteixen, té el mateix color que el reflex dels cabells d’una model que admiro, jo que tinc una cabellera greixosa pixanera. Deixa de menystenir-te, Rooo. Nooo, Ruuu. No, si em vull tenyir. Haig de trobar aquesta coloració exacta.
L’Irineu es mig adormí, exhaust reproduint una de les darreres converses amb la Rooibas. Sí que cansava parlar amb ella parlant d’ella, ella, ella i les seves flaqueses. Però era com una trampa per foragitar amistat massa intensa. L’Irineu, com intuint-ho, anava més enllà i valorava la particular i enginyosa decoració de les tendes de segona mà de la mà de la Rooo…ella que d’allò poc o gens en volia parlar.
-No hi ha manera de desrepetir segons quins repetiments. Re-PATIMENTS. Te n’adones, Rooo, Ruuu?
Sense la Ilvana, noooo, la Rododendra, noooo, la Rooo, síiii, l’Irineu s’havia trastocat un %. I era cosa bona.
Llavors freqüentà la llar d’un company de feina, casat, que s’avorria davant el televisor.
-Mira com ho té tot!
Humiliava la seva dona, fastiguejada de dècades de submissió domèstica. Matrimoni a l’antiga en temps moderns massa ràpid-moderns a l’entendre d’ell. I ella, què vols, mig desdentada i sense estudis. Com a colofó, la sogra, vivament i eterna instal.lada amb ells, li etzibà:
-Ets una morta de gana!
Li mostrava unes cireres excel.lents, supremament cares, no n’hi oferia. Així vivia aquell trio.
L’Irineu mantenia la boca serrada amb dificultat. Ell, tímid, i més a casa d’un altre…però esclatà:
-Senyora, calliiiiii, cireres per a tothom. Gasiva, mala sogra, mala persona!
I la sogra, que només havia obsequiat cal fill amb un absentisme quan arreplegà un constructor de baixa estofa jubilat a qui posar-li bé les totxanes i ell a ella les balconades, volgué fulminar-lo. De resultes, a l’Irineu, la confrontació amb una esclavitzadora de Ventafocs li valgué un fi d’amistat ni amistat de feina de no feia ni massa. Li quedà la imatge del fill calmant la mare escandalitzada dient de tot a l’Irineu que, oooooh, gosà fer un pam-i-pipa i treu la llengua. Adéu a una dimensió anquilosada als anys cinquanta. La jove-vella seguí sent la pobreta que havia de mostrar-se agraïda, invisible a ajuda per no demanar-la, per no mostrar-se i cercar suport, per… també, covarda. Empenta i decisió no constaven en els seus recursos. Recollí una cirera accidentalment caiguda que havia rodolat fins rere el sofà reclinatori adaptat, de color clar que exigia, per netejar-lo, un determinat tipus de baieta curiosament color cirera. No la menjà pas. La plantà. En un test ocult en un racó del terrat comunitari. “Quan tingui les meves cireres, n’hi donaré a la sogra i haurà de callar”. La roba estesa voleiava, un pardal quasi xarpà una mosca. Roba i pardal i mosca li deien: ‘Pobra noia,’ Expressió errònia: gairebé era una vella.
L’Irineu sense l’intent d’amic.
L’Irineu sense la Rooo.
L’Irineu que hauria de dir-li a la Bièlia que en tres mesos hauria de deixar el pis. Ell havia finat l’etapa de neteja (no a fons) personal en l’autocaravana, rondolejant. Cobrant la baixa i el lloguer. S’hauria d’excusar…havia previst continuar vivint amb aquell sistema. Etapa d’oblit, sobretot, de la Rooo. La Rooo de cuixa gruixuda i d’ànima ampla que no la desplegà, fora llast, ni a ell ni a ella mateixa. La Rooo embellint aparadors per a pobres qui sabia on. Amb fulles premsades, amb cartons de textures i tons diversos, amb fulls amb lletres de cançons de l’any de maria castanya i de màrius boniato…La Rooo, contava d’ella, que ‘novembrejava’, el seu més preferit. Tardor en esplendor. La Rooo era una fulla daurada, carmesina, ocre, intactament poética. La neu l’hauria cremada.
La Rooo havia només vist la Bièlia feia dos anys. S’havien esguardat. Una, dins l’aparador, muntant. L’altra, des de fora, contemplant encuriosida. S’havien somrigut, havien creat en un no-res un món d’elles dins una mirada i un somrís. Una esfera indestructible. No es trobarien mai més (de tant com sabien que s’havien trobat).
L’Irineu, davant la porta del pis. A la contigua, sentí com la mare d’en Procopi caminava arrossegant els peus en la fase prèvia a la cadira de rodes. Rodes…Rododendra. Nooo. Rooo. Sentí com aquella dona d’edat cantava per alegrar el canari de la gàbia. El canari empresonat vivia menys que ella. El canari responia al cant de la Consol, demanava, pidolava. Ell no era un obsequi, no era una figura empresonada. L’anciana no sabia traduir-ho. Gradualment no sabia ni traduir-se a ella mateixa.
La Bièlia obrí. Duia l’elixir a la mà, amb els diners en efectiu corresponents a la mesada.
-Si et va bé, jo, jo…sense fer nosa, eh ?, m’estaria en una cambra un trimestre. Has d’anar-te’n. Torno. I torno a la feina. Ah, l’elixir, el tens! “Tot Rescat”! Hahaha!
Ella va assentir. Més endavant seria ella qui demanaria la cambra un trimestre.
-I aquest licoret amb propietats? Caducat? Elixir d’urgència? Encara n’hi ha!
Anaren directe a aquella cuina de caire angost. A seure en dues cadires de fòrmica grogosa vintage. A la taula conjunt, en dos copetes didalet, abocaren el residu. Rescat Total, Tot Rescat, el que fos. Els gotets, que no eren de brindar, en el xoc van esclatar. Bocins de vidre no queien, sinó que suraven creant estrelles cristal.lines. Es tractava de la urgència veritable de l’elixir: tornar-se màgia incaducable. Els problemes dels humans no els arrenja cap ampolleta per més bufoneta que sigui la presentació i més sensacionalista el nom. L’elixir només cercava alinear-se amb els estels dels que, en part, estava format. L’Irineu i la Bièlia absorbien, sense preguntes, la inefable imatge mentre desfragmentaven quelcom que, cansat d’un estat somort, els unia sòlidament.
La Bièlia s'estava en aquell apartament des que l'Irineu s'havia atabalat. Atabalat massa. No pas un inici de demència, però el cervell és delicat. Tot li venia perquè la meitat del personal de la casa de la vila s'havia enrigut d'ell pel cartell -redactat seu- en visible exposició en una balustrada de l'església:
"Obres d'execució del projecte executiu d'executar millores a la plaça del temple religiós del municipal poble".
-Pobre balustrada, va llustrada!- el tinent d'alcalde jugà enginyosament amb el motiu de riota.
La Bièlia no en sabia res. Ella havia llogat el pis, amb tot inclòs, però no pas les burles laborals que hi poguessin ressonar de patiments del llogater. Mirà per la finestra, massa estreta pel seu gust, la única. La cuina, mal dissenyada, requeria més il.luminació natural.
-Que negre, allà baix! Tindrà raó, la ràdio, que s'apropa pluja grassa la nit sencera?
L'ampolleta, amb un pèl de pàtina greixosa, la deixà a la pica, entre ampolles de quart de litre de vidre blau esmerilat que havia extirpat del ventre d'un contenidor de reciclatge, segurament procedents d'un hotel a tocar que li va fer l'efecte que li demanaven que se les emportés ella.
No tenia ganes de sopar. Feia mitja hora havia menjat un parell de grapats d'avellana torrada i un tros de teula de xocolata negra. Suficient. Energètic. Sa.
Al lavabo, estança també petita, es contemplà al mirall ovalat d'herència que ella havia portat, d'herència d'una tieta segona que primerament havia detestat i que a les acaballes de la seva vida trobà encantadora. Li envià un petò amb un somrís i una llàgrima. Continuà observant-se al reflex.
"L'aspecte monumental neix sovint de la ruïna".
Aquella frase de Víctor Hugo li va venir com un llamp i un dels anunciats s'hi sincronitzava amb un tro.
-Doncs sí. Amb cinquanta-set anys sóc una pintoresca ruïna. Monumental, que m'he treballat. Treballar-se, que de moda que queda! M'he de-cons-tru-ït, hahaha!
Es va fer dos petons als palmells de les mans, se'ls estampà a les galtes (d'alçada no operada) i hi conjuntà un somriure acceptablement feliç.
Més tard, sent al llit – en dormitori bastant ample (oh!)- es repetia que l'endemà buidaria el contingut de l'ampolleta al test de la dragonera (dracaena, però la Bièlia li deia ‘dragonera’). Dubtà. Pobra planta, si no rutllava. On era, el dragó, dragonera? On era, on era...murmurant sense parar aquells mots entrà en un somieig. L'envàs no era un vas, on vas a parar, no un vas, no un vas, el vidre gruixut de to ambre taronja marronós es queda, es queda, da, da, da. Sense el tap. Up el tap, fora el tap. Fora, que és de plàstic. A l'ampolleta hi aniran unes roses nanes seques, de tija ben fina que desprenen subtil aroma, fragància, ànsia de la fragància, ànsia, ànsia...
I el son guanyà.
Malauradament una mà més adormida que ella, al seu torn, guanyà al món de Morfeu. Ui, ja hi tornava. Despertar-la, que no costés. Mentre s'hi mossegava els dits calculà que, cinc, cinc dies... l'Irineu tornaria de viatge i, com havien acordat, passaria, aquella vegada en persona, a cobrar la mesada. Gosaria demanar-li informació sobre l'elixir? Ell podria respondre perfectament 'no és de la teva incumbència'.
La mà enrampada exigia una altra tàctica. La va fer picar contra els barrots de la capçalera del llit, metàl.licament freds. I no. L'estirà, per damunt la tauleta, a l'alçada del volum de mil dues-centes i escaig pàgines de 'Els miserables', de Víctor Hugo, que estava llegint i, calculava, s'hi estaria pel cap baix mig any. Per assaborir-lo –i alhora ‘patir-lo’, feixuc, carregat d’història- com calia. La bibliotecària li havia allargat el préstec quatre vegades. Si ningú més esperava la novel.la, cap problema. La Bièlia alhora llegia cada dia en anglès i francès (llengües de les que volia mantenir un nivell i ampliar-lo d'aquella manera, pel seu compte) i en castellà (en aquells moments l’ocupava un capítol diari d'un assaig sobre els beneficis i els estralls del riure). Tot plegat comportava l'allargament de la novelassa de l'autor francès. En definitiva, un desplegament lector que la seva ment inquieta, àvida de saber escollir, havia de menester per en la suma del peculiar equilibri de la Bièlia.
Com que, amb la història de la mà empalagosa no podia retornar al món oníric, s’entretenia recordant coses del dia acabat.
-Sí. El lloguer és car.
Qui se’n queixava viatjava cada estiu, en temporada alta, uns quants milers d’euros de despesa. Que no viatgés! Quina ràbia li feia, la gent així. Tant, costava, un benestar humil, que el benestar de rics no ajuda al planeta. Ho tenia claríssim, la Bièlia. Però, com que coneixia poc a aquell amic jovenet d’un amic més maduret, es mossegà la llengua i no li vomità la seva assenyada opinió.
-El meu salari és irrisori. Per això deixo l’apartament, prou pagar per tenir-lo i aniré a viure amb la meva mare.
La Bièlia treia fum per dins.
-Ella cuina súper. Renta la roba més súper encara. Endreçada i neta. No pas com jo! Pot pagar sense impediments els subministraments energètics seus i meus, els bàsics i els de caprici. No vegis, me n’hi vaig! A canvi, no estarà sola. Sóc la nineta dels seus ulls. Bé, ull, que un no li xuta gaire.
La mare en qüestió, que encara no tenia ni la mitja cinquantena, havia exclamat ‘quin fill xupòpter!’, el mateix fill continuà relatant, i que tant ella, condescendent, com ell havien rigut de valent.
-Això és amor.
Sí. I no. La Bièlia sospesava les dues cares de la moneda. La mare del noi era més jove que ella mateixa. Ella no havia tingut fills. Un abortament era comptable?
-Als fills sempre se’ls ha de tenir la porta oberta.- allò altre havia quasi cridat una dona del poble de tota la vida, exbotiguera d’una sabateria, dona acuirassadament robusta, expressió sovint blindada, i creient catòlica. Després ho repetí, taxativament, ‘als fills sempre se’ls ha de tenir la porta oberta’. Xarrupà, per refrescar-se de l’esforç, el cafè sol que prenia acompanyada del seu mig difunt marit, que jugava a penjar babaies. La dona feia patir una pota de la cadira on estaba instal.lada amb un pes que no perdonava. Operada de galindons i amb els canells carregats de galindaines. El seu cafè i aturar coneguts per fer-los escoltar les seves intocables opinions. L’home, quan encara tirava, podia anar sol al WC on trucava a un club de treballadores sexuals amb qui esplaiar-se lluny de la galindona i dels seus picardies arnats. Cites per cardar amb femelles fresques mentre la bava iniciava el trajecte cap a mal port.
La Bièlia no sabia si li desagradava més la imatge de la Concepció alliçonadora o la del seu home regalimant saliva. La Concepció alliçonant… a qui? Ah, sí. A una altra dona, que li debatia que un cop fora de la llar, els fills, que campin, que alleugeria i donava llibertat. I aquella segona dona, més jove, s’havia afanyat a fugir de la imposaire…i…i…la mà s’entestava en la dificultat de ser calmada, requeia amb intermitències. La Bièlia, pacient, practicava exercicis d’estirament al mateix temps que de reforçament de memòria, amb els ulls closos. Amb tot el braç fora del llit.
“Ai, així que t’he confós, noia? No ets la que alimenta una colònia de gats? Doncs t’hi assembles. Com? No, jo no tinc animals. Tinc metge de salut pública per a mi i hauria de pagar, privat, un veterinari? No, gràcies. Primer les persones. “
Aquell vell en bicicleta rovellada, de motiu en Cadernera, l’havia presa per una altra. Bigoti de fregall, gruixut i canós. En Cadernera. Ulleres de pasta color molsa marronosa. I ganes de xerrera. De seguida va passar a dir-li que ell havia criat conills, feia molt, és clar. “Una conilla pot arribar a tenir catorze cries . No pot pas criar-los. N’agafes uns quants, els torces el coll i llestos. Els enterres sota un arbre i li donaran nutrients.”
-Què????- la Bièlia no païa la crueltat.
“Seguint aquest sistema, senyor, una humana que pareix trigèmins, un caldria eliminar-lo, no?”
“On vas a parar! Barreges cols amb peres, tu també! Massa poc, això em passa per parlar amb una ximpleta. Escolta: una conilla no hi entén. Una dona sí que sap què ha de fer.”
I la Bièlia, sense ocultar exasperació, va palplantar-lo. “Que el karma, tant de bo existeixi, … bé, ja s’ho trobarà, s’ho ha de trobar! Que el karma …no et sigui gens lleu!”
-Si això és pràcticament maleir! - i va obrir els ulls d’una manera tan infreqüent que feina va tenir a retancar-los. L’ànima li ho requeria, imperiosament. I la mà, pesadeta.
“M’he d’aturar quant trobo bellesa. Robo bellesa ? No, la xuclo, nèctar. La bellesa natural. Plantes, animals, formes, colors, textures, contrastos, terra, cel, certes arquitectures de sòlida poesia o de decadent magnetisme, la tardor daurada i emporprada, les altres estacions, però la tardor, la tardor, tardOR, la tardor és l’or que adoro.
Després va reviure com havia fet via cap la feina.
“Corren, corren pels carrers corren, paraules que no s’esborren, imatges que no se’n van”. Corria cantant per dins aquelles líniees d’una cançó que li agradava i que feia temps que no escoltava. Corria, la Bièlia, pels carrers, la Bièlia, però les paraules i les imatges que es quedessin quietetes, no podia distreure’s mentre pencava.
I encara la mà persistia amb el túnel metacarpià dolorosament manaire. Deixà tota aquella gent aturant-la, amic xupòpter de mare, Cadernera assassí de conillets, la galindona i el seu home que mirava pits i culs,… corren pels carrers corren, paraules que no s’esborren… de pressa, no volia arribar tard a la fleca on li havien canviat el torn però no pas la minsa mitja jornada.
Prou. Hagué de llevar-se. Massa cervell. Una arengada viva, nedant en aigües esquitxades d’orenga. Envoltada de mar en un marc decorant el passadís. Quadre, afegit per ella a l'apartament, comprat a preu irrisori en un mercat d’ocasió. El quadre de la transformació. La Bièlia, observant aquell peix, deixà de consumir-ne. Aquell peix pintat viu que era mort. Els peixos morien més que no vivien, tants, tones, tantes tones. Decapitats, escuats, desaletats, esventrats. Va ser el punt i final de ser especista. I aquelles llagostes posades a bullir mentre es bellugaven, havia continuat informant-se, allò era por i tot seguit encara els arribaria el dolor més gran, insuportable. Arran de l’arengada presonera en una reproducció naïf la Bièlia va entendre el colossal error, el desorbitat mal al món animal. Cap tast equivalia a patiment i fi. Cap. No li calia cap més làmina. No contribuïra mai més a l'explotació animal.
Ni era la matinada. La Bièlia decidí fer uns minuts d’estiraments, però no d’estiraMENT. Reposa, ment. Agafà la seva colònia preferida, la de sentor de tomaquera amb un toc precís de pebrot mig escalivat. Flaire d’hort. Se’n posà als canells i es traslladà a un indret de la infantesa. Amb gats i rosers i granotes en un safareig, fruiters i hortalisses. Amb la Bièlia petita, que feia pilonets de sorra per enfortir les cames de les formigues. Ai, Bièlia. Amb cargols bovers i cargols del fonoll. Closques vulnerables de mol.luscs que no pagaven ni lloguers ni hipoteques. Ai, Bièlia, rius.
Les parets del pis de l’Irineu, d’un gruix esquifit, van voler que la dona sentís el veí, un tal Procopi, que a trenc d’alba ja era dempeus, uniformat de taronja i blanc fluorescents i cap a treballar, jardiner municipal. Vivia amb la seva mare, una anciana queixosa que, abans de marxar el ‘nen’, havia d’acomiadar-se’n amb un petó cercant el rostre de la vella sota estrats de mantes primes, com capes de ceba (àdhuc desprenien la fortor d’aquell bulb). La mare estirava un braç (no adormit), obria un calaix de la tauleta, n’extreia un tros de teula de xocolata preparada la vigília i tocava que en Procopi la mengés. Un ritual. Fins després, mare. A les tres de la tarda tindria el dinar a taula.
-Ets de por! No m’ho havies dit que avui tens festa i agafes el tren per voltar. No vens a dinar, doncs.
-No, mare. T’ho he anat dient uns quants cops, fa dies. Ah…quan t’incorporis posa’t de seguida un jersei.
-Si encara fa caloreta. On vols que vagi, amb jersei, capsigrany? - el mirà renyaire… mentre les mantes, sis, callaven.
En Procopi sortí del pis. Poc trigaria la de dependències bàsiques a fer acte de presència. Ajuda imprescindible que, entre d’altres, hauria de sentir i sentir i sentir:
-El dia que em moriré serà el dia més feliç de la meva vida. - i assentia, la mare d’en Procopi, fe cega en el Regne dels Cels. Mentrentestant, calia afrontar el suplici del dia a dia, l’esforç. Esmorzaria amb pastilles abans i amb pastilles després. L’assistenta li escalfaria llet que no li feia cap bé, però la insistència és la insistència. Estovar-hi pa amb molta fibra per poder defecar. Vital. Tot menjant, la dona gran regalava un ampli ventall de sons que ella mateixa trobava repulsius –iguals que els que ella havia sentit als vells de la masia en la seva infància - i demanava a la cuidadora que anés a airejar les cambres, totes bastant petites, les quals pregaven deleroses el plaer de la frescor exterior i l’extirpació d’una certa ferum de ranci.
A “Quan cau la poesia, cal recollir-la”, el títol per a la col.lecció de fotografies a la única paret amb estucat venecià, d’un to terròs toscànic, en toscos marcs que en Procopi havia construït tot bricolatgejant, la de benestar admirava imatges de l’anciana, la Consol, en sèpia sobre fons fosc tinta de calamar lliure. Una exposició que no viatjava i no obstant traslladava al món peculiar de la Consol aquells darrers anys, envoltada de decadència, tràgicament graciosa com una nina malalta amb els moviments lents que l’anirien anquilosant i catapultant a la sepultura. Llàgrimes als ulls de l’Erea, la cuidadora. O, si la substituïa, la seva bessona, la Nerea.
A la Bièlia en Procopi li feia sentir papallones més al cor que a l’estómac. Un fill amb la mare senil. Ella, sense fills. I si adoptava un gat? No. Patiria quan l’animal patís. Ja col.laborava amb associacions felines, en Cadernera s’hi havia acostat. El cert és que un buit massa buit l’afligia. La necessitat de donar i rebre tracte amorós, caliu físic i anímic. En Procopi era l’home que saludava a vegades, que l’escoltava a vegades, que el veia del bracet amb la mare a vegades. Semblava poc i era tant.
-Quan fa que no tinc amant? Se m’hi faran teranyines, al cau i al bosc de vellut, antany espessa boscúria intricada. Que poètica sóc, hahaha! – més aviat plorava. – Però les ànsies hi són, no se’m rovellen…encara no! – exclamà cap al sostre. Amb contundència. Oh…i si l’havien sentit? Baixà el braç de la mà adormida cap a les rajoles, hi posà la mà plana, premé. Un gust i un, ara!, molèstia a la baixa.
Exultant per l’èxit saltironà com una nena esbojarrada fins a la cuina-cuineta. On seria la fira, fira-fireta, fireta de fira? La finestra-finestreta…estreta finestreta…hi havia un colom bastant arrodonit, pioc, aureolat d’una quietud que confessava un imminent traspàs. De seguida la dona tragué, d’un pot de vidre, llavors per a ocells. Amb una inspiració…hi afegiria gotes de…l’elixir d’urgència? Per fer que no caduqui la vida, potser.
I no. Primer en prendria ella mateixa, del beuratge suposadament curatiu. L’ampolleta continuava a la pica. L’ensabonà procurant preservar l’etiqueta explicativa. Tampoc feia tant, tant, tant que era caducat. Com l’Irineu.
L’Irineu.
L’Irineu, tot vestit de blanc com la protagonista d’un poema (‘Toda vestida de blanco, almidonada y compuesta, en la puerta de su casa estaba, la niña negra’) en aquells moments en què la Bièlia encetava el matí i només havia dormit amb les hores de tempesta ferotge, intentava girar el cap, cabells tenyits perquè sí de blanc, ell, amb la pell tan clara. S’entestava en fer com una òliba blanca i que el coll fes la volta sencera. No era pas un Irineu mussol, impossible. Tampoc arriscaria lesionar-se. Aquell cap immaculat pensà llavors en el ‘Tot rescat’. N’havia prescindit feia molt. L’ajuda que predicava el producte: una falsedat com una catedral, falsedat com un cutis de reina plebeia poblat de cirurgia estètica. Si, quan se l’administrava, experimentava un sentir-se millor… efecte placebo total, havia conclòs.
Amb tant de blanc li vingué fred. Es posà un pullover blanc, acrílic. S’hi llegien, estampades, ‘Rob és Pierre’. No tenia ni idea de qui era en Rob ni qui era en Pierre ni tots dos junts. No hi perdria el cap. La temperatura, gèlida, l’hostiava de valent i, ell, covard, entrà a l’autocaravana. Tocava tornar. Tocava tornar el vehicle llogat. Tocava tornar al poble. I al pis que tocava cobrar-ne el mes, aquell, però, en persona, a aquella dona... Bièlia, es deia? Abans caldria dutxar-se. L’Irineu es notà una fortor que podia ofendre. A ell el convidava a estimar-se. Quant feia, que no es rentava? Tancà els ulls, tan profunds i obscurs, arraconà les poques ganes de la propera reincorporació laboral. Un record l’inundà. La seva àvia xarrupant fruita. Xarrupant mitges taronges, mitges mandarines, mitges aranges.
-Quan menjo, deixeu-me sola. – exigia, tossudament. No admetia ningú mentre gratava el plat triant bocins, xuclava, bavejava, estovava pa a l’oli de l’amanida. Gotejar. Rots i pets, els que sortissin.
Quan menjo, deixeu-me sola. Com la mare d’en Procopi, la Consol.
Sí i no, respectar aquella voluntat. Calia vigilar la deglució, que no li fos costosa. El gorja avall esdevenia una fita. Tanmateix, aquella àvia, antany coqueta, no perdia elegància innata. Com la Consol.
L’Irineu desà l’àvia ben endins, ben tapadeta. S’abraçà fent una ics, tapant bastant el ‘Rob és Pierre’. Al llit del vehicle-habitatge, sota mantes, isolat, es lliurà a més records, del que li vingués, del que fos, mentre a fora el blanc esdevenia fosc i la neu encara no prou fosa manava menys. Li vingué u aquella noia de naturalesa fleble de cervell, pell i budell, d’aquella manera ho deia, rimant, aquella noia que es planyia massa de mals encara menuts. L’Irineu no podia pas, per pena, protegir-la tota la vida. Gens aviat és dit, ‘Tota una vida’. En trencar relacions coincidint que a ella no li renovaven el contracte… ella deixà la feina d’aparadorista de botigues solidàries que l’Ajuntament reforçava (a la seva ehem manera): moltes persones amb càrrecs de salari xiula fort es mostraven substanciosament compassius i aportaven sacs i sacs de roba i articles de marca que havien dut poques o cap vegada, que a certes esferes els capritxos són ben regats. L’exnovieta de l’Irineu tenia tres noms i a vegades anava a la feina amb pijama. Ilvana, Rododendra i Rooibas.
Endinsat en la comoditat, flonjor i escalfor, una mena de placenta, en la solitud d’enlloc, l’Irineu parlava i es parlava:
-Ilvana no m’agrada, sona a fada malèfica nòrdica, què vols que t’hi digui. M’afecta, m’irrita la part final, anal, de l’intestí, deia ella, deia si em dius així no respondré. Rododendra. Em fa rodar el cap, quin nom! Potent. Com Raquel, però més maco. Vegetal i vivificant. Si em perdo en un dèdal i és d’estructura rodona no me’n sortiré, deia ella, no volia aquest nom i deia això. Però deu ser perquè pocs recordarien el nom sencer, per llarg. Això també ho deia ella. Bé recorden, els noms compostos, hauria de ser el mateix. I no. Rododendra, robustament plantada. No. Que sóc malaltissona. I Rooibas. Rooo. Rooo. Rooo. No et fa gràcia? Rooo. Rooo. Rooo. No és cap motor de cap enginy, nooo. T’haig de recordar que sona Ruuu, Ruuu, Ruuu? No et fa gràcia, deia, és el millor. És quasi igual que el nom d’un arbust vermellós africà. M’encanta. Quan parles dels teus noms no i del teu nom sí no et planys, això m’encanta a mi. Calla, continuava, jo prenc aquest te sense teïna, té aquest te que no és te i ho discuteixen, té el mateix color que el reflex dels cabells d’una model que admiro, jo que tinc una cabellera greixosa pixanera. Deixa de menystenir-te, Rooo. Nooo, Ruuu. No, si em vull tenyir. Haig de trobar aquesta coloració exacta.
L’Irineu es mig adormí, exhaust reproduint una de les darreres converses amb la Rooibas. Sí que cansava parlar amb ella parlant d’ella, ella, ella i les seves flaqueses. Però era com una trampa per foragitar amistat massa intensa. L’Irineu, com intuint-ho, anava més enllà i valorava la particular i enginyosa decoració de les tendes de segona mà de la mà de la Rooo…ella que d’allò poc o gens en volia parlar.
-No hi ha manera de desrepetir segons quins repetiments. Re-PATIMENTS. Te n’adones, Rooo, Ruuu?
Sense la Ilvana, noooo, la Rododendra, noooo, la Rooo, síiii, l’Irineu s’havia trastocat un %. I era cosa bona.
Llavors freqüentà la llar d’un company de feina, casat, que s’avorria davant el televisor.
-Mira com ho té tot!
Humiliava la seva dona, fastiguejada de dècades de submissió domèstica. Matrimoni a l’antiga en temps moderns massa ràpid-moderns a l’entendre d’ell. I ella, què vols, mig desdentada i sense estudis. Com a colofó, la sogra, vivament i eterna instal.lada amb ells, li etzibà:
-Ets una morta de gana!
Li mostrava unes cireres excel.lents, supremament cares, no n’hi oferia. Així vivia aquell trio.
L’Irineu mantenia la boca serrada amb dificultat. Ell, tímid, i més a casa d’un altre…però esclatà:
-Senyora, calliiiiii, cireres per a tothom. Gasiva, mala sogra, mala persona!
I la sogra, que només havia obsequiat cal fill amb un absentisme quan arreplegà un constructor de baixa estofa jubilat a qui posar-li bé les totxanes i ell a ella les balconades, volgué fulminar-lo. De resultes, a l’Irineu, la confrontació amb una esclavitzadora de Ventafocs li valgué un fi d’amistat ni amistat de feina de no feia ni massa. Li quedà la imatge del fill calmant la mare escandalitzada dient de tot a l’Irineu que, oooooh, gosà fer un pam-i-pipa i treu la llengua. Adéu a una dimensió anquilosada als anys cinquanta. La jove-vella seguí sent la pobreta que havia de mostrar-se agraïda, invisible a ajuda per no demanar-la, per no mostrar-se i cercar suport, per… també, covarda. Empenta i decisió no constaven en els seus recursos. Recollí una cirera accidentalment caiguda que havia rodolat fins rere el sofà reclinatori adaptat, de color clar que exigia, per netejar-lo, un determinat tipus de baieta curiosament color cirera. No la menjà pas. La plantà. En un test ocult en un racó del terrat comunitari. “Quan tingui les meves cireres, n’hi donaré a la sogra i haurà de callar”. La roba estesa voleiava, un pardal quasi xarpà una mosca. Roba i pardal i mosca li deien: ‘Pobra noia,’ Expressió errònia: gairebé era una vella.
L’Irineu sense l’intent d’amic.
L’Irineu sense la Rooo.
L’Irineu que hauria de dir-li a la Bièlia que en tres mesos hauria de deixar el pis. Ell havia finat l’etapa de neteja (no a fons) personal en l’autocaravana, rondolejant. Cobrant la baixa i el lloguer. S’hauria d’excusar…havia previst continuar vivint amb aquell sistema. Etapa d’oblit, sobretot, de la Rooo. La Rooo de cuixa gruixuda i d’ànima ampla que no la desplegà, fora llast, ni a ell ni a ella mateixa. La Rooo embellint aparadors per a pobres qui sabia on. Amb fulles premsades, amb cartons de textures i tons diversos, amb fulls amb lletres de cançons de l’any de maria castanya i de màrius boniato…La Rooo, contava d’ella, que ‘novembrejava’, el seu més preferit. Tardor en esplendor. La Rooo era una fulla daurada, carmesina, ocre, intactament poética. La neu l’hauria cremada.
La Rooo havia només vist la Bièlia feia dos anys. S’havien esguardat. Una, dins l’aparador, muntant. L’altra, des de fora, contemplant encuriosida. S’havien somrigut, havien creat en un no-res un món d’elles dins una mirada i un somrís. Una esfera indestructible. No es trobarien mai més (de tant com sabien que s’havien trobat).
L’Irineu, davant la porta del pis. A la contigua, sentí com la mare d’en Procopi caminava arrossegant els peus en la fase prèvia a la cadira de rodes. Rodes…Rododendra. Nooo. Rooo. Sentí com aquella dona d’edat cantava per alegrar el canari de la gàbia. El canari empresonat vivia menys que ella. El canari responia al cant de la Consol, demanava, pidolava. Ell no era un obsequi, no era una figura empresonada. L’anciana no sabia traduir-ho. Gradualment no sabia ni traduir-se a ella mateixa.
La Bièlia obrí. Duia l’elixir a la mà, amb els diners en efectiu corresponents a la mesada.
-Si et va bé, jo, jo…sense fer nosa, eh ?, m’estaria en una cambra un trimestre. Has d’anar-te’n. Torno. I torno a la feina. Ah, l’elixir, el tens! “Tot Rescat”! Hahaha!
Ella va assentir. Més endavant seria ella qui demanaria la cambra un trimestre.
-I aquest licoret amb propietats? Caducat? Elixir d’urgència? Encara n’hi ha!
Anaren directe a aquella cuina de caire angost. A seure en dues cadires de fòrmica grogosa vintage. A la taula conjunt, en dos copetes didalet, abocaren el residu. Rescat Total, Tot Rescat, el que fos. Els gotets, que no eren de brindar, en el xoc van esclatar. Bocins de vidre no queien, sinó que suraven creant estrelles cristal.lines. Es tractava de la urgència veritable de l’elixir: tornar-se màgia incaducable. Els problemes dels humans no els arrenja cap ampolleta per més bufoneta que sigui la presentació i més sensacionalista el nom. L’elixir només cercava alinear-se amb els estels dels que, en part, estava format. L’Irineu i la Bièlia absorbien, sense preguntes, la inefable imatge mentre desfragmentaven quelcom que, cansat d’un estat somort, els unia sòlidament.
l´Autor

928 Relats
987 Comentaris
464055 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com