Molt poc científic?

Un relat de: llpages

Malgrat la corredissa, en Fidel arriba tard a la conferència. Obre la porta de l'aula i s'esmuny cap a un seient lliure del darrere. Quan per fi para atenció, tan sols té temps d'escoltar les conclusions del ponent:
- En resum, hem constatat que el festeig dels estruços en granja es posa de manifest més freqüentment quan els humans hi són presents que en l'absència d'aquests. Aquests preàmbuls a l'aparellament no s'esdevenen si els estruços tenen persones a la vora per poca estona. Seguirem investigant, gràcies per la seva atenció.
En Fidel, encara impactat pel que acaba d'escoltar, s'imagina com deuen ser els grangers de malxinats que els estruços s'hagin d'exhibir davant d'ells com dient-los "no patiu per la productivitat, que ja anem per feina!" mentre llueixen el plomatge i fan la cort davant de l'amo com en un teatre de revista decadent. Alhora, s'adona que no s'ha equivocat, que es troba a la facultat on es celebren unes breus xerrades per als futurs estudiant de primer curs. No té temps de sortir de la sorpresa inicial, que una noia ben rossa ha pujat a la tarima i ha engegat la següent exposició.
- Els animals experimentals foren quatre gallines i dos galls. Aquests animals es van ensinistrar davant d'una pantalla tàctil d'ordinador de la següent manera: se'ls mostrà alhora quatre cares de dona i tres d'home en posicions alternades; quan el bec de la gallina tocava una cara d'home, rebia un premi en forma de menjar, però se'n quedava sense si ho feia en una cara femenina; els galls, a la inversa, només rebien pinso quan picaven en un rostre de dona. Els animals foren ensinistrats cada dia excepte els caps de setmana. Cada sessió tenia una durada d'uns quaranta minuts com a màxim, depenent de la resposta de l'animal, això és, que quan feia cinc minuts que l'au no picava la pantalla, es donava la sessió per acabada. Als animals se'ls motivava deixant-los sense menjar entre deu i dotze hores abans de la sessió d'ensinistrament. L'ensinistrament durava fins que el 75% dels cops de bec anaven ben dirigits a una cara amb recompensa, una mitjana de tres sessions consecutives. Els humans implicats en l'estudi (catorze estudiants de biologia, dels quals set eren dones) van rebre les mateixes instruccions que les gallines, excepte que no foren entrenats. Superada aquesta fase, el comportament de las gallines i el dels humans es revelà quasi idèntic: la cara més escollida per les aus, tant en la versió masculina com en la femenina, també fou la preferida pels humans, i aquesta mateixa tendència es mantingué amb els altres rostres. No podem estar segur que les gallines i els humans processin les imatges de la mateixa manera, el que deixa la porta oberta a la possibilitat de què, mentre les gallines facin ús d'un mecanisme general, els humans en canvi tinguin un mecanisme evolucionat per a processar les cares.
Els aplaudiments del públic enterboleixen encara més el ja confús cervell d'en Fidel. Li agraden els pollastres, però no pretén de cap manera que aquests arribin a dominar les pantalles tàctils amb experiments destinats a avaluar llur coeficient d'intel·ligència. Només d'imaginar-se com quedaria el teclat del seu portàtil si una gallina se li passegés pel damunt per picar la pantalla, ja li ve una suor freda.
El següent ponent també promet:
- Hi ha molts estudis en la literatura científica que demostren que la por als humans és el sentiment predominant en la relació home-animal, i que aquesta por té un efecte directe en la productivitat, comportament i benestar del bestiar. A través d'un qüestionari enviat per correu postal, es va trobar que un 21% dels pagesos creuen que els animals tenen por dels homes, un 48% atribueix la docilitat de les vaques a un contacte previ amb l'home i un 9% que una mala experiència de les vaques amb el seu cuidador es tradueix en una menor producció de llet. Un 90% dels que van respondre creuen que les vaques tenen sentiments, i un 78% que són intel·ligents. Fins a 200 litres més de llet són produïts en aquells ramats on el pagès creu que cal conèixer cada animal, exactament 258 litres més on les vaques són anomenades pel seu nom respecte als llocs on això no es fa. Des d'aquí vull agrair la directora de l'estudi, Catherine Douglas, qui no ha poder assistir a la presentació per haver donat a llum recentment - i a la pantalla es projecta una foto on surten ella, la filleta disfressada de vaca i una vaca al fons.
A en Fidel li ve al cap el verset d'en Pere Quart, "jo sóc la vaca de la mala llet", que és el que li comença a passar davant del que està escoltant. Però si ja ho diu la dita, "en aquest món de mones, hi ha més bèsties que persones". Ha decidit de donar una darrera oportunitat als organitzadors de l'acte.
- El salt de les puces Ctenocephalides canis i Ctenocephalides felis felis ha estat mesurat respectivament. Per avaluar l'alçada del salt es van fer servir uns tubs de plàstic grisos de 9 cm de diàmetre. L'alçada d'aquests tubs s'anava incrementant fins als 30 cm a intervals d'1 cm. Un grup de 10 puces de la mateixa espècie es deixava a la base del tub, i s'enregistrava el nombre de puces que aconseguien saltar fora del tub. Hom ha calculat el salt d'alçada mitjà que han fet el 50% de les puces: 15.5 cm per a la C. canis i 13.2 cm per a la C. felis felis. El salt més alt fou de 25 cm per a la C. canis i de 17 cm per a la C. felis felis - conclou la senyoreta que ha aconseguit parlar sense que s'escapés el riure de cap dels assistents.
En Fidel aixeca la mà i pregunta en veu alta: "si les puces dels gossos salten més que les dels gats, és perquè estan més sanes i xiroies?" La cara amenaçadora de la seva veïna, que acarona un gat persa gras com un teixó, li fa venir gratera i abandona la sala sense esperar la resposta.
S'ha ficat en una classe que anuncia un futur d'allò més atractiu per als estudiants als quals els agraden les matemàtiques. Ell no és pas d'aquests, però decideix de quedar-s'hi per a veure si el nivell d'astorament que duu a dins es rebaixa una mica.
- Vint-i-quatre elefants indis adults (Elephas maximus indicus) d'ambdós sexes i edats i pesos variats, que pertanyen al Temple Devaswoms, al Departament Forestal del Govern de Kerala i al Circ Gèmini foren els subjectes experimentals dels quals es va derivar la fórmula per a predir l'àrea de la superfície d'un elefant, ja fos a través de mesures en el cos o bé per la determinació d'àrees de regions individuals. La millor predicció de l'àrea total (A) en metres quadrats fou obtinguda, independentment del sexe, emprant dos paràmetres: l'alçada fins l'espatlla (E) en metres i la circumferència de la pota (CP), també en metres, incloses en la fórmula A= -8.245 + 6.807E + 7.073CP. No es detectà una millora significativa en l'exactitud del valor final si s'utilitzaven expressions matemàtiques independents adequades a cada sexe per separat. El mètode convencional que fa ús de l'exponencial del pes (en quilograms) del cos de l'elefant per a calcular l'àrea de la pell de l'animal no es va trobar que proporcionés una exactitud equivalent.
En Fidel troba l'estudi una parida tan gran com el proboscidi que el protagonitza. Decideix provar sort amb la Física, que potser allà trobarà una recerca més seriosa. La conferència ja estava començada, però hi escolta les conclusions finals:
- La neurona responsable de la detecció del moviment contralateral en descens (MCLD) ha estat posada a prova en una llagosta sotmesa a una varietat d'estímuls de moviment, incloent-hi la visualització d'escenes de la pel·lícula La Guerra de les Galàxies, discos giratoris i imatge generades per ordinador. S'ha vist que la neurona responia bé a qualsevol moviment ràpid. Per a un cos negre desplaçant-se en línia recta directe cap a l'ull de la llagosta, la MCLD donava la resposta més forta, mentre que la més feble era quan l'objecte es traslladava allunyant-se de l'ull de l'animal. Agraït per la vostra atenció.
En Fidel es posa en el lloc de la llagosta i creu que reaccionaria igual si una nau espacial de l'imperi se li acostés a l'ull a tota bufa. També se li acut de com seria aquest moviment contralateral en descens si s'obligués a la llagosta a veure una peli sencera d'en Rocco Siffredi i el que se li acostés a l'ullet fos... bé, abans de demanar-ho, respira a fons, desisteix de preguntar i es disposa a escoltar el següent orador:
- A l'areng (Clupea harengus), la bufeta natatòria està connectada tant al canal alimentari com a l'obertura anal. Aquesta darrera es fa servir per omplir la bufeta natatòria amb aire. S'ha observat que l'obertura anal desprèn un gas quan el peix està espantat o bé durant maniobres d'ascens o de descens. En aquest estudi s'han enregistrat els sons que es produeixen quan té lloc l'alliberament d'aquest gas. Amb aquest propòsit, l'areng es manté en una cambra de baixa pressió; a mesura que la pressió ambient es redueix, el gas en la bufeta natatòria s'expandeix i s'emet a través de l'obertura anal. El so característic que fa l'areng durant l'emissió del gas s'enregistra, i és el més semblant a un parrupar de colom. Aquest parrupar té una durada de 32-133 microssegons. El nivell de so del parrupar és de 73 decibels a 1 m de distància de la font d'emissió. Desconeixem si hi ha una intenció comunicativa entre aquests peixos a través d'aquest fenomen físic, però seguirem investigant.
Entre els humans, això de llufar-se sí que té connotacions comunicatives clares. Estava a punt d'aixecar el dit per demanar si s'havia olorat el pet de l'arengada, però no té temps, que el següent conferenciant ja ha engegat:
- Els pingüins de l'espècie Chinstrap generen unes pressions considerables per evacuar llurs excrements ben lluny del niu. Aquestes pressions poden calcular-se de manera aproximada si es coneixen els següents paràmetres: 1) distància que recorre la matèria fecal abans d'impactar amb el terra, 2) densitat i viscositat del material expulsat, 3) forma, obertura i alçada des del terra de l'orifici anal
del pingüí. Amb aquestes dades mesurades, vam calcular que els pingüins més grossos generaven pressions d'uns 10 kPa (77 mm Hg) per expel·lir el material semisòlid i d'uns 60 kPa (450 mm Hg) pel cas de material amb una viscositat similar a l'oli d'oliva. Les forces implicades en aquests actes, molt per sobre de les conegudes per als humans, són elevades, però no suposen un flux turbulent energèticament malgastador. La direcció cap on dirigirà l'au els seus excrements i el paper que hi juga el vent ambiental en aquest moment, per ara ens són desconeguts. Estem preparant una propera comunicació sobre el tema, gràcies per la seva atenció.
Després de les arengades llufadores i els pingüins caganers, en Fidel comença a entendre l'interès dels físics pels forats negres. Si tenen inclinacions coprofàgiques, que els aprofiti, ell no pot més i ha pres una decisió: provarà amb la medicina. S'aixeca indignat i es fica en una altra aula on un barbut que no vocalitza està xerrant sobre quelcom que li cau una mica lluny:
- L'interès en l'asimetria testicular es troba ja enregistrada l'any 1764, quan Winckelmann comentà que "fins i tot les parts privades tenen llur bellesa escaient. El testicle esquerra és sempre el més gran, com passa a la natura". Per a posar a prova l'afirmació de Winckelmann, vaig estudiar l'asimetria escrotal de 107 escultures, bé de l'antiguitat o còpies del Renaixement, que es troben en museus italians. Encara que aquells escultors no s'equivocaven en situar el testicle dret en una posició més elevada, estaven errats en fer també més gran el testicle inferior: podem postular que estaven fent ús del sentit comú quan diem que les coses que pesen més són les que tendeixen a situar-se més avall. Encara que les observacions de Winckelmann sobre l'escultura antiga eren correctes, la seva observació de la natura era clarament errònia. La raó per la qual aquells artistes situaven el testicle dret en una posició més elevada que l'esquerra no està clara. Podria reflectir el vertader estat de les coses, però també podria ser una funció del simbolisme grec sobre el dualisme dret/esquerra, segons el qual el dret és masculí i l'esquerra femení. Conseqüentment, per exemple, el noi mascle es suposava que procedia del testicle dret (i per tant situat més amunt?), i a l'inrevés.
En Fidel s'enduu la mà a l'entrecuix, just en el precís moment en què l'oient de la seva dreta se'l mira de manera sospitosa, i decideix de marxar rabent, no fos cas que aquest company casual li treiés un peu de rei per a mesurar-li allò que tant s'estima...
Està desolat, si abans dubtava entre biologia o veterinària, ara ja no sap si no seria millor conrear quatre patates i menar una vida tranquil·la sense gaires aspiracions intel·lectuals. Amb aquestes cabòries passa per davant d'una aula de la que hi penja un paperet a l'entrada on diu "Teologia". No és creient, però després del que ha hagut d'escoltar aquest matí, necessita redimir els seus pecats en forma de mals pensaments dirigits cap a tots els conferenciants. Així que, decidit, s'asseu a escoltar un capellà que brama des de la tarima:
- En primer lloc, es van escollir un grapat de comtats d'Alabama. Seguidament, per a cada comtat, l'Església Baptista del Sud va fer una estimació del percentatge d'ànimes condemnades l'any 1990; per exemple, al comtat de Cherokee un 46.0%, al de Choctaw un 35.4%, etc... El tercer pas consisteix en obtenir, per a cada comtat, el número de residents amb afiliació religiosa, llista que es pot trobar fàcilment al Centre de Recerca Glenmary (www.glenmary.org) o bé a l'Arxiu Americà de Dades de Religió (www.thearda.com). Finalment, pel compte de la vella podeu calcular el que anomenem Percentatge d'Ànimes Condemnades (PAC) per a cada religió. Una vegada teniu aquests tants per cent, l'equació que segueix us sumarà correctament el nombre d'ànimes que patiran el foc etern a Alabama segons l'estimació de l'Església Baptista del Sud:
((PAC d'Episcopalians) * (número d'Episcopalians)) + ((PAC de Catòlics) * (número de Catòlics)) + ((PAC de Jueus) * (número de Jueus)) + ((PAC de Musulmans) * (número de Musulmans)) + ... + ( (PAC d'Agnòstics) * (número d'Agnòstics)) + ((PAC d'Ateus) * (número d'Ateus)) = Total d'ànimes que aniran a l'infern a Alabama.
La fórmula també aplica a qualsevol altre lloc fora dels Estats Units. Germans, penediu-vos!
Així que surt de l'aula, blanc i amb símptomes evidents de perbocar, li sona el mòbil i respon.
- Hola, Jep, com anem? Estic a la facu, a les xerrades per als nous alumnes, i tu?
- Fidel, no t'has fet un fart de riure? Oi que són genials?
- Què vols dir? De què em parles? T'asseguro que feia temps que no sentia tanta bajanada junta...
- Els conferenciants que has escoltat són receptors dels premis IgNobel, els quals són una paròdia dels vertaders premis Nobel. Els atorga la revista "Annals of Improbable Research" cada octubre en un acte al Sanders Theater de la prestigiosa universitat americana de Harvard, al qual hi participen científics que són veritables premis Nobel. Els editors d'aquest anals es dediquen a recollir articles publicats en revistes científiques serioses sobre temes d'allò més inversemblants en àmbits variats i així identifiquen als premiats. Aquests dies es troben de gira per ciutats d'Europa per a promocionar una iniciativa hilarant.
- I d'on carallot prové, aquest nom d'IgNobel? - pregunta en Fidel, que ja no li ve d'aquí.
- IgNobel és una barreja del mot anglès "ignoble" (baix, rastrer) i de Nobel, encara que n'hi ha que diuen que IgNobel era el nom de l'inventor de les begudes refrescants. A què no saps quin és el seu lema? La recerca que primer fa riure i després fa pensar. M'encanta aquest sentit de l'humor!
En Fidel s'acomiada del seu amic després de quedar per fer una cervesa plegats. Continua donant-li voltes al lema d'aquests premis i dubta: si la recerca que primer fa pensar en lloc de riure, la que considerem dirigida als temes més transcendentals, pot acabar essent la riota de la comunitat científica, potser millor dedicar-se a determinar si l'ànima de l'elefant estarà salvada després de mesurar-li la superfície del testicle dret quan aquest es belluga sota l'acció d'una ventositat proboscídea provocada durant la cerimònia de festeig davant del seu domador, no us sembla?

Lluís Pagès, abril 2010


Comentaris

  • Al·lucinant[Ofensiu]
    Montseblanc | 28-04-2020

    Ahir va fer exactament deu anys que vas publicar aquest relat. T’haig de dir, seriosament, que al•lucino amb la teva imaginació i el teu sentit de l’humor. Reconec que jo tinc imaginació, però lo teu és notable. Com has treballat totes les presentacions, els noms que has inventat, cada experiment, les magnituds, l’humor que hi poses, sense excedir-te, de tal manera que les situacions són versemblants. El protagonista, que me l’imagino com tu en jovenet, està cada vegada més sorprès i astorat. Crec que és un relat molt bo que mereixeria inclús estar en un llibre. Llàstima que aquí a RC gairebé ningú llegeix i menys si veuen “16 minuts”, i de comentar ja ni en parlem, i ells s’ho perden, perquè el relat és brillant.

l´Autor

Foto de perfil de llpages

llpages

227 Relats

996 Comentaris

295405 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.