Metàfores.

La Quimeta potser confonia la retòrica amb l'àlgebra de Boole..

Hi ha molts tipus de llenguatge i cada un d'ells té la seva nabera de fer, no es poden barrejar. També em sembla veure en la Quimeta l'"alter ego" d'algú que dubta entre diferents formes d'expressió.

La metàfora potser no té les propietats lògiques habituals, però és tan habitual en el nostre llenguatge, fins i tot quotidià, que no en podem prescindir de cap manera; potser ve d'aquí la desconfiança que alguns mostren envers el llenguatge.

Si una metáfora té la propietat commutativa, és a dir “muda (una cosa) per una altra, especialment (una pena, obligació, etc.), per una altra de més lleugera”, segons la definició de commutar, i la propietat transitiva, adjectiu que vol dir “que passa o es transfereix de l’un a l’altre”, aleshores queda clar que, després de la lectura de “Metàfores”, en Joan Colom ha commutat el cervell del lector i l’ha enviat a un atzucac mental del que encara se n’està refent. I ho deixo aquí, tinc mal de cap, ja em perdonareu…

porta de corcoll al professor, amb tantes preguntes i retòrica sobre les metàfores, però sembla que finalment se'n surt prou bé. La que no se n'ha sortit bé soc jo, amb tanta definició de les metàfores, que sovint utilitzo, he quedat col·lapsada, i ara soc jo la que em faig les preguntes, cosa que en part agraeixo, de vegades ho donem tot per assolit i som incapaços de saber-ho explicar.

Rosa.