Nits de dissabte, matins de diumenge

Matinada. Massa prompte com per a haver-hi rajos de Sol. La persiana es troba baixada, però quan comencen a travessar-ne pels forats d'aquesta, enlluernen la seua careta dolça d'una manera esbalaïdora. No puc dormir, el mire, em quede pensativa, recorde aquella nit passada. Ara tot estava desmanegat per terra. Hi predominava la roba amb plecs, doblegs i arrugues del dia anterior, llençades impulsivament. Tombada, encara puc evocar com va començar tot allò.

Ens trobàvem asseguts al sofà del menjador i ja era molt fosc. Petites llumenetes com espelmes entraven pel finestró. Fèiem albardaneries i rèiem sense parar, l'engruna esclatava entre nosaltres sense poder remeiar-ho. Aquell bes inicial que va canviar el curs dels esdeveniments de tan sobtada manera va deixar-me sense paraules ni moviments. No en podia fer res. Ell, va tornar a apropar-se i ho va repetir. Aqueixes besades eren tendres, ens delitàvem amb cada instant, pareixia una orquestra on tots els instruments realitzen el seu paper i tots plegats aconsegueixen una harmonia i una musicalitat pròpia d'uns genis. Es tractava d'unes besades rítmiques i amb i compenetració sense igual, em delectava a cada segon als llavis d'ell, m'enfonsava, l'assaboria com un Ferrero Rocher desfent-se'm a la boca. Era una sensació increïble. A continuació, les moixaines van recórrer el curs del meu cos dolçament.

M'havia perdut al seu rostre i els rajos ja refocil·laven la cambra. Es sentia de fons el xiuxiueig dels pardals més matiners i el brunzit de les abelles buscant les últimes flors. M'alce lleugerament per alçar la persiana i em quede mirant les formes que fan els cirrus al cel, puc inventar-hi historietes sense trellat, després li les contaré, sempre li fa gràcia la meua part imaginativa. Només es veuen les citronelles al carrer, ningú hi passetja encara, continua sent massa prompte. Com dirien alguns, els carrers encara no estan ficats.

Em fique l'antifaç que hi ha al meu darrere, m'abrace a ell i tanque els ulls.