NIT DE CARNESTOLTES

Un relat de: marialluïsa

El dia de carnestoltes estava finalitzant i al rostre del Gerard s’hi dibuixà un sarcàstic somriure de satisfacció. Ni una ànima havia estat capaç de reconèixer-lo. Sota la peculiar disfressa i la màscara que li ocultava el rostre, la seva identitat resultava perfectament desconeguda. Aquell vestit havia estat tota una troballa.
La nit avançava més fosca i freda que qualsevol altra nit de febrer. Gairebé al mateix pas caminava el Gerard embolcallat en un vestit fosc com la penombra i una màscara d’allò més esfereïdora. Només ressaltaven unes banyes roents com el foc, que lluïen damunt el seu cap poblat de rínxols, i que a hores d’ara li era imposible d’apagar a voluntat.
El seu somni de mofar-se de tots aquells qui, dia rera dia l’importunaven, sobretot en l’àmbit laboral, s’havia acomplert amb escreix. La visió del rostre esparverat de l’Anton, el pressumptuós encarregat que li mana de fer fotocòpies a milers cinc minuts abans del termini de la jornada, no té preu. Aquella cara sempre sorneguera, obrí els ulls d’una manera tan exagerada i escupí un xisclet agut i amagat que l’espantà fins i tot a ell mateix. Sota la magnífica disfressa de dimoni se li mig glaçà la sang. – S’ha espantat de debò,- pensà mig alçant la veu. Una esgarrifança el trasbalsà en no identificar aquella mena de ronc amb la seva veu habitual.
Sota la escassa llum d’un fanal, davant un aparador, s’emmirallà. A aquestes hores del capvespre, en la penombra i cansat com estava contemplà un ésser diabòlic i terroríficament real. Caminà ocult sota la capa vermella que semblava teixida de foc, les banyes lluminoses i roents, la aterridora màscara que semblava enganxar-se-li a la pell, per l’efecte de la calor, pensà, i la llarga i gruixuda cua que arrossegava darrera els seus peus… Quatre passes més enllà s’aturà. Reculà i es plantà de nou davant l’improvisat mirall. S’hi atansà vacil.lant. Examinà minuciosament cada detall de la seva vestimenta i un nou i real calfred el recorregué de cap a peus. No recordava que els pantalons portessin adherida una cua. En agafar-la per intentar endevinar on estava cosida es cremà la punta dels dits. Les banyes semblaven més llargues i punxegudes i, aquelles puntes roentes, romanien enceses des de feia un parell d’hores.
Decidit a posar fí a la farsa decidí treure’s la màscara i tornar-s’en cap a casa, un piset fred i inhòspit allunyat de qualsevol tipus de comoditat. Amb el seu miserable sou no podía permetre’s cap luxe. La enveja que sentía per tothom no el deixava viure.
Ara mateix desitjava contemplar el seu rostre i complaure’s en la seva lletjor de cara i d’ànima. Es palpà el cap cercant la gometa de la màscara. Va ser incapaç de trobar-la. Intentà treure-la per vora les orelles. Impossible. Semblava dur-la enganxada a la pell. I les banyes creixien per segons. Panteixà espantat i un nou ronc, indescriptible, sortí de la seva gola. Davant la porta de vidre que li servia de mirall es descordà la disfressa. El que més desitjava era fugir i deixar enrera el dia de Carnestoltes. En aquell intent per desvestir-se només es pogué desfer de la capa. El vestit també s’havia encastat a la seva pell. Incapaç de moure’s s’esgarrifà de cap a peus. De sobte s’encengué el rètol lluminós de la botiga i se n’obrí la porta. A l’instant reconegué l’establiment on havia adquirit la peculiar disfressa que l’empresonava. Una intensa olor de sofre sortí de l’interior i atret per un misteriós convit, avançà, endinsant-se en una foscor vermella i calenta que l’embolcallà en un no-res, segons abans de fer-se fonedís.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de marialluïsa

marialluïsa

37 Relats

167 Comentaris

14796 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:

De tant en tant actualitzo el meu blog: lluisatades.blogspot.com