La Naira i la Naila

Vaig sentir com cridaven a la nena:

-Naira!

Jo feia footing (ah, no, com li diuen, ara? Jogging?) i em va venir al cap, instantàniament, el nom de Naila, la filla d'una coneguda d'una coneguda, una Naila qamb una mare de signe capricorn amb un geni que no s'adiu gens com per a tenir-hi amistat.

Imagina't, i jo anar corrent amb el cervell encara més ràpid (sempre), dues nenes, germanetes, bessones?, la Naira i la Naila, en rima assonant. Imagina't que qui no sap pronunciar la erra les anomenarà igual, i no pas perquè siguin xinesos. Imagina't que la Naira vol viatjar a Nairobi. Però la Naila no ho podrà fer a Nailobi. Tot i que com que esdevindrà vegana, exclamarà 'Nai, lobby!', referint-se, com si fos petita i quelcom fa mal, fa 'nai', a la presència capitalista i tenebrosa de les granges industrials. Tot això em venia al cap, corrent amb aquells 'imagina't'. Vaig aturar-me a la font de davant una parella de palmeres que no havien sofert el morrut i em vaig refrescar la cara. La ment no reposava, persistent i joganera amb noms de pila. Vaig prosseguir la ruta footinguenca (o footinguera) (que es foooti el diccionari.cat si no compta amb aquests adjectius de préstec lingüístic i que me'n demani quant me n'ha de pagar, diantre!) envaïda per l'embolic d'Aruna, Iruna, Aroa, Irela, Nerea, Erea, aisss. Un somriure mig foteta m'acompanyava mentre travessava els carrers principals, tram final. La moda de noms de nena com Arlet (conec una Odet, i els falta la 'te', Arlette, Odette, coi!). I més tard Mia. Possessiu castellà. I 'tuya', no encara? Una tuia és una planta força coneguda. Una Mia popular és la Farrow. Pel que fa a nens, fa cosa d'un quart de segle els Cristian -com els encantava posar 'Christian'!- neixien com bolets. Erols cristiànics. Cistellades cristiàiques, hahaha!

I la massa grisa no hi havia manera que sués i se'm relaxés!

Jo, que em dic Lídia. Desconec el motiu pel qual els meus pares van inscriure-me'l amb 'y', als mitjos anys seixanta. Lydia. La globalització ja vindria, gegantina com veiem. Em dic Lídia. No he estat una Cristina pel fet que una tia-àvia tenia el costum de mig renegar amb un 'ai, mare Cristina puta!'; ni una Sílvia, n'hi havia una pila.

Per fi vaig assolir el domicili. Abans d'entrar vaig saludar una veïna amb les seves nétes, la Brenda i la Greta. Em van aturar per contar-me que anirien a una festa d'aniversari d'una nena de la classe, la Senda (que Elisenda era massa llarg) amb la Selda, molt amigueta (i que Griselda era massa de princesa de conte medieval). I que allà les estaria esperant la Selma (que Anselma li semblava nom de pagesa robusta de galtes rosades i no li plaïa). I jo vaig tancar conversa al.legant que m'estava pixant -i més. Quan vaig estar sola vaig bufar, alleujada. Quin atabalament! Sort que al sofà, ajagudetes i roncant, hi havia les dues gates, la Dàlia i la Dèlia. Tot acaronant-les vaig...posar-me a riure, amplament, desfogament total. El cap callà, exercici complert.