No em preguntis perquè

No em preguntis perquè, tu simplement deixa’t portar. Jo tampoc ho entenc, però fa dies que m’assalta el temible pensament. Aquest que m’impedeix dormir, fa que se m’humitegin els ulls quan intento afrontar la realitat, i que les cames i el pols em tremolin quan et veig. Però el pitjor de tot és que no sé si tot això té cura. O, fins i tot, si realment pot denominar-se “malaltia”.

Suposo que tot ve donat per la meva inseguretat o incapacitat de dir les coses, però creu-me que en aquest combat hi juguem dos, encara que no ho sembli.

Puc mirar endavant i ser optimista o plantar-me per sempre. I crec que aquest cop les llàgrimes han guanyat a l’esperança; perquè de fet, em sembla que mai hi ha sigut.