No faig cua

Impossible. Tot i que...afortunada de mi. Un sol que hostia les pedres reescalfa els pots, alguns dels quals encara conserven vestigis de les etiquetes que identificaven els continguts ('banderilles'; olives arbequines; espàrrecs;...). Als taps els han practicat irrisoris orificis: ben poc aire s'hi podrà estrènyer.

Al costat d'uns xiprers mal pentinats i rere una mola de caputxines que creixen a la seva immensa manera, m'esgarrifo observant des de l'amagatall, traguent el caparronet pel forat d'una totxana d'entre tantes amb tants com en disposa el mur separador de dos patis per no fer patir les relacions interveïnals. Pots tombats sobre un caminoi de sorra amb herbes esporàdiques, pots en renglera com la legió de formigues que es mou i els deixa enrere. Enriolats, juguen a canviar-los de lloc i els fotografien. I les meves amigues i familiars, presoneres del caprici dels dos marrecs, es desesperen en llurs presons de vidre on amb prou feines hi caben estirades. En una d'elles hi manca moviment de lluita: només hi ha una cua. La meva. Cua que no es belluga. Una de nova em creixerà. Espero que sigui més ràpida que aquella quan m'acompanyi en la veloç i hàbil fugida d'un joc no d'infants sinó, per a mi, d'infart. Farta, només puc demanar amb totes les meves forces que despertin de la inconsciència.