Mel

MEL

Les meves ales no aguanten els sotracs de l'aire tan dens. He d’arribar a un lloc segur, apurar els darrers quilòmetres perquè, si ell m'hagués vist d'aquesta manera, no m'hauria perdonat mai.
Les meves urpes no tenen per hàbit gratar forats a les garjoles ni deixar-hi la fúria a les parets. Però ara mateix això no m'importa. Qui m'hauria dit que ajuntar-me amb un oficial terrícola tindria aquestes conseqüències.
Ens vam veure a la festa del planeta L, allà tothom ballava. Ell es va acostar a mi i em va dir: —Balles? Per les seves faccions tan marcades i el seu posat estirat ja vaig suposar que era humà.
Que s'hagués fixat en mi no em sorprèn. Era la primera vegada que jo anava allà, amb la meva forma més primerenca i perduda entre tants cossos i llums que encegaven els meus ulls color de mel que encara no tenien cap ganes d’eclosionar. Jo li vaig dir: —Sí. Però ell, descarat i falt de sentit, va donar mitja volta i se'n va anar. Jo em vaig aixecar enduita per la ràbia que m'havia causat aquell acte i li vaig agafar l'espatlla: —Per què ara ja no vols ballar?
Ell, sense dir res es va girar cap a mi i va començar a moure's i ballar. Jo el vaig seguir, encara pensant en tot allò que havia passat. Potser així es va expressar ell cap a mi. Potser volia que el seguís i li fes aquella pregunta de "per què ara ja no vols ballar?". Va durar molts minuts, aquell ball. Junts però separats, a prop però enfora, callats però parlant. A mi, que m'agraden tant aquestes coses que no són només una cosa, sinó més d'una, em va quedar molt gravat aquell vespre junts.
Ara m'encalça perquè la meva esquena ja no està nua com abans, la tapen les ales de llagost que em són tan útils per caçar humans. Les meves mans ja no són fines sinó que les escames i les urpes llargues i fortes tapen la pell d'antany. Els meus ulls ja no són color de mel. Per favor, ales meves, portau-me a un lloc lluny d'aquí, no em vull salvar jo, vull salvar aquell moment que ballàrem junts.


Pseudònim: Dos