L'estúpid estupefacte

"Estimar la bellesa és estimar la llum". Víctor Hugo. Quines paraules, quina gran veritat! Ni les analitzà massa més. Tampoc no en sabia. No cercaria ni uns quants exemples verificadors o, si fos observador crítico-lògic, contraris i que tombarien aquell enunciat. No pas. Aquella era l'enèsima citació d'escriptors universals que llegia aquell matí, l'Ayax. Després l'utilitzaria com a literària decoració sota alguna de les fotografies que cada vespre captava, sempre del mateix turó davant del bloc de pisos color ciment ancià on habitava abans i després de la jubilació. S'inflava com un paó en estat sex efervescent, malgrat l'edat (amb setanta-tres l'òrgan de la líbido encara el tenia per orgues) amb la llum precedent a l'hora foscant, del balcó estant, entre testos i testos tots amb la mateixa planta suculenta amb el mateix mal que creia que se'ls curaria totes soles.

Quina fotografia posar, al seu compte a les xarxes, amb els mots victorhuguencs? Hi rumià el just i necessari, que volia fornar una pizza de marca blanca abans no comencés un programa al canal Virtualitat-Amistosa, sobretot compost de concursos sobre tipus de bolets o de cactus o d'herois de còmics de l'antigor i també sèries d'amors de mitges taronges o aranges. Com que era de mena tímid, no gosava presentar-s'hi, als programes que demanaven audiència, ell que anhelava, potser, conèixer allà una dona que fos amant, cuinera, netejadora, enfermera. Ell hi posaria la pensió, és clar. Ella, la resta. Un tracte, considerava, just. Respectable. Entès tàcitament, com abans de tanta modernitat.

L'Ajax va tenir la sort que li va fer costat. El dia que s'encetava astralment el domini del signe zodiacal de peixos, el seu, va llegir un comentari a la instantània, feta amb zoom, que havia pres del sol fugint d'hora rere uns matolls immunds farcits de deixalles de l'animal més intel.ligent del planeta. Li feia una senyora, una tal Hidrina (com va riure pensant que li diria 'vitrina') que trobava aquella composició sublim i que li encantaria conèixer l'autor.

-Vaig quedar estupefacta amb aquella meravella!- exclamà ella, tot just identificar-lo en entrar al bar on havien quedat, un local en tons beix de peix trist i que feia tuf de desgraciades gambes salades que espantaven la tensió arterial.

I ell, estupefacte i mig, somrigué estúpidament igualant el seu somrís al de la Hidrina. Ara caldria passar a la fase dos.