Cercador
L'home que dorm ben poc
Un relat de: touchyourbottomSí, no dorm gaire. Potser quatre hores i mal comptades. Comptar poc i comptar malament. Ulls oberts, ulls blau-gris d'un mar oceànicament trist. No es plany, de la manca de son. Hi ha altres formes de repòs. Meditar: aquí no hi compta el temps, que desapareix. Passejar, observant, aturant-se en un banc i cloure els ulls per repassar els detalls captats tot observant-se com ha observat. Si fa un stop en un cafè pren la consumició mentre consumeix la fe en la humanitat veient, sobretot, per com la gent parla i actua, buida i repetida superficialitat, tan arrapada a la societat benestarista. 'Dit en altres paraules: de privilegiats, de voler ser privilegiats, i no importa a canvi de què. Pitjor: a canvi de qui.' Intenta que marxi aquest núvol de pensament feridor. Que ell està descansant, caram. Una estona que vol considerar atemporal. Un tall, una altra dimensió. En certs moments l'esperit prefereix envolar-se amb alguns ocells -si n'hi ha- o fins a les branques altes dels arbres -si n'hi ha- i aquell home assegut llavors es torna una estàtua perfecte que les ulleres de sol n'eviten el dubte. Instants, però. De joia i guariment, de protecció anímica. Fins el sant-tornem-hi.
A vegades, que vol dir un parell de cops al mes, visita les xarxes socials de manera anònima. Sovint, pels continguts, cau en picat. Per veritats massa punyents o per idioteses massa increïbles. I pensa que sí, que va fer ben fet de deixar aquella dona atabaladora...
...que estimava.
...que estima.
No. No. Amb ella anava inclosa la família.
Volia, ell, només, ser el company d'ella. Que no afegís un pack amb fills. Ni amb amics d'ella. Ni amb parelles de reforç, que detestava, uix, sortidetes de quatre.
I ella li encolomà, al segon dinar junts, i suposadament íntim, a casa seva...a tota la parentela. Extensa. Com una sorpresa grata.
Ell,, rotund, digué no.
S'alçà i marxà.
'Les vibracions que aquelles persones emetien em ferien, vulgarment i mediocre, l'elegància de la poesia', li havia contestat més tard. I que gràcies, procurant ser amable per la plantada, però que la taula plena havia desgraciat les seves expectatives. I més va dir-li: que si no fos que li feia repugnància el lobby literari hauria escrit una novel.leta o una obreta de teatre en què...en què...'un home que duu una existència solitària, peculiar, intensa -sí!- xoca amb una encantadora dona plena de color però que...'. L'esgotava, haver de fer aquell esforç, tanmateix. Massa fronts contra els quals actuar (persones, parelles, familiars, amics, societat) amb un trípode, ironia-humor-amor, que, es confessà i li confessà, no dominava, ni s'entrenava en dominar. Ell o estava absent abraçant l'essència o estava present afligit per una humanitat fosca.
Reactivà al cervell el tacte i el sabor del millor petó d'ella i tancà aquell calaix mental que cridava per omplir-se i ell...sord. I sinó, autoengany -amb consciència?- 'amb aquell i prou, de record, suficient.'.
I ja faria per no desgastar-lo.
Evidentment, abandonà la minsa regularitat al món virtual, on l'havia coneguda.
Com si no existís.
A vegades, que vol dir un parell de cops al mes, visita les xarxes socials de manera anònima. Sovint, pels continguts, cau en picat. Per veritats massa punyents o per idioteses massa increïbles. I pensa que sí, que va fer ben fet de deixar aquella dona atabaladora...
...que estimava.
...que estima.
No. No. Amb ella anava inclosa la família.
Volia, ell, només, ser el company d'ella. Que no afegís un pack amb fills. Ni amb amics d'ella. Ni amb parelles de reforç, que detestava, uix, sortidetes de quatre.
I ella li encolomà, al segon dinar junts, i suposadament íntim, a casa seva...a tota la parentela. Extensa. Com una sorpresa grata.
Ell,, rotund, digué no.
S'alçà i marxà.
'Les vibracions que aquelles persones emetien em ferien, vulgarment i mediocre, l'elegància de la poesia', li havia contestat més tard. I que gràcies, procurant ser amable per la plantada, però que la taula plena havia desgraciat les seves expectatives. I més va dir-li: que si no fos que li feia repugnància el lobby literari hauria escrit una novel.leta o una obreta de teatre en què...en què...'un home que duu una existència solitària, peculiar, intensa -sí!- xoca amb una encantadora dona plena de color però que...'. L'esgotava, haver de fer aquell esforç, tanmateix. Massa fronts contra els quals actuar (persones, parelles, familiars, amics, societat) amb un trípode, ironia-humor-amor, que, es confessà i li confessà, no dominava, ni s'entrenava en dominar. Ell o estava absent abraçant l'essència o estava present afligit per una humanitat fosca.
Reactivà al cervell el tacte i el sabor del millor petó d'ella i tancà aquell calaix mental que cridava per omplir-se i ell...sord. I sinó, autoengany -amb consciència?- 'amb aquell i prou, de record, suficient.'.
I ja faria per no desgastar-lo.
Evidentment, abandonà la minsa regularitat al món virtual, on l'havia coneguda.
Com si no existís.
Comentaris
-
Una solitud...[Ofensiu]Rosa Gubau | 31-10-2024
desitjada i alhora patida. Una càrrega que no està disposat a portar. Immers ens els seus pensaments, recorda al que el va fer sentir be, i agraeix haver deixat tot el ja no el feia feliç. No es pot tenir tot, i quan podem triar, només és qūestió de prendre decisions.
Bon relat i bona castanyada.
Salutacions.
Rosa.
l´Autor

300 Relats
139 Comentaris
98758 Lectures
Valoració de l'autor: 9.92
Biografia:
"-No m'ha conegut!-Això és que mai t'havia vist"
"En el moment de morir estava disposada a estimar"
(del film francès 'L'hérisson', que no és un film suprem, però en vaig extreure això).