M'HAN PRES EL PÈL

M’HAN PRES EL PÈL


Avui, és el nostre aniversari; l’Anna està especialment eufòrica, i atès que sempre està a l’aguait, ha escoltat algun xiuxiueig al seu entorn, que no l’ha deixat gens indiferent. Intueix que els seus amics, la volen sorprendre amb una gran festa.
Per aquest motiu ha decidit anar a la perruqueria, i no a qualsevol, aquesta vegada, vol regalar-se una tallada de cabells, feta per un bon estilista.
Ha sentit a dir, que creen nous loocs i pentinats, tenint en compte l’edat, el físic, i la personalitat de cada client. I com que és molt coqueta i un pèl agosarada, “tot el contrari que jo” es vol sentir especialment esplèndida en un dia com aquest.
Ens acomiadem, i em recorda la meva promesa. No comentar-ho a ningú i fer-me el mateix tall que ella; som bessones, des de ben petites, tenim una gran complicitat, i sempre ens ha divertit jugar amb el nostre semblant.


- Bé, si no m’equivoco crec que aquesta és la cèlebre perruqueria. Dono una ullada ràpida des de fora, i sense pensar-m’ho dues vegades, ja soc dins. La benvinguda és espectacular, amb una d’aquelles ensabonades no massa naturals que ratllen la comèdia, tan sols els falta desplegar-me una catifa vermella per fer-me el passadís. Un luxe de local, certament, però em crida l’atenció veure només gent jove... I amb els ulls tapats? Que estrany.
Sense ànims de cridar l’atenció, que ja tinc una edat, no em qüestiono res, avui gaudiré i em deixaré portar.
Tot seguit, i sense cap mena de pregunta, m’acompanyen al rentador de caps, em col•loquen un munt de capes i tovalloles a les espatlles, i em plantifiquen l’antifaç.

Ara relaxat Anna, que estàs en bones mans. I entre la música, el massatge de la butaca, els amables dits de la perruquera, rentant la meva llarga i rinxolada cabellera, i els ulls tapats, em quedo endormiscada, fruint d’aquest plaer.
En un tancar i obrir d’ulls, m’agafen el braç i em porten a seure en una altra butaca. Començo a escoltar el tris-tras de les tisores, l’escalfor dels assecadors, l’olor desagradable dels tints... i en un moment d’aclaparament faig l’intent de treure’m l’antifaç, però, una mà ràpida com una fletxa amb el suport d’una contundent frase m’ho impedeix: No, si us plau, perdria tot l’encant! Confia en nosaltres, som bons professionals. Doncs res, a confiar.
Ara toca treballar les cervicals: Abaixa el cap, mira amunt, mira avall, gira a l’esquerra, ara a la dreta, ara ben quieta... Un no parar.

Per fi, uns instants de silenci i quietud, que en un tres i no res, són interromputs per la veu entusiasta del perruquer. Espectacular! Em treuen el tapa ulls, miro al mirall i faig un bot de la butaca, que em quedo amb la boca oberta i la mirada congelada.
Ni un espantaocells em pot fer la competència! Punxes per tot arreu, i una immensa taula de colors escampats a la babalà, en el poc pèl que m’han deixat.
Em queixo d’allò més, i pregunto enfurismada, què significa aquest despropòsit, i la resposta em fa sentir ridícula com mai.
No has llegit el rètol de la vidriera? Ho diu ben clar. Avui és el concurs anual de talls extravagants, i si guanyes, podràs venir un any de franc! Val la pena participar-hi, oi?
Pena és el que jo tinc ara, quin desgavell, un any és el que trigaré a refer-me d’aquest ensurt. Ni de lluny em podia imaginar, que existien aquesta mena de competicions, i no per manca de pistes per sospitar quelcom, n'està ple. Maleïda precipitació.Tan espavilada que em creia i que il.lusa he estat. Ni tan sols el premi dels nassos em serveix de cap consol, tot al contrari, Deu nos esguard de tornar.
I quina explicació li donaré a l’Helena? En quin embolic m’he fotut!

No m’han pres el pèl, me l’he deixat prendre. Aquesta vegada sí que he fet el passerell. Mira que en soc de capsigrany!
Sense excusa possible per evitar-ho, passo per caixa i ho acaba d’arrodonir del tot. Compto fins a deu, preparo l’equip de camuflatge, em plantifico la gorra, la bufanda, les ulleres fosques... i foto el camp.
De forma sobtada, l’ensurt ha canviat de mans. L’Helena ha patit un desmai.


Rosa Gubau