Monòleg en el cementiri de Montjuïc . (del repte clàssic)

Monòleg en el cementiri de Montjuic.

Mira Ramon Molins de Pladevall les coses van diferents ara. Jo instal·lat a la part més alta de l’edifici on cada dia em toca el sol i veig el mar. Una estança petita sempre amb un pom de flors a l’entrada. La meva senyora se’ls gasta! . Abans era ella mateixa qui me les duia, però ara les fa portar perquè ja no pot pujar tantes escales. Primer eren vermelles, el color de la passió, després de vint-i-tres anys, de color blanc, el color de la lleialtat. Encara que viu amb el Cisco mai mai s’ha oblidat de mi.
I mira’t a tu, dorms arran de terra quan abans eres el de l’àtic i jo era el del soterrani, sense llum i amb molta humitat. Deixa’m dir-te però que els angelets que tens a l’entrada són una mica carrinclons.
No eres mala persona, però em tocaves els ous quan just a la migdiada em demanaves que et pugés el correu, o el menjar o que netegés el replà perquè tenies visites. Sempre en tenies: polítics, metges, advocats i fins hi tot algun poeta. Anaven a cal notari.
De tant en tant també tens un coixí de flors. La teva Gumersinda. Sempre em va caure bé. Es va preocupar que la filla i la dona seguissin vivint a la casa, quan vaig faltar i va ajudar a la nena amb els estudis. Es va fer advocada i té un àtic al Guinardó.
Jo, en el fons t’apreciava, ja dic que no eres mala persona, només una mica tibat, i ens vas donar feina, de porter i de neteja. Però ara, quan gaudeixo de l’escalfor del sol i et veig a tu tan fosc i pansit no puc deixar de pensar en veu baixa que es foti!!