Mirades

Mirades



Entra a la sala de vistes, amb el pas segur, les mans emmanillades amagades sota un jersei i el cap ben alçat. Abans de seure a la cadira dels acusats, es gira i mira detingudament totes les persones que som a la sala. Ha assajat mentalment, una i una altra vegada, aquesta seqüència. Li conec molt bé les seves expressions facials i sé que està excitat i content de viure aquest moment. Com l’actor protagonista el dia de l’estrena de l’obra més important de la seva vida, se sent, alhora, neguitós i feliç. Ha tingut molt de temps per preparar aquesta posada en escena i per a ell, avui, comencen els seus dies de glòria.
Es creuen les nostres mirades i no dubta a fer-ne un pols. Vol saber si soc capaç de poder aguantar la seva mirada provocadora. Ell sap que m’ha destrossat la vida i això el fa feliç.
Quan el van detenir, va reconèixer que havia estat ell l’autor de l’assassinat. Ho va confessar sense mostrar cap tipus de penediment.
Avui comença el judici. El meu cos és a la sala, però el meu cap es nega a acceptar la realitat del que estic vivint, és com si per moments em dissociés. Torno a l’escenari de la sala quan sento la seva veu. Tothom s’estremeix quan exposa, de forma tan freda i distant, el seu relat. Em mira de reüll mentre explica l’hora exacta dels fets, el lloc on va anar a trobar-la, les últimes paraules que li va sentir dir, la roba que portava.
L’interroguen en relació al mòbil que l’ha portat a cometre aquest brutal assassinat però es nega a contestar cap d’aquestes preguntes.
Abans de sortir de la sala es gira i em mira fixament als ulls mentre se li dibuixa un somriure als llavis.
Jo sé per què ha comès aquest assassinat.
Era la nostra filla. Li aguanto la mirada. Serà jutjat per un assassinat però hauria d’estar condemnat per un doble assassinat.
Surt de la sala amb pas ferm i el cap ben alçat. No m’importa el veredicte que surti d’aquest judici. Ell és el vencedor.



Pseudònim: Eniram