Cafè pel cafre

Al final del relat descobrim la feina soterrada de la tieta contra el veí assassí de gats. He passat una bona estona, la descripció dels personatges és acurada i un se'n fa càrrec de seguida del paper de cadascú. Relat amè que et fa estar interessat fins al final, tot i que és inesperat. Bona feina, touchyourbottom!
PD: molt agraït pel teu comentari al meu relat "Castanyada 2024"!

Me l'han publicat tan aviat, mentre el rellegia -i acostumo a fer-hi canvis- que en posar 'enviar' ja no hi he pogut fer res. Aquesta versió amb arranjaments és millor:


-Pipum, pipum, pipum!

La nena, tot just veia venir la gateta negra pel caminal, corria cap a ella, l'agafava per sota les potes del davant posant-la dreta i la feia saltar dient aquells mots.

-Pipum, pipum, pipum!

La gata, seca i elegant com una corredora negra d'atletisme, aixecava el cap, mirava amunt cap a la nena amb uns ulls ametllats d'un groc bellament indefinible i miolava responent, es pot dir que feliç. La nena l'acaronava tot seguit, la deixava anar i ambdues feien via pel caminet que separava el jardí en dues parts asimètriques que finalitzava en una mena de cobert on la felina hi tenia el plat, esperant la teca, que la nena ompliria.

Però el veí no veia amb bons ulls aquella amistat interespècie.

Detestava els gats.

Detestava la mainada.

Mirava, d'amagat, des d'una finestra mig oculta per un xiprer alt malgirbat i d'edat, com aquell parell estaven a gust juntes. No hi havia dia que no s'hi fixés, mentre xarrupava el cafè amarg que es preparava, no pas de la varietat aràbica, home de butxaca gasiva. El fum de la tassa li enterbolia la mirada d'odi que hauria esmicolat el vidre per on tafanejava.

Aquella nena vivia al pis de dalt de la casa que donava al jardí. Al de baix hi habitava una seva tieta massa baldada per descendre l'escala cap al pati per tal de gaudir de la zona vegetal. Per aquell motiu la nena hi anava tant sovint. Per la gata -per ajudar i per amor- i després entrava a fer companyia a aquella parenta isolada envoltada de llibres i figures de ceràmica que de cap manera admetia compassió, ja me'n surto, remugava. Menys quan la nena entrava a saludar-la i estar-s'hi l'estoneta que fos i l'omplia de contes i dibuixos que ella havia escrit i dibuixat, li deia, feia una eternitat. La nena els rebia entusiasmada. La mare la cridaria en cert moment, però, i cap a l'escola. Els pares de la nena sabien que un dia o altre haurien de fer-se càrrec de l'asocial parenta del pis de sota, dona de vida podria dir-se que, tant com podia, anacoreta, misàntropa. No sortia ni a comprar ni per metges. Els productes se'ls feia portar al domicili. La salut, ella ja procurava per ella. Somreia sempre, amb la seva tria de vida. I la nena ho compartia, perquè amb el temps esdevindria força com ella.

El veí es gratava els collons per picades de puça, plaga aquella temporada arreu, àdhuc a l'ull del cul de més d'un de la família real. El veí s'emprenyava amb aquella coïssor, seguia bevent cafè brut, assegut en cadira corcada sobre rajoles immundes, escoltant el pipum, pipum, pipum i en tenia prou, prou, prou.

Així que finalment enverinà la gata.

La nena la trobà petrificada, sota el mandariner. Cap pipum no la reviscolaria. La nena cregué morir, ella al seu torn. Sentí una mena de tall profund immensament dolorós als dintres, s'agenollà i cridà, plorà, defallí. Quedà estirada sobre el cos de la negreta que adorava. El veí absorbia cafè, va, aquell dia del bo, cal permetre's regals quan et desfàs d'entrebancs pel teu benestar, es felicità. Amb allò de la gata s'havia, alhora, carregat la nena. Ja no l'escoltaria alegre amb aquelles paraules enfadoses tan exasperants. Fora! Trucaren a la porta. Segurament era el paquet de la segona comana de cafè selecte que encarregà. D'un humor excel.lent, va fer via a obrir.



El dia que l'anciana morí, un lustre després, un núvol magnífic i fosc, en forma de gata negra, l'esperava, com una abraçada, sentint-se una mena de trons totalment amables, com si fossin pipums. La nena, adolescent, havia cuidat la dona les últimes setmanes. Mai hauria volgut abandonar la seva llar, que la noia heretaria. Pares i nena s'havien mirat, commoguts, en acabar de traspassar aquell àngel que només amb el poder d'una mirada i de les mans de fada bona havia fulminat el monstre cafre que prenia cafè.