Cercador
Matí de diumenge
Un relat de: Vallespir- Compartir:
-Doncs el meu fa cas de tot el que li mano -diu ell, que avui lluu l'impecable xandall que mai no ha suat i les vistoses bambes que mai no ha fet córrer-. És fidel, amigable, no es queixa mai, però sobretot és obedient, nano, fixa't que fins i tot em porta les sabatilles quan li ho demano; no ho trobarem això en un fill, no, segur que... -li sona el mòbil- ... perdona, oi que em permets un segon?
Se situa uns metres més enllà amb el mòbil enganxat a l'orella i, amb el dòcil quisso ajagut als seus peus, assenteix regularment amb el cap i ho reforça amb uns resignats d'acord' que s'escapen per entre les dents.
Finalitzada la conversa telefònica es dirigeix a la persona amb qui comparteix les dominicals dejeccions canines i es disculpa perquè ha de fer unes inajornables gestions per a l'empresa. -El que s'ha de fer s'ha de fer- li respon còmplice l'altre.
Amo, súbdit i el metre llarg de corretja que els separa s'allunyen a bon pas.
Comentaris
-
Exacte ![Ofensiu]Siset Devesa | 01-02-2008
Són aquesta mena de relats, llesques de vida -tranches de vie, en diuen en francès- que provoquen que la quotidianitat i els personatges més propers adquireixin una veritable dimensió literària.
I la gràcia del microrelat és fer saltar alguna espurna dins la ment del lector. Cosa que aconsegueixes.
Salut i moltes gràcies pel comentari. -
Difícilment...[Ofensiu]Maria Sanz Llaudet | 19-04-2007 | Valoració: 10
podem saber quan actuem en un cantó o l'altra (dominant-subdit), quan en realitat ens toca fer papers tant diferents dins de la pròpia vida. És possible fins i tot que, tal com li passa al teu personatge, ho tinguem malentés i ens creiem amos quan som doblement subdits.
Un bon relat, Roger.
Aprofito per agraïr-te un comentari teu, molt entranyable, que m'ha arribat molt.
Una abraçada
l´Autor
29 Relats
88 Comentaris
45865 Lectures
Valoració de l'autor: 9.56
Biografia:
Cinc dies després que Neil Armstrong plantés els peus sobre la superfície de la lluna, un bon professional de la medicina que no volia perdre's uns dies de vacances va decidir de treure'm de l'escalfor materna tot i la meva rotunda oposició. En l'agosarada i brusca acció mèdica, ben poc va faltar per a que mare i fill deixéssim d'existir.De si ha resultat o no transcendental aquell fet llunyà, de si aquell primer plor ha marcat o no el meu recorregut vital i, sobretot, de si ha pogut impregnar algun dels caràcters que en aquest espai he anat i aniré vessant, no en tinc ni la més remota idea.
Essent, però, innegable la força dramàtica d'aquell terrorífic primer dia a la Terra poc després de l'esperançador primer dia a la Lluna, no podia obviar-ho de cap manera en la meva biografia d'un espai virtual literari.
I què més? Doncs, em sembla que res. Estic convençut que no he estat protagonista de res tan veritablement novel·lesc en la resta de la meva existència. Només desitjo que aquest trànsit vital de tonalitat sèpia no es noti massa en els meus relats i que algun d'ells pugui passar com a petita (sempre falsa, però) creació.
Roger